|
En la vida de la ciutat, hi havia plantejats nombrosos problemes, de tots, però, el de cabdal importància era el de la portada d’aigües. Aquest afer, fou seguit des de les pàgines de TERRA NOSTRA amb absoluta prioritat, tal és així, que en gairebé la meitat dels exemplars apareixen articles sobre l’esmentat abastament, a partir dels quals ens hem pogut fer una idea del que va suposar aquella tasca a nivell local. La crisi d’aigua potable, no era nova, ja des de
feia segles, Alcanar s’havia trobat mancat d’aquest bé,
cosa
que dificultava satisfer les necessitats més urgents. Aquesta
escassetat,
però no fou sobtada, sinó que vingué paulatinament.
De primer s’esgotà la sequiada que movia els molins fariners de
la vila i de Sòl de Riu. Aleshores s’assecaren els recs i
sèquies
de l’horta, que es convertí en un terreny àrid i erm.
Deu anys més tard, s’intentà la portada d’aigües del povet del Fondo de Valldepins. S’obrí una mina de 500 metres i quina sorpresa es van endur al veure que allò no era un manantial sinó un bassiol fet per la filtració de l’aigua pluvial. Les posteriors iniciatives de perforar la capella del Calvari i la construcció d’una font a la plaça de Sant Roc, tampoc no varen tenir èxit. Cansats d’esmerçar diners inútilment, els canareus van anar proveint-se de petites cisternes particulars, abandonant la idea d’un abastament general. Ens hem d’esperar fins a l’any 1928 per a que algú agosarat s’atreveixi de nou amb aquella empresa fins aleshores catastròfica. Ramón Sanmartí, l’il·lustre alcalde que en aquells anys va exercir el seu càrrec al poble, va decidir que era moment de posar fi a aquella vergonyosa situació de venda d’aigua pels carrers i places, conduïda amb cubells insalubres que sembraven les llavors de grans malalties entre la població. Així la qüestió de l’aigua es va convertir en la pedra fonamental de l’ actuació de Sanmartí a l’Ajuntament. Ja en l’exemplar número dos de la revista, apareix publicada una entrevista on l’alcalde exposa amb tot detall el seu projecte, que a mode de resum diu el següent: La portada d’aigües es farà des de l’anomenat " Pou de l’albanyil", que té una profunditat de 62 metres, adquirit el 31 de març de 1927, pel mateix Ajuntament. L’aigua ha d’elevar-se 24 m. Mitjançant un sistema Diesel es traurà un cabdal de 1500 litres per minut. S’instal·laran 12 fonts pels diversos indrets de la ciutat de les quals, s’ha calculat que el poble n’extraurà diàriament uns 200 metres cúbics (equivalents a 20.000 càntirs), l’aigua restant s’emprarà per al rec de l’horta. El pressupost de dites obres serà de 195000 pessetes, cedides pel Banc de Crèdit Local a tornar en trenta anys al tipus d’interès del sis per cent. Són moltes més les dades que podem
extreure de l’ entrevista, però les citades són les
més
rellevants. El projecte fou tirat endavant i va decidir-se que
l’assignació
de les empreses que realitzarien les obres es faria per subhasta,
així
com l’adquisició de maquinària i canonades.
