La revolta mediambiental de les Terres de l’Ebre
“Un poemeta sentimental d’abril les margarides la lluna Això fa somniar I una jove parella d’escarabats negres A la teua calavera va cap a l’altar.” Jaroslaw Marek Rymkiewicz L’escomesa
decisiva contra les Terres de l’Ebre ja ha començat: el Plan
Hidrológico Nacional «por cojones» de Cañete i Aznar; la central tèrmica d’ENRON a Móra la Nova; el Mapa
Eòlic de la
Ribera d’Ebre... Tot va lligat. I pocs s’hi juguen tant com Alcanar.
Molts anys després, davant de la Casa Blanca, el
president George W. Bush havia de recordar aquella tarda remota en què
son pare el va dur a conèixer el gas. I el major comprador i venedor de gas natural dels
Estats Units es deia Enron Corporation. Aquesta societat –la més rica de
Houston– i els seus executius esdevindrien amb el temps els qui finançarien amb
més diners les ambicions polítiques de Bush i la seua cursa cap a la
presidència. Andrew Wheat, del grup d’advocats d’Austin Texas for
Public Justice, compara el llaç simbiòtic entre Enron i Bush
a la “cogeneració” –un procès que fan servir les empreses per aprofitar el
calor sobrera dels seus generadors per a produir més potència: «En una forma
més sinistra de cogeneració, les grans societats estan convertint el poder
econòmic en polític». Per Internet ens expliquen els fruits del patrocini
polític de l’Enron sobre l’actual president del món –i dels lligams
d’aquest amb l’executiu en cap de la societat, Kenneth Lay– quan era
governador de Texas: la reducció dels impostos que gravaven les grans empreses,
la desregulació de la indústria i la degradació mediambiental del territori. A un tal Santarcangeli li han reeditat a
Milan Il libro dei labirinti. El prologa Umberto Eco, qui anys
enrere li havia fet a l’autor una estranya proposta: inventar-se un antilaberint.
«Se il labirinto fosse soltanto un percorso tortuoso», sostenia Eco,
«l’antilabirinto sarebbe un percorso semplice e lineare, e non ci sarebbe
bisogno di inventarlo». I tenia raó. No calia imaginar-lo. Perquè, així de
senzill, vet-lo aquí: duu, més recte que un fil, de Houston a les Terres de
l’Ebre. AL SERVEI DELS
ESPECULADORS
El Plan Hidrológico Nacional (PHN) elaborat
pel Govern de Madrid vulnera la Carta Europea de l’Aigua i la recentment
aprovada Directiva Marc de l’Aigua, alhora que ignora les tesis de la comunitat
científica internacional. Genera enormes impactes mediambientals: possible
desaparició del Delta, salinització, reducció dels nivells freàtics, afeccions
sobre la fauna i la flora per pèrdua del cabal ecològic… Després que el Consejo
Nacional del Agua (CNA) digués que sí al PHN, cinc dels sis científics que
hi havien estat presents van denunciar que el cost final dels transvassaments
probablement superaria el de potabilitzar aigua de mar. Que el PHN «no té la
base científica ambiental per garantir la compatibilitat amb la conservació del
bon estat ecològic dels ecosistemes aquàtics espanyols». Que la detracció
d’uns 1.080 Hm3 d’aigua suposarà «accelerar els problemes actuals
del riu i incrementar les amenaces de degradació del delta». Pedro Arrojo, catedràtic d’Economia
Aplicada de la Universitat de Saragossa, ha analitzat el PHN des del punt de
vista econòmic i la seua conclusió és que es tracta d’«una gran
prevaricación técnica», on s’alternen martingales comptables amb errors
cridaners. El Ministeri va encarregar-ne dictàmens a més d’un centenars de
científics i, en veure que la majoria han estat negatius, no els ha fet
públics. Si a Almeria el 75% dels pous són il·legals, i a
Múrcia el 40%, assegura Arrojo, això no és per les explotacions dels
pobres pagesos. Ho fan els grans inversors especuladors que també hi promouen
un desenvolupament urbà insostenible. «Son poca gente pero con mucha
influencia y con mucha capacidad para mover los hilos políticos», denuncia:
«Pero los grandes intereses que se mueven detrás de los trasvases son
también, como siempre, los de las hidroeléctricas y las constructoras, y hay
aún un nuevo sector implicado: el sector de la gestión privatizada de aguas
urbanas. Grandes multinacionales que esperan los mercados de agua en alza en la
costa urbanística y turística española. En definitiva, el PHN son trasvases
subvencionados que serán luego la base de grandes negocios privados». Així,
la mera expectativa del PHN ja està produint al País Valencià una frenètica
espiral d’especulació urbanística traduïda en urbanitzacions i complexes
turístics en indrets eixuts, sense cap mena de dotacions. Contra tot això, l’autoestima i
el coratge de la gent: 25.000 persones a la manifestació de Móra, 150.000 a la
de Barcelona i 250.000 a la de Madrid. Fluïda informació a través de mitjans
nous. Raó. Idees. Arguments tècnicament
sòlids. Motivació. I molta imaginació. Perquè la revolta mediambiental de les
Terres de l’Ebre té –la lúcida ploma de Maties Vives també se n’ha
adonat [EL PUNT, 9/03]– un fons també generacional amb la frontera, si fa no
fa, als quaranta-cinc anys. CORTINES DE FUM
