Ara que sóc a punt d’enllestir el treball miro enrera i creuant tots aquests darrers mesos recordo l’inici d’aquesta tasca. Per primer cop se’m plantejava la possibilitat de desenvolupar un tema lliure, la idea m’agradava força però al mateix temps em preocupava, fer l’elecció no seria gens fàcil.  Volia trobar quelcom  interessant, original, capaç d’absorbir part del meu temps lliure, que fos desconegut per defugir de la típica recerca únicament  bibliogràfica, però sobretot que fos útil, que no quedés acumulat com un mer treball fet per sortir-me’n del pas. Massa condicions per a reunir-les totes, si una cosa era interessant, ja hi havia molta informació publicada i per tant no era original.

    Quan em semblava haver exhaurit totes les possibilitats i a punt d’abandonar la recerca d’allò que buscava, algú  va tenir la gran pensada. El meu pare,  va suggerir-me que fes l’estudi d’una revista canareva, una publicació quinzenal de més de setanta anys d’antiguitat, de la qual en tenia alguns números. La idea no em va entusiasmar fins que no vaig tenir a les mans un dels exemplars. Es tractava d’un original, el número 9, el paper era esgrogueït i trencadís i els extrems estaven molt malmesos. Amb compte vaig anar passant les pàgines mentre em deixava  embriagar per aquella flaire que desprèn la paperassa antiga. Suposo que va ser llavors quan vaig adonar-me’n que havia topat amb l’objecte d’investigació : el TERRA NOSTRA.

    S’inicia aquí un període d’exasperant recerca, durant l’estiu era precís aconseguir el major número d’exemplars possibles, però no sabia ni quants n’existien ni en mans de qui es trobaven. Primerament vaig recórrer al meu avi, Artur Lange i quina sorpresa va ser la meva al assabentar-me’n que n’eren deu els números que ell tenia. Vaig haver de remoure golfes, hemeroteques, arxius per comprovar amb desil·lusió que el rastre d’aquell periòdic s’havia perdut entre les llacunes de l’oblit.

    En aquells moments comptava amb setze números, deu del meu avi, quatre del meu pare i dos de l’arxiu de les Terres de l’Ebre. Si volia aconseguir la resta hauria de remenar els calaixos d’aquells canareus més curiosos que, com el  meu avi, dediquen alguna estona al que altres més despreocupats, consideren simples antigalles. Amb l’ajuda de Joan Batista Beltran, Lluc Ulldemolins i Mariano de Suñer vaig reunir els vint-i-quatre números que a partir dels quals s’ha realitzat aquest treball. En faltaven dos, els números 4 i 5,  Ramón Miravall va cercar-los per totes les hemeroteques d’Espanya, però no hi va haver sort. Segurament deuen ser a mans d’algun particular o potser ni tan sols han arribat als nostres dies.

    En començar el curs, era hora d’iniciar la tasca que sense saber-ho m’anava a ocupar més temps: llegir tots els exemplars. A mesura que anava avançant en la meva lectura la idea de que molts detalls em passaven desapercebuts anava quallant dintre meu.  Moltes  coses em resultaven curioses, però no les acabava d’entendre, aquesta situació va portar-me a decidir elaborar el context històric abans de continuar. Si volia entendre ben bé aquells articles era necessari situar-me en la mentalitat de l’època. No tenia sentit continuar llegint-los  des del punt de vista actual calia fer un salt de setanta anys enrera en el temps.

    Vaig topar llavors amb una altra de les dificultats, no hi havia res escrit sobre aquella època, l’única solució era recórrer a fonts orals i enfrontar-me a visions subjectives i melangioses d’ancians que recorden amb nostàlgia la seva infantesa. Moltes eren les versions que s’havien acumulat a les meves mans quan vaig tenir la sort de comptar amb l’ajut d’Agustí Bel, el qual ja s’havia documentat moltíssim sobre la història d’Alcanar per tal de redactar un llibre que pròximament publicarà. La seva informació em va servir de gran ajuda i em va permetre confeccionar el primer apartat del treball, el context històric.

    En aquell moment vaig retornar a la tasca que havia abandonat, conscient de quina era la situació que travessava el nostre poble en els anys previs a la república, vaig llegir, rellegir i fins i tot encara vaig tornar a llegir aquelles pàgines amb la il·lusió de trobar coses noves cada cop que ho feia. El temps però, havia iniciat una cursa a contra rellotge, si no volia ser vençuda havia de començar a buidar la informació extreta de les revistes, o sigui començar a redactar el treball. Era molt important tenir un guió clar que evités qualsevol desviació o incoherència. En aquest aspecte, la periodista Carme Ferrer va prestar-se a donar-me algunes orientacions.

    La feina grossa ja era coll avall, ja només calia escriure de manera ordenada les idees de que m’havia impregnat després de l’estudi de la revista. Vaig anar analitzant, secció per secció, de la manera més objectiva possible i tractant en tot moment de no ometre res. Volia mostrar amb la màxima fidelitat possible que havia estat aquella publicació.

    Quan em semblava haver acabat, em rosegava la idea de que faltava alguna cosa. Durant aquells mesos havia notat que sota les meves entranyes s’havia anat creant una mena d’afecte cap aquella paperassa. En algunes ocasions havia experimentat la sensació de voler conèixer els individus que número rera número signaven cada article, encaixar amb les mans que havien fet brollar aquella tinta, intercanviar unes paraules amb aquells canareus idealistes i romàntics,   tenia tantes preguntes per fer-los!

    Malauradament per molt que ho desitgés,  allò no era possible, molts col·laboradors han estat impossibles d’identificar i aquells més importants, dels quals si que n’he esbrinat la identitat han mort, i alguns no fa gaire.
És cert que faltava alguna cosa, era un deure moral retre un petit homenatge a aquell grup d’intel·lectuals i per això vaig decidir posar-me en contacte amb les seves famílies i redactar tantes biografies com pogués.

    Com he dit al principi, ara que sóc a punt d’acabar el treball m’adono que l’estudi d’aquestes revistes pot encara, donar molt més de si. Per això caldria
 dedicar  més mesos, fins i tot anys però sobretot entusiasme. No he esmerçat en afany , però el temps si que ha estat un factor decisiu i alhora limitador en el resultat de la investigació. El treball que us presento a continuació no pretén en cap moment jutjar el nostre passat simplement oferir una visió del despertar cultural d’un poble, la qual pot ser objecte de millores i tan de bo ho fos. Us convido  a continuar la tasca que jo he iniciat,  a que la  valoreu i critiqueu, a que sigueu testimonis del treball i l’esforç d’uns quants canareus que feren brotar en el nostres camps alguna cosa més que tarongers.

Jahel Queralt Lange