TERRA NOSTRA en si es una alenada de poesia, els seus articles, fent gala del romanticisme que els caracteritza, tenen tots un llenguatge ampul·lós i recarregat com si es tractessin  del poema més acuradament elaborat. No obstant, no podia faltar en la revista una bona dosi de lírica.

    En la majoria de casos es tracta de poemes costumistes que podrien ser titllats d’anacrònics. La
poesia que trobem en aquest quinzenari té poca cosa a veure amb l’avantguardisme, que en aquells
anys ja havia superat els seu punt àlgid i sorgien altres autors com Pere IV. Només una de les
composicions es podria adscriure a aquest moviment trencador de finals del segle XIX. Titulada
Càndida, la composició presenta tècniques pròpies de l’avantguardisme  com la temàtica maquinista
i el subconscient, la supressió parcial dels signes de puntuació i l’ús d’espais en blanc per a introduir
el silenci com a element lexical. El seu autor, però és barceloní.
 

 POESIA COSTUMISTA i POPULAR

    És el tipus de poesia que més abunda, recordem que la iniciativa de la revista no es troba en mans
de professionals literats sinó en les de gent  emprenedora i entusiasta que s’esforça per fer néixer un
bri de cultura en mig de l’endarreriment local. Lògicament, doncs, moltes d’aquestes composicions
no tenen una qualitat equiparable a la d’altres manifestacions coetànies com les de Joan Oliver o J.
Vicenç Foix, no obstant, no hem de subestimar-les perquè es tracta en última instància de
l’expressió més pura i genuïna d’un poble en el seu despertar cultural.

    La poesia costumista i popular, que trobem en les pàgines d’aquest quinzenari sovint tracta temes
tant recurrents com les estacions de l’any, l’amor, la maternitat, el Nadal o simplement reproduir una
conversa entre dos veïns.
    Pel que fa la mètrica hem d’assenyalar, que malgrat ser aficionats, els autors s’esmercen força en el seu treball, tal es així que podem parlar d’una mètrica regular en la majoria de poemes, es a dir, els versos no presenten variacions en el seu número de síl·labes, que oscil·la entre les cinc i les deu
depenent de la composició.  En canvi, de la separació estròfica no se’n pot dir el mateix, la majoria de vegades es tracta d’una tirada indeterminada de versos, únicament en comptades ocasions podem parlar de quartets o quartetes.

    La rima no és molt rica i no presenta cap forma característica, el poeta fa rimar els versos segons li plau, sense seguir cap esquema aparent. Es pot parlar de rima fàcil en el sentit de que les paraules
emparentades solen ser adjectius, com per exemple silencioses amb sorolloses, noms abstractes,
tristor amb frescor, o verbs, riure amb viure.  Totes les composicions mostren una rima consonant,
això es obvi si tenim en compte que l’autor utilitza la rima com a mitja per a calar en lector i
seduir-lo, ja que aquest últim, lluny de conèixer l’anàlisi correcte d’una obra poètica es deixa guiar
per la musicalitat que pugui desprendre la rima alhora de jutjar una composició.

    El lèxic no acostuma a ser acurat, en la majoria de casos adopta formes pròpies del parlar nord
occidental de transició com el demostratiu este, així com, en els poemes pertanyents a escriptors
orientals es detecta lèxic propi d’aquesta zona que contrasta amb l’anterior, trobem paraules com
servar-lo, treballi.  El vocabulari doncs, s’allunya bastant de la forma estàndard. També hi són
freqüents formes arcaïtzants, com jamai al igual que alguns barbarismes procedents del castellà,
envenena, puesto...

    En la majoria de casos les figures retòriques destaquen per la seva escassetat, les més freqüents
però, són, la comparació, el paral·lelisme, la metàfora i la personificació. En cap cas trobem antítesis o sinestèsies, pròpies d’una poesia més complexa

AGARRATS AL VOL

 
 -¡ Ola, Quelo! ¿ Ont vas tan tòu      A
amb este aire i estos fums?                B
-Al  "congrés" com de costum           B
Avui mig jornal  i... prou.                   A
-¿I el teu amo no protesta...?             C
-Vull fer un poquet de gresca             C
pos que treballi està lleig                    D
essent diada de festa,                        C
tot el sol de punta a punta...               E
I dispensa ara que’t veig,                   D
vaig a fer-te una pregunta...
Parlant d’altre, girant fulla,
vull que m’ "alteres", amic,
"pe i a pa" i fil per agulla,
ço que fa poc he sentit
Ximo,¿és cert lo que m’han dit
de que ix un periòdic nou?
- Ben enterat, Quelo, estic.
- ¡Com de casa mai te mòus!              D
- Ets a manta exagerat....!
Atén, si’t plau, pren cadira.
Tinc un puesto, d’ont tot s’ou
molt se veu... i prou s’ovira
encara que estigue lluny :
La sala del dormitòri,
del qual sostre penja en llum
que enllumena un escriptori,
que és la taula amb prous papers
i un tinté amb tinta esbravada
ont me passo alguns ratets,
després que arribo del camp
i el matxo ha fet la pallada
i he guardat el viram,
llegint fulls del calendari
revistes o algun diari
mentres ella fa el sopar
¿I tu aprens alguna cosa?
Les negres a mi em fan nosa,
Ximo, em fan rodà’l tupí...
Els qui no sabeu llegí
sóu tots molt rutinaris:
treballeu sols per instint,
resiguint l’itinerari
dels nostres avantpassats.
Dels nostres avantpassats.

