Ara, en la meva modestissíma
sèrie que vaig començar en aquest mitja de comunicació,
vull fer reviure el que va ocórrer al nostre poble des de 1705 fins
al 1714.
La Guerra de Successió,
i quins interessos es varen manipular a l'entoma d'aquest fets, a que va
crear moltíssimes contradiccions històriques, penso que la
qüestió, després de tants anys no hauria de ser només
que una, la vertadera història.
Vaig seguint la pista
del sospitós d'aquest afer, que va acabar en recompensa en metàl·lic
per a uns i per al poble en un escut afrancesat i títol de <fidelíssima>
i altres concessions com més avant veureu.
Aquesta guerra dura
nou anys, s'acabà amb la caiguda de Barcelona l'11 de Setembre i
l'ocupació del País Valencià i part de l'Aragó.
Em dol pensar que Alcanar
aparegué com a traïdor a Catalunya, que decidí posarse
al costat de Felip V, que tos <botifler> quan tot el contorn geogràfic
era <maulet>. El Canonge Matamoros diu en una frase molt apropiada <no
voy que me llevan>,.però no profunditza en aquests fets.
El dia 27 de
setembre de 1705 a Vinaròs se celebrà una sessió extraordinária
en què s'acordà defensar el poble en sentit felipista <botifler>,
però aquesta fou rebutjada pel poble perquè la majoria eren
<maulets>. Pocs dies més tard, el 7 d'octubre fou conquerida
pels àustries, cosa gens difícil per la col·laboració
dels veïns. Van venir tropes de Tortosa, les quals van passar per
Alcanar. Vull fer constar al respecte que Vinaròs en aquells temps
tenia 1.600 habitants i Alcanar 700.
Solament la pressió
d'uns pocs (els de dalt com sempre) va fer que el poble es
quedés abandonat, la majoria marxaren
a Peníscola i els menys cap a Freginals i Tortosa, els qui marxaren
a aquests dos últims poblats se'ls confiscaren els bens, no així
als qui anaren cap a Peníscola, que van formar un batalló
de 150 homes per lluitar per la causa felipista. Cal pensar quins sentiments
patriòtics tenien els qui marxaren cap a Tortosa i als Freginals,
també molts dels qui anaren cap a Peníscola amb l'amenaça
de la confiscació dels seus béns.
No crec que arribés
aquí a Alcanar l'odi que hi havia contra la monarquia francesa per
la invasió el 1689 i el 1697 de girona i Barcelona, a pesar que
aquests sentiment era comú a tot Catalunya.
L'any 1708 el duc de
Berwick ocupà Vinarós i aquestes terres queden sota el
manament del general francès, el
1710 tornen a recuperar els «maulets» però s'hi estan
poc temps, en la batalla de Vil·laviciosa l'exercit de l'arxiduc
inicià la seva retirada ja definitivament.
És de suposar
que totes les conquestes ocupacions que tan referència a Vinaròs,
lògicament han de ser les mateixes d'Alcanar per allò de
l'entorn geogràfic.
Ferré Ferré,
que ha anat als llocs on hi ha documentació -tal com l'Arxiduc de
la Corona d'Aragó, Arxiu Històric Nacional de Madrid i altres
llocs menys importants-, hi ha trobat materials que parlen d'aquests tets,
diu així: Hi ha un document que porta data de Madrid de 18-6-1709,
que explica l'actitud d'Alcanar, i en que sol·licita per a aquesta
vila:
Hi ha un altre memorial
(llegat 6.805) en qué hi diu: que es va informar favorablement
a totes aquestes peticions, segons document
d'agost de 1709, que puntualitza <que cuando llegue el caso de atender
a esta villa ha de ser en cuanto no se oponga a las leyes de Castilla>
(carta del 19-7-1709).
Al mateix hi ha un
altre memorial d'Evaristo Sancho, on explica com va ser fet presoner por
80 homes d'Ulldecona que estaven amagats al voltant d'Alcanar, i que el
portaren a Tortosa davant la presència del Marques de Alconchel
perquè el pengés, i que va ser un miracle que salvés
la vida, diu que Déu no va voler. Demana a Felip V el deixa anar
a perseguir <maulets> i gent de mal viure, a canvi demana li
faci concessió dels béns confíscats, capitania de
la torre de Codonyol, cèdula d'excepcions i
Privilegis i medalla d'or amb els retrets
de S.S.M.M els Reis, doncs mereixent-la de gràcia, vorant els rebels,
en el pit d'un lleial, el premi de S.M.
El tal Sancho donava noticies als oficials
del Real Exèrcit <pasando entre líneas con gran riesgo
de su Vida», (d’això
en testimoni Manrique de Lara el 28-2-1709).
La resolució
d'aquesta demanda, es concreta en la <concesión de 300 ducados>
d’una sola vegada en atenció als motius que expressa (Madrid 12-8-1709).
Han passat prop de
dos-cents noranta anys, Catalunya porta encara l'afront de la casa borbònica,
la lluita del poble català, fins quan durarà?
Sembla que hi ha hagut
moments en que anaven a ressorgir d'aquesta llarga repressió però
sempre la força de les armes ens ho ha impedit.
Mil anys d'història
del poble català, que els catalans comprenguen Catalunya això
és el que ens fa falta. Que hi hagi un sentiment de lluita, una
eficient educació, no com ara que persones amb la sinceritat més
gran del món diuen que son espanyols. És natural, hi ha hagut
interessos en mantenir la ignorància del poble.
I en el que es refereix
a Alcanar, caldria que les nostres autoritats prenguessin bona nota, que
tenim un bell escut, que és l'escut dels nostres avantpassats, que
significa les nostres arrels, l'escut de les tres canyes.
Setembre de 1991
Arturo Lange Brea.
Lo Rafal Núm.15 Any 1991