A alguns encarcarats patrons polítics de
les Terres de l’Ebre –no ens enganyem: habitem els vells feus caciquils dels Bau
tortosins i dels Palau ampostins–, se’ls ha vist el llautó. Envejant el desarrollismo
de més enllà del Sénia. La patètica Tómbola. Seguint els doctes
dictàmens de la Tamara i el Paco Porras de cada lloc. L’ombra del País de Zaplana és
allargada. Línia plana: antilaberint. Si Terra Mítica ha passat per
damunt de tot. Si el ciment de Peníscola mira de cruspir-se mitja serra d’Irta
–ja no hi queda lliure ni un pam de plana–, a través d’una allau d’al·legacions
al Pla d’Ordenació de Recursos Natuals... Llavors, ¿per què ara no han
de poder ocupar l’hemidelta meridional de l’Ebre les marines i les
urbanitzacions ampostines? ¿No van provar de fer-ho ja fa vint-i-cinc anys, amb
aquell projecte boig –recolzat cínicament en una obsoleta «Ley de Desecación
de Marismas» del 1918– que algú inspirava de la Ràpita estant? ¿Amb quines fal·làcies empapussaran ara els patrons
comarcals a les seues obedients clienteles locals de no importa quin
color, davant de les quals actuen –igual s’esdevenia al segle XVIII– com a
intermediaris respecte dels qui tallen el bacallà a Barcelona, a Madrid i a
Washington? Diuen que Enron Corporation, insultant la
intel·ligència de la gent, ha publicat un anunci dient que la seua implantació «contribuirà
al finançament dels municipis mitjançant impostos locals». També fan córrer
que una central de cicle combinat resulta més neta que una patena. Sempre hi ha
polítics d’anar per casa que miren de vendre a la ciutadania indústries
contaminants amb allò dels “nous llocs de treball” sempre indeterminats que, si
enganyen la gent senzilla almenys per a una convocatòria electoral, ja els
hauran fet el fet. Que els ho pregunten als habitants de Houston:
l’últim mes d’octubre, els estudiants que feien esport pel Deer Park van tornar
a casa patint greus problemes respiratoris, mentre la ciutat es convertia
aquell dia en «the smoggiest city in the United States». Casualment, un
dels principals causants d’aquelles emissions contaminants era la planta d’Enron
[Pratap Chatterjee, Corporate Watch (www.corpwatch.org), © 2000 by The
Progressive, Madison, WI]. Molt més prop, Francesc Jornet –secretari
general d’UGT de la Ribera d’Ebre– ha acusat l’alcalde de Móra la Nova d’«enganyar
el poble»: «Ell sempre ha dit que ho feia (el projecte d’Enron)
pel bé del poble, però jo crec que ho fa per defensar la cadira i la seua
butxaca» [L’EBRE, 9/03]. Pel que fa al PHN, de Barcelona estant en van
receptar la primera cortina de fum: l’oportuníssima difusió de l’informe del Comitè
d’Experts sobre la nova organització territorial de Catalunya. I ja tenim
tothom discutint en quina comarca farà cap, quins municipis seran suprimits, on
raurà la capital de la futura vegueria, etcètera. Però no van encertar-hi. La maniobra de distracció
va fer fallida: diumenge 25 de febrer, una maror de 150.000 persones els vam
cantar la canya clara pels carrers del Cap i Casal. Llavors va arribar la
segona cortina: l’anunci, a so de timbal i platerets, de la creació d’una
delegació de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Aquest “veguer sense
vegueria”, ¿no neixerà tal volta per mirar d’evitar que la insurrecció
mediambiental dels ebrencs i ebrenques –vist l’èxit de la manifestació del
25-F– continue erosionant certs utilíssims patronatges comarcals,
insubstituïbles per les vàries fidelitats que conciten? No estarà destinat a
priori el futur delegat a ser una mena de “xiquet de les surres”? Calia ficar tota la carn a la graella. I la tercera fumerada ens l’enviaven des del mateix Parlament de Catalunya: dijous 8 de març l’alcalde d’Amposta canviava radicalment de discurs i hi proclamava ara –emulant l’oportunisme del principal partit de l’oposició–… que «CiU sempre ha dit que ‘no’ al PHN i al transvassament»! Però es traïa després, lamentant-se del veto parlamentari a la instal·lació d’Enron a Móra: «és una pena que s’hage anat a fer punyetes un projecte tan important per al territori». Ecco! LA BRUTÍCIA, A ALCANAR?
I Alcanar? En aquest repartiment de cartes, quina
basa li pertoca? La salinització de l’aqüífer mesozoic que nodreix
tots els nostres pous moderns, a causa de la reducció dràstica del cabal de
l’Ebre? La ruïna d’horts i tarongerars? Un port industrial a la Martinenca?
L’acumulació de la brutícia? En serà Alcanar una víctima? La destinada a ser
evocada amb més nostàlgia? La dels epitafis florits? La del record i prou d’Allò
Que Hi Havia Al Sud...? L’enèssim Macondo? Tots heu llegit García
Márquez: les estirps condemnades a cent anys de soledat no tenen una altra
oportunitat sobre la terra. Això mateix li pot passar a Alcanar. El plor etern
de Leopardi: «più nessuno mi porterà nel sud». Vet aquí quin consol: al capdavall, si no ens espavilem en la revolta, una parella d’escarabats negres trobaran el seu altar... a les nostres lluentes calaveres. Agustí Bel i Beltran |