COMENTARI

    El fragment del poema que hem sel·leccionat per tal d’exemplificar aquest grup pertany a la revista número u i l’autor utilitza el pseudònim de IKOMÓ, que malauradament, no l’hem pogut identificar amb cap personatge de l’època.

 En aquest exemple escollit, els versos són heptasíl·labs, tots sense excepció, es a dir,  l’autor
segueix una regularitat  mètrica, emprant en molts de casos la sinalefa, representada en el poema
per.No podem dir el mateix de la rima, com hem avançat anteriorment, en aquest tipus de
composicions, no segueix cap esquema ben definit, sinó que tendeix  a ser atzarosa, malgrat insinuar
un cert ordre en els primers versos, ben aviat es torna imprevisible. Tampoc s’acaba de definir en
masculina o femenina (subratllada), tot i que predomina el tipus primer. Tendeix també a ser
consonant, però en algunes ocasions l’autor no pot evitar caure en la rima assonant, com per
exemple: festa i gresca ( versos 6 i 8) o lluny i llum (versos 24 i 26).  Quan hem esmentat les
característiques de la poesia costumista, hem parlat de la rima fàcil com a mètode predominant, no
obstant, en els versos emprats com a mostra,  si bé no te una gran qualitat, la rima, no es pot titllar
tampoc de fàcil si la comparem amb la d’altres composicions incloses també en aquest grup. l’autor
va més enllà de l’aparellament d’adverbis, verbs, noms abstractes etc.. Les figures retòriques són
escasses, doncs, és la reproducció d’una conversa entre dos amics, ni tan sols hi apareixen les
citades en les característiques. Malgrat tot n’hi podem observar unes quantes subratllades:
En el vers número quatre trobem un epifonema,  aquest i...prou, serveix per arrodonir una frase. Un
autèntic hipèrbaton és el vers divuit: ben enterat, Quelo, estic. Si continuem llegint veiem una
hipèrbole quan en Quelo diu: ¡Com de casa mai te móus! , de fet en el mateix poema ja queda
contemplat com una exageració. A la segona columna apareix una enumeració, dintre de la qual
s’inclouen dues redundàncies : la llum que enllumena  i el tinter amb tinta. Per últim hi ha una elisió en
el vers trenta-nou, on l’em  subratllat correspon a les negres de la línia anterior. Aquestes són les
figures retòriques que s’han localitzat, no obstant, no es descarta la possibilitat d’haver-ne d’altres.

    El que crida més l’atenció d’aquest poema és sens dubte el lèxic ( senyalat amb negreta). Hi ha
formes tan nostres com: este, estos, poquet, pos, ont   (on). D’altres pertanyen a la zona de l’Horta
de València, que si bé avui en dia no s’utilitzen es probable que si que ho fossin en aquella època : ix
(surt), ço (això). La mala situació del català provocava la incertesa entre el literats, que molts cops
intentaven copiar formes del català oriental creient-les més correctes: apareix el present de subjuntiu
treballi, però també l’estigue, cadascun típic d’una zona, altres paraules com lleig, gresca i si’t plau,
també foren més pròpies del parlar oriental. S’han detectat també molts barbarismes com matxo (
v.32), ratets ( v.30) o puesto (v.22) i paraules en desús com ovirar (v.23), que al català actual és
albirar.
    El to del poema no seria tan popular si l’autor no hagués emprat tantes dites i frases fetes com  "pe i a pa", "fil per agulla" ( v. 14) i totes les senyalades amb vermell.

    Després d’observar el poema a nivell formal, hem de centrar-nos en el contingut.  A simple vista es tracta d’un diàleg en el que un amic pregunta a l’altre sobre la publicació d’un periòdic nou, ara bé en realitat es tracta de l’oposició entre la cultura i l’endarreriment, que lleugerament s’insinua al final d’aquest fragment, però que continua fins al final de la composició. Amb lletra cursiva  apareixen els versos que evidencien el seu caràcter costumista, primerament es fa menció del treball dels jornalers i més endavant es retrata el prototipus d’activitat pagesa de l’època: l’home que després d’estar tot el dia al camp arriba  a casa, havent deixat enllestits els animals, l’ase i l’aviram, i s’entreté fullejant el diari mentre l’esposa sumisa, fa el sopar.  L’escena, doncs, no pot ser més tradicional, així com els noms dels dos interlocutors: Ximet i Quelo.

Jahel Queralt Lange