Modelo de Proposición
L’ Ajuntament va rebre sis propostes, que es descriuen en la revista número nou, de les quals va escollir la de Francesc Miguel, veí de Reus, amb un pressupost de 124000 pessetes, de les quals se’n va poder obtenir una rebaixa de 18600. La subhasta pel que fa la maquinària, comptava amb un pressupost de 58000 pessetes, la fiança que havien de pagar els participants era de 2900 pessetes, no tenim moltes més dades, no obstant, en els annexos hi figura el llistat de proposicions presentades. TERRA NOSTRA, per la seva banda, va proposar l’Ajuntament, l’establiment d’abeuradors per a les cavalleries en les entrades i les sortides de la població i ensems que es portés a terme la construcció d’uns safareigs municipals higiènicament reglamentats, sembla ser que la idea va ser acceptada pels governants. Ara que ja coneixem els aspectes tècnics, centrem-nos en la resposta popular, es a dir, com va reaccionar la gent davant la iniciativa? Certament, avui en dia la idea de l’Alcalde Sanmartí seria aplaudida per la gran majoria de pagesos, però i llavors? Tothom va estar-hi d’acord? Hi va haver actituds per a tots els gustos. N’hi havia que si bé tenia passió per les petites activitats de caire personal, mostrava, en aquell cas una absoluta indiferència. D’altres es giraven d’esquena al problema de les aigües i hi oposaven resistència, enfront d’aquests trobem els més entusiastes que veuen en el projecte de l’Alcalde la solució a molts problemes. TERRA NOSTRA s’afegeix a aquests últims, i sempre mostra una posició favorable a l’afer, en una ocasió publica un article sota el títol de " som contraris a la portada d’aigües? ", en el qual fa les declaracions següents, exemple perfecte de la seva actitud: 1ª Creiem amb convicció ben arrelada, que s’imposa amb tota urgència la portada d’aigües a la població i l’explotació integral del caudal o deu del pou municipal de Sant Miquel. 2ª Creiem que tots els ciutadans deuen observar intens agraïment al nostre Ajuntament, per haver emprès amb tota constància aquesta tasca, i especialment al senyor alcalde En Ramon Sanmartí, que ha fet de la qüestió de les aigües la més cabdal de la seva gestió 3ª Creiem que els canareus, fonent les diferències polítiques i enemistats personals, hem de portar el nostre gra d’entusiasme i cooperació per facilitar la realització del projecte. Si bé des de la revista es propagava la fe en les obres, sembla ser que aquestes es realitzaven amb el mínim esforç del ciutadà contribuent. Les declaracions fetes per TERRA NOSTRA, anaven caient al buit, no trobaven ressò. Tot plegat era un símptoma inequívoc de la manca de consciència social i de formació cultural. La portada d’aigües era indispensable per a la vida, la salut i la higiene del poble, però això semblava importar-los ben poc a alguns canareus gasius que ploraven el cost de l’obra. Comentaris com: "Jo ja tinc la meva cisterna, i no necessito que l’Ajuntament gasti pessetes per a donar aigua als altres", eren freqüents i normalment sortien de la boca de famílies riques que disposaven de molt bones cisternes. Aquest és el cas del Marqués de les Atalayueles, que va dedicar-se en cos i ànima a calumniar l’alcalde, fomentar la negativa i l’oposició al projecte entre la població i fins i tot repartir premsa on es difamava l’actuació de les autoritats locals. El dia cinc d’abril de 1931, Alcanar va despertar-se confós, el Marqués havia fet repartir un manifest amb el títol de Pueblo de Alcanar, on diversificava la gestió feta per Sanmartí en l’afer de la portada d’aigües, va manipular els costos dient que existia un deute de 541860 pessetes, quan en realitat només era de 198.600 (cost total del projecte). A més va titllar d’indocumentats i analfabets als canareus membres del consistori. Sanmartí per la seva banda, ja feia més d’un any que s’havia retirat de l’alcaldia ( 26 de febrer de 1930). S’havia jurat a sí mateix, no intervenir més en qüestions polítiques, però allò requeria fer una excepció, no podia restar indiferent davant les acusacions fetes en aquell manifest. Les circumstàncies l’obligaren a agafar la ploma per netejar el seu nom i el de tot l’Ajuntament. Va contestar amb un altre escrit on deixava ben clara quina havia estat la seva gestió. D’aquest document, en mostrem una còpia a l’apartat d’annexos. Per sort, l’actitud del Marqués no va aconseguir imposar-se i el projecte es va dur a terme amb el suport d’ aquella pagesia que veia en la iniciativa la solució a molts dels problemes que feien trontollar la vida del poble. Al juliol de 1929, s’inaugurà la gran obra.
Les forces vives de la ciutat, conscients que la Dictadura era a punt de
ser engolida pels nous aires democràtics que impulsava el
republicanisme,
van voler demostrar que allí encara predominava el seny
tradicional
del noucentisme liberal-conservador i es disposaren a convertir la
inauguració
en una mena de jocs florals primoriveristes.
|