El procés culturalitzador que pot definir a nivell popular el pas dels vint anys de la democràcia troba el plantejament a les acaballes de la dècada dels anys 1960 i, de voler una fita, concretament la determinaríem al 1968, en el moviment denominat Commemoració de la Naixença de Pompeu Fabra que s’iniciava a Tortosa, la ciutat, i es projectava sobre moltes viles de la regió, de manera especial a la que avui coneixem com comarca del Montsià: la ciutat encara es movia com a motor de territori.

    L’actuació fou intensa, protagonitzada per la generació que no havia conegut la guerra civil i que plantava cara l'opressió que fou desfeta i escapçada per la brutal agressió política de l’estado de excepción del gener de 1969, amb l’escamament de les presons i les tortures. Els joves dels anys 60, però, no es deixaren esclafar fàcilment per les accions policials i a l’any següent, amb l’eficaç eina d’Òmnium Cultural, es reorganitzaren i foren imparables fins que assoliren la utopia: la somiada democràcia que comportava la llibertat.

    Aparentment podrà semblar una acció espontània, sense precedents i de difícil anàlisi: cal no enganyar-se. La guerra i la dictadura havien deixat el país sense intel·lectuals i sense activistes culturals, sense llibres i sota la pluja de tòpics que pretenien l’anihilació dels pobles, però els costums i tradicions, la llengua que no se sabia escriure, la realitat de regió i de país eren un substrat inesborrable que havia deixat borroses figures i símbols imprecisos que s’idealitzaven, i de la mentida dels texts que parlaven del passat s’extreien  les veritats imprecises amb les quals s’anava configurant el somni del futur.

    Res no era espontani  perquè l’esperit del país surava en la brisa, els fets i els homes del passat emergien inesperadament, tot allò que s’emportà la ventada de la guerra i de la repressió es trobava en aquella llarga pau de cementiri...i alguns supervivents esbargien les boires d’aquell mon tancat i inhòspit. Volem significar, doncs,   que la nova generació incorporava missatges que semblaven perduts, recuperats per boca de vells activistes: a Tortosa i sense fer soroll, entre altres, destacava la figura amable i forta del canareu Josep Boria i Ulldemolins, estretament unit als capdavanters del moviment. No constituïa, doncs, un acte per generació espontània perquè la voluntat conscient de continuïtat sempre va estar present.

    El concepte de pàtria, de cultura o de llengua, potser que fos catacúmbica per mai no decaigué perquè havia tingut un missatge intergeneracional, directe, i allò que semblava desaparèixer el 1939 romangué sota les cendres del país com a brases que al primer alè d’aire fresc es revifaren tot aixecant altres flames que ja no es van poder apagar. Les generacions havien establert el pont i el camí es reemprenia.

    Han passat els anys i les noves generacions, formades en un àmbit de normalitat relativa, mai no han rebut una explicació prou racional d’un procés que es donava per conegut. Només se sap que el nostre país, la nostra gent, ha anat perdent totes les guerres però ha triomfat en totes les paus. Ara, estabilitzada la situació i el procés cultural, la coneixença del passat històric immediat es fa imperativa i és l’hora d’estudiar els precedents, de procedir a l’anàlisi dels fets concrets, de les realitzacions determinades, i pot ser que és millor que la recerca sigui regulada per la imparcialitat de les generacions noves, les que no visqueren la duresa dels temps passats.

    Aquesta obra n’és una resposta, una resposta capdavantera que apunta a una de les realitats actual més vives i més riques: la premsa comarcal. No podia ésser d’altra manera perquè el Canar té prou cosa a dir a partir de les realitats locals i des de les persones que tingueren una incidència urbana i regional.

    Jahel Queralt emprenia una tasca que apriorísticament podríem considerar que anava més enllà de les seves possibilitats, ja sigui per la raó de la seva curta edat o pel nivell de formació que permetia aquest decisiu condicionant, però els resultats de la feina ens fan palesa la seva capacitat. Ella mateixa, en la justificació de la recerca, traspua l’emoció de la progressiva descoberta que li va dibuixant un món d’il·lusions, un nou món que se li va configurant i en el qual penetra perquè també ha rebut aquell al·ludit  missatge que es respira a casa i pels carrers del poble, i l’ha comprés perquè tot just li parla d’ella mateixa com a canareva fermament lligada a la cultura local i regional l Pot ser que l’afany de recerca li ve com a dèria congènita però, en aquest cas, també li ve la facilitat en el raonament  i en l’exposició  del tema.

    Per parlar i analitzar Terra Nostra, una realitat canareva dels anys 1928 i 1929 comporta, per a la comprensió general, un coneixement de la societat, de la política, de la cultura i dels condicionants del moment. Jahel Queralt situa el lector de manera breu, senzilla i clara, suficient, avançant en una narrativa que compagina el moment local i regional amb el nacional i estatal, cercant l’equilibri a benefici del lector. La síntesi ens fa conèixer el desenvolupament econòmic i social canareu, les anècdotes que delaten el tarannà de la gent, les persones que han destacat per vies de l’esperit i de la intel·ligència... i ho havia de fer perquè de tot plegat, en un àmbit heterogeni que anava des de la Lliga Regionalista  fins a Esquerra Republicana, sorgia Terra Nostra, una veritable senyera que flamejava al vent canareu tot recordant els sentiments de poble i de pàtria.

    Abans d’aprofundir en l’anàlisi esdevé ben oportuna la definició de premsa local, aquest model català que respon a uns objectius concrets, producte com sempre ha estat d’una empresa sense ànim de lucre, de base associativa i concepte productivista, de l’aventura econòmica i de la valentia personal. Calia esmentar els precedents locals, el procés inicial del periòdic, les característiques formals i tècniques però també les seccions a estudiar perquè responen a les necessitats i a les ambicions, a les il·lusions dels canareus de la tercera dècada del segle XX: festes i tradicions, religiositat que s’escampa fins l’ermita del Remei, demanda d’una biblioteca, projectes emanats del voluntarisme cultural davant la majoritària indiferència, l’abastament d’aigua, l’agricultura tendent al monocultiu del garrofer per optar desprès al de la taronja... als esdeveniments locals, ressò de la vida canareva, però també la veu dels poetes, la consolidació del món musical mitjançant la banda de música, la recuperació de costums, les biografies dels canareus il·lustres, una entrevista testimonial... és el petit món canareu que esdevé il·limitat  des de la posició cultural i patriòtica de Terra Nostra, encara que la posició crítica de l’autora no podia defugir l’anàlisi literària i lingüística, el moment de l’ortografia catalana i l’aportació dels canareus que van realitzar aquella mena de miracle, presidits per Josep Boria i pel Canonge Matamoros.

    Jahel Queralt  s’ha unit ara a aquella plèiade canareva, tot demostrant que l’ànima del Canà ha sobreviscut als temps i que el fet d’honorar aquells que van laborar per la col·lectivitat humana honora el mateix municipi. En aquella dècada del 1960 s’establia un pont generacional però ara, amb la intencionalitat de Jahel Queralt, es demostra que tot plegat  no fou inútil i que hi ha a conquerí un futur que ens és comú.

Ramon Miravall
Doctor en Filosofia i Lletres
Delegat territorial de Cultura de la Generalitat de Catalunya.