Alcanar necessitava un servei que organitzés la conservació i la lectura de llibres, tot i  estem parlant d’un poble on la quantia  de persones analfabetes era considerable, els afortunats que sabien llegir i escriure es queixaven davant la passivitat que adoptaven les autoritats en vers aquest tema. L’any 28, Alcanar comptava amb 7000 habitants, dels quals, només una vintena eren estudiants*. TERRA NOSTRA esdevenia el mitjà que aquestes persones utilitzaven per a fer escoltar les seves peticions, així des de l’exemplar número onze, fins al que fa vint-i-dos, l’assumpte de la biblioteca apareix repetit com a tema de nombrosos articles d’opinió.

    La poca menció que TERRA NOSTRA va fer sobre la Festa del Llibre, contrarestava amb el gran ressò que va tenir en la resta de premsa catalana, allò va despertar el crit d’alarma. Josep de Salgar amb el pseudònim d’Espejota, va decidir a manifestar-se, era necessari un fogar de cultura, un casal on venerar el llibre, una biblioteca on es fes a les lletres el merescut homenatge i aquell era el moment de demanar-ho. Calia aprofitar que el Govern havia pres la iniciativa de crear trenta biblioteques annexes a les escoles graduades, i trametre 25000 volums de llibres a les existents*. Calia abandonar les polítiques despreciables i les xafarderies de poble i dedicar-se a donar suport a la espurna encesa per Espejota, el qual en el seu article " ¿Un oblit...? No "  menciona el següent:
S’ha de tenir en compte que la segona rel·ligió que ha de salvar a la humanitat és, sens dubte, la compenetració dels homes baix les mateixes idees difuses per mitjà del llibre.  ( 11)

    Com podem deduir,  l’afer era de gran preocupació per als pocs intel·lectuals de la vila, però, com respondria el poble idees tant filosòfiques i alhora progressistes com la que emana de la citació?

    Joan Sancho, en una ocasió escrigué queixant-se del tancament que algunes persones mostraven enfront la iniciativa. Argumentant que si Prat de la Riba hagués pensat d’aquesta manera tant mesquina, ara Catalunya sencera es trobaria en la mateixa situació que Alcanar. Bona part de la població prenia una posició egoista, únicament s’interessava per la terra i pels ingressos anuals, la resta tot eren rampoines. El poble no volia, més trist encara, no volien els que estaven destinats a remeiar-ho, incorporar-se al ressorgiment intel·lectual que imperava arreu de Catalunya, el progrés feia por i la incúria i l’abandó eren tan còmodes que costava desistir-hi.

    Aquesta resposta, però no va amoïnar als partidaris del projecte que van continuar apareixent en les pàgines del quinzenari plens d’il·lusió i entusiasme. Molts d’ells no ho sabien però resulta que a Alcanar ja existia una petita biblioteca, la de l’ " Escola Dominical " que tenia una digna organització, però la seva vida era tan pobra i esquifida que ningú ( tret de les quatre fundadores i organitzadores) en coneixia l’existència. Aquesta associació comptava amb un capital social de 16’45 pessetes, recol·lectat amb la quota mensual de cinc cèntims que es feia donar a cada llegidora, a canvi de deixar-li llibres durant un més. D’aquesta minsa quantitat n’havien de sortir fons per a comprar llibres nous, organitzar cursets, conferències...

    Josefina Martínez, la bibliotecària i Maria Beltran, la presidenta de l’associació, van informar de la situació als intel·lectuals i la resposta va ser immediata. Joan Sancho, va afanyar-se a publicar un escrit  en el qual feia una interessant proposta : organitzar la Festa de la Flor. Es tractava de per festes de maig o juny,  recollir flors dels jardins, clavells, roses, flors de tarongers... i amb elles elaborar rams. Aquestes toies, serien lliurades per formoses noies als principals bars, cafès i societats d’esbarjo a canvi d’una almoina. Per la vesprada, tindria lloc una vetllada literari-musical  en que prendrien part diversos conferenciants. A més, es rifaria un lot de llibres.  L’entrada en aquesta vetllada seria voluntària, no obstant, a la porta hi haurien de figurar cinc noies que fossin reproducció de totes les classes, per indicar que l’obra admet tot tipus de  públic, sense cap exclusivisme. A Alcanar, no es té notícia de la celebració de dita festa, tristament la passió i esperança d’alguns no és més que impotència davant la trista realitat.

    Per la seva banda, la mateixa revista TERRA NOSTRA, va crear un fons específic per a la biblioteca, l’encetà amb quinze pessetes i fixava un mínim de cinquanta cèntims per aportació. Com a incentiu, prometia la publicació dels noms junt amb la quantitat respectiva a les seves pàgines. Aquesta proposta apareixia al número vint-i-dos, si tenim en compte que només hi van haver vint-i-sis números, la idea no va tenir temps de donar resultat. De tota manera, en els últims exemplars tampoc no hi consta el llistat esmentat.

    Si  bé que els més grans degueren mostrar-se indiferents i en alguns casos rancuniosos, el jovent va reaccionar, va adonar-se de la ignorància en que estaven submergits i de la vital importància que tenia la cultura.
    Empesos per l ànsia d’aprendre, de saber que passa més enllà dels camps de tarongers, el noi i noies d’Alcanar aconseguiren crear una espècie de biblioteca. S’associaren en un grup de seixanta individus, cadascun dels quals va pagar l’import de cinc pessetes. Dita quantitat, va destinar-se a la compra de llibres que quedaren dipositats en una distingida entitat del poble.

    Aquest, el de fou el primer intent de magatzem de llibres que hi va haver al poble, no obstant, encara hem deixar passar unes dècades per poder parlar d’una autèntica biblioteca

Jahel Queralt Lange