Estanislau Ulldemolins va nàixer a Alcanar el dia 5 de desembre de 1899 en el sí d’una família de tradició eclesiàstica. El seu pare fou Agustí Ulldemolins i Rubio de la saga  dels "Secs" i la seva mare Remei Queralt Sancho, germana del conegut mossèn Andreu i neboda del monjo del convent de Benifassà, pare Andreu.

    Fou un noiet vital afeccionat a la caça, els bous i a fer entremaliadures pròpies de l'edat. Empès pel seu oncle cursà els primers estudis a Alcanar amb l’únic mestre que hi havia en aquells temps. Arribada l’hora de fer el batxillerat el van internar a Tortosa, al reial col·legi de Sant Lluís. De tant en tant l’enrabiava haver de marxar lluny dels seus amics i així entre anades i vingudes, entre enyorança i entusiasme va arribar l’hora de decidir-se per una carrera.

    Les constants visites a cal metge va inculcar-li des de ben petit l’interès per la medecina així que fer el pas no li va costar gaire. L’única facultat existent en aquella època a Catalunya on podia realitzar els seus estudis era la Universitat Central de Barcelona, per tant, acabat el batxillerat va marxar cap a la ciutat comtal. Va ser un estudiant treballador i responsable, conscient de l’esforç que representava per a la seva família donar-li estudis, va aprofitar bé les ensenyances dels seus professors. Un dels que en conservà un record especial fou el catedràtic Pi i Sunyer.

    Quan tenia vint-i-dos anys la seva carrera es va veure truncada per la guerra del Marroc. Fou cridat a les cues i de Barcelona va embarcar cap a Almeria on romangué quasi bé un any a l’espera de la seva sort. Tenia el numero tretze i les ironies del destí van fer que contemplés la mort dels seus companys dotze i catorze a mans d’Abd-El-Krim, cabdill de les forces rifenyes. Superada aquesta època militar, va tornar a Barcelona on acabà els  seus estudis al juny de 1928.

    L’octubre d’aquell mateix any emigrà cap a París per tal d’ampliar els seus estudis i especialitzar-se en ginecologia a l’hospital Cauchin. S’hi va estar un parell d’anys, fins que el seu germà petit que estudiava odontologia li va escriure dient-li que no podia acabar la carrera per manca de diners. La situació l’obligà a tornar a Espanya i posar-se a exercir com a metge per tal d’ajudar el seu germà, deixant abandonada l’especialització iniciada a França, la qual no va poder acabar. Va treballar a diferents poblacions de l’Alt Camp i del Camp de Tarragona, amb l’esclat de la guerra civil, però, va tornar a Alcanar on també exercí la seva professió fins que els republicans van marxar del poble.

     Estanislau Ulldemolins va ser un fervent catalanista, tot i això, mai va adscriure’s a cap partit polític.Com molts altres canareus va exiliar-se a Badalona, l’estada en aquesta ciutat va ser molt breu ja que amb la definitiva retirada republicana va ser nomenat metge militar i marxà a Figueres. Quan l’hospital on treballava va ser bombardejat no li quedà altre remei que emigrar un cop més. La seva següent destinació foren els camps de concentració d’ Argelés i Barcarés. La penúria i la misèria que va contemplar i experimentar van marcar la seva segona estada en els territoris francesos.
    Aquella situació caòtica es va prolongar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Els alemanys el van forçar a ser metge de l’organització Toolt*, no obstant, ell sempre va fer tot el possible per afavorir els treballadors. Procurant donar la màxima quantitat de baixes per malaltia alleugeria les víctimes de la barbàrie nazi i contribuïa a l’endarreriment de les defenses alemanyes. aquesta actitud li originà molts problemes amb el oficials hitlerians.

    Acabat aquell malson s’instal·là a Perpinyà on va conèixer a la que l’any 1950 seria la seva esposa Lola Soldevila Riart. Va fer també amistat amb nombroses personalitats catalanes que com ell, esperaven tornar ben aviat al seu país. Entre ells podem citar al gran filòleg Pompeu Fabra, el qual es va beneficiar molt de les tertúlies amb el doctor perquè li permetien conèixer amb profunditat el nostre parlar. També va entaular amistat amb Joan Alavedra, escriptor i secretari personal de Pau Casals.

    L’any 1948 va pensar molt seriosament amb el seu retorn, ja començava a ser hora de normalitzar aquella vida tan atzarosa que les circumstàncies l’havien obligat a dur. Al juliol del mateix any va prendre la decisió, en arribar a Alcanar es va trobar amb els seus pares molt vells i va guanyar una plaça per oposició de metge titular del poble. El malestar de la postguerra encara era present i per motius polítics va veure com li arrabassaven la seua plaça. La va recuperar, i novament amb males arts li van prendre, fins que perseverant va guanyar-la per tercera vegada i de manera definitiva la va ocupar fins als seus setanta-tres anys. Va ser un home honest, recte, senzill, amb un cop de geni fort, contrari a qualsevol injustícia i condemnat a l’ostracisme. Va tenir una vida dedicada a la seva professió i plena d’afecte cap a la seva esposa i filla.