|
Aquesta és l’única secció, juntament amb el noticiari, de caràcter permanent. S’inicia a la revista número dos, ja que per dificultats d’última hora no va poder inserir-se en el primer exemplar. Va ser dirigida pel mateix Josep Bòria (amb el pseudònim de BORRAS-K) juntament amb Vicens Fabregat. TERRA NOSTRA, amb aquest apartat vol reflectir l’economia del poble, així com donar consells als agricultors per al bon conreu de les seves terres, concretament, això és el que diu la salutació que encapçala el primer "Agrícoles i comerciants": TERRA NOSTRA aplegada baix l’amor de les
coses
de la pagesia, vol fer manifestació del seu idealisme
també,
es per ço que adhuc a les seves pàgines vol inserta una
secció
d’Agricultura i Comerç, secció on a més de cantar
a la figura tendra, riallera i franca del nostre camp; de mostrar
l’orgull
que’ls "canareus" sentim de posseir una no igualada raconada. (...) Vol
en fi, "escampar en les intel·ligències humils la llevor
de la santa veritat, de la bondat i de la bellesa..."
A partir d’aquesta secció ens hem pogut fer una idea aproximada de la situació del camp canareu durant aquella època. LA GARROFA. Després de ser la gallina dels ous d’or durant la primera Guerra Mundial, el conreu de la garrofa va entrar en crisi. La forta competència que exercien països com Xipre van obligar als pagesos a demanar la prohibició d’importar aquest fruit. Aquest fet va ser tractat des de la secció Agrícoles i comercials, que en front d’adoptar una mesura proteccionista, proposava una major explotació del conreu per tal d’assolir el mateix cost de producció que altres països del Mediterrani. El pagès canareu rarament utilitzava adobs
químics i els fems resultaven cars si tenim en compte que la
majoria
de plantacions garroferes es trobaven en terrenys muntanyosos on el
transport
tenia difícil accés, i hi havia poc bestiar. Des de TERRA
NOSTRA s’impulsava a l’agricultor a invertir en productes
com
l’ òxid de potassa o el nitrogen per a rendibilitzar
al màxim la seva plantació. No obstant la crisi va
continuar,
prova d’això és que amb la portada d’aigües, la
majoria
de garrofers foren substituïts per un nou conreu de regadiu: el
taronger.
LA TARONJA. Avui en dia es ben sabut que bona part de l’economia del nostre poble es fonamenta en el cultiu dels cítrics, ara bé, no sempre ha estat així. És en el context en que té lloc la publicació de la revista quan el taronger comença a estendre’s per les nostres finques. Moltes vegades apareix en les pàgines d’Agrícoles i Comercials, com l’arbre de moda i fins i tot en més d’una ocasió en els articles s’intenta fer reflexionar el pagès sobre si es prudent invertir en aquest conreu. La por a la resposta del mercat davant el fruit i l’existència de països competidors com Itàlia i d’altres en potència de ser-ho, com els del nord d’Àfrica, fonamenten l’actitud que emana d’alguns escrits, dels quals aquest paràgraf n’és una mostra: No és llògic que mentres l’esdevenidor de la nostra fruita, tan saborosa com bella, no es presenti més clar per part dels mercats consumidors i no s’augmenti el nombre d’aquests, extenguéssim la nostra zona de taronger als terrenys que ben bé s’hi farien altres fruiters de més rendiment i consum. (...) Penseu, no en el present sinó en el futur; no ens deixem portar pel que facin els altres. (22) Poc s’hauria pogut pensar el signatari d’aquest article el futur que li esperava a aquell mer "arbre de moda". Ja en aquell temps, l’ exportació era molt important sobretot la destinada a Anglaterra, Alemanya i Noruega, encara que també altres països com Bèlgica, Alemanya i Suècia, importaven amb menys quantitat les nostres taronges. La major part de dites exportacions es feia per via terrestre, segons les xifres hem pogut constatar un augment notable en període d’un any, al 1927 s’exportaren gairebé 8000000 de caixes mentre que l’any següent el nombre es va elevar fins als 11000000. Les taronges malmeses, anaven a parar a la
"peladora",
nom que rebien els magatzems de les destil·leries Adrian. Eren
més
de 250 dones les que hi treballaven, cadascuna de les quals, treia de 25
a 30 quilos de pell diaris. Aquesta solució era un negoci
irrisori
per al pagès, que cobrava 30 cèntims per rova, preu
equivalent
al cost de producció. Moltes vegades, però, davant les
fortes
ventades la "peladora" era l’única sortida per a la gran
quantitat
de fruita que no es podia comercialitzar, i que en els casos més
extrems podia arribar a les dues terceres parts, amb
pèrdues
que oscil·laven el milió de pessetes, tota un fortuna en
aquella època.
Oli. . . . . . . de 31 a 33 pts.
Quan hem començat a parlar d’aquesta
secció
hem dit que a banda d’informar pretén també instruir al
pagès.
Aquesta actitud pedagògica es fa palesa en nombrosos articles
d’aquesta
secció com els titulats: Els deu manaments del cultivador
del taronger ( nº 8) o Com s’he de fer la tria dels melons
per
llavor (nº 6)
|