La devoció cap a la Verge era  sens dubte el sentiment més dolçament emotiu i més profundament arrelat dins l’ entranyes del poble canareu. Verge i vila eren una sola realitat, dos ingredients de formació social que lligaven tan bé que era impossible destriar-los. De tal manera que qui estimava el poble, havia d’estimar la Verge forçosament i si algú volgués renegar de la Madona Blanca de l’ermita al mateix temps hauria de renegar de la ciutat nostrada.
Per aquest motiu, les festes del Remei, foren sempre les més esperades i rebudes, en el seu moment, amb un entusiasme digne d’admirar. Les campanes voltaven convidant els veïns a la festa i el poble s’escampava muntanya amunt, camí de l’ermita, reclosa de soledat i meravellada amb les demostracions de gratitud d'una ciutat que treballava, que s'oferia i que esperava  cada any aquella data. Als peus de la Verge del Remei, s’ajuntaven tots els estaments i classes socials en una sola oració que brollava de tots els llavis i que li demanava remei per totes les malures del cos i per totes les necessitats del poble.

    Articles sobre les festes d’octubre i particularment sobre la Verge en trobem molts. Des de TERRA NOSTRA sempre se’ns ofereix uns visió molt magnificada d’aquesta devoció. La Mare de Déu apareix com la columna que sosté tot el poble, com a element unificador de les seves gents i origen de la seva  sort. Totes les composicions que parlen sobre aquest tema sempre fomenten el culte a la Verge, un exemple el trobem en aquestes línies extretes de l’exemplar número nou:

    Canareu, bon canareu: com gaia monjoia de tradició pietosa, quan passes pel davant del camí de l’ermita tens la cristiana costum de descubrir la testa, acotar el front i resar una salutació amorosa a la Patrona i Senyora d’Alcanar. Canareu, bon canareu no deixis mai aquesta digna consuetut i fes que vagi als teus fills com a llegat sacratissim.

    No sempre però, els articles tindran un to entusiasta i apassionat, sinó que hi ha vegades en que adopten una actitud més crítica, aquest és el cas de l’escrit que obre el número deu i que porta per títol: "La nostra devoció a la Verge del Remei". Joan de Biclara, el seu autor, demana en aquest cas que dita veneració tingui un segell de continuïtat. Es queixa de que l’estimació que els canareus tenen a la Verge té un excés d’individualisme; arriba el dia del Remei i el poble fa una gran demostració de la seva fervor religiosa, però i després què? La foguerada s’esvaeix i la Madona resta sola en son reialme, únicament rep la visita d’afligits i d’uns pocs agraïts, la resta se submergeix en les tasques agrícoles fins l’any següent. Ell proposa embellir la capella, constituir una Junta d’Obres del Remei o altre organisme semblant que sota la direcció de les autoritats eclesiàstica i municipal, aplegués esforços i així restaurar-la i convertir-la en un santuari de pelegrinatge.

    Aquesta idea, proposada en el seu torn pel mateix Canonge Matamoros,  no negarem que sigui ambiciosa, però el cost de realització de dita empresa seria massa elevat per a una economia modesta, lògicament tot va quedar com un proposta. El que si que va tenir èxit va ser el suggeriment de la Visita Domiciliària de la Verge. Aquesta pràctica encara es realitza avui en dia: cada barri posseeix una petita representació de la Mare de Déu que va rotant de casa en casa, de manera que la gent va dipositant-hi almoines que van a parar a l’església.
    Aquest article va tenir un gran ressò i aviat fou recolzat pel Canonge Matamoros que s’afanya redactar i publicà en el número dotze de la revista una carta oberta on exposa que li sembla molt bé la idea de captar fons per transformar el casal de l’ermita, però ell opta per reconstruir l’antiga Confraria del Remei en lloc de crear una Junta d’Obres. Dita Confraria, ja va existir a la parròquia, es trobava a les ordres d’un prior, que exercia també com a administrador de l’ermita, nomenat entre els individus del clergat. Alguns d’aquests priors foren en Joaquim Figueres i en Froilàn Beltran. El Canonge planteja a més de l’ingrés anual dels confrares la possibilitat de sumar-li a aquest l’import d’una subscripció inicial, amb la que podria recollir-se la quantitat necessària per a l’execució de les obres. Per a més facilitat, haurien d’admetre’s les aportacions del veïnat, ja siguin en metàl·lic, com en prestacions personals i inclòs amb el lliurament de materials: pedra, calç, sorra...
    Com es pot veure de ganes i empenta no en falten, però l’ajuntament mai va cedir a les idees plantejades.

Jahel Queralt Lange