|
Avui fa 25 anys que un camió cisterna carregat amb propilé
liquat, va explotar davant del Camping Els Alfacs, a Alcanar,
provocant uns 200 morts. La deflagració va llençar
una bola de foc des de la carretera fins ben entrada la mar, fent
que l'aigua arribés a bullir, degut a les altes temperatures,
uns 2000 graus, a què es va arribar en alguns punts a l'entorn
de l'explosió.
Els canareus en aquell moment que hi circulaven per la carretera
van pensar inicialment que la columna de fum que veien era generada
a la fàbrica de ciment, però la realitat era ben
diferent. La reacció davant l'accident en transport per
carretera més tràgic fins al moment a Catalunya,
va ser molt eficient, pels mitjans que hi havia en aquell moment.
L'escenari als hospitals, en canvi, era esgarrifador, on arribaven
persones que van quedar llargs moments surant en l'agua bullint,
envoltats de gas, surant també, però a alta temperatura.
Vint-i-cinc anys més tard, la N-340 ha segut desdoblada
per l'interior, el Camping funciona normalment i el contorn està
poblat d'urbanitzacions. No es fan homenatges a les víctimes,
que venien de mig món.
Molt se n'ha parlat al llarg del dia d'avui. Se'n parla de les
conseqüències, de les mesures que han segut preses
en matèria de seguretat, de com s'ha aconseguit que un
fet així no s'haja tornat a repetir. Però ningú
s'ha fet la pregunta de l'origen més immediat de l'explosió.
Si el gas es va dilatar a causa de l'elevada temperatura, si va
fallar la primera vàlvula de seguretat, com és que
també va fallar la segona? I davant un fet tan rocambolesc,
com va poder fallar també la tercera? També se n'ha
parlat molt poc (gens) de la sort del conductor, un transportista
de Mula (Múrcia) que va desaparéixer engolit per
la gran bola de foc, ni de l'empresa per la que treballava, Eurogas,
que, tot i haver patit una sotragada considerable, encara va existir
uns quants anys.
Les coincidències no mai són casuals i avui, 11
de juliol de 2003, hem vist a molts diaris la seqüència
d'un artificier de Moscú que va ahir va còrrer la
mateixa sort que el treballador desaparegut al nostre municipi
ara fa un quart de segle.
|