Som a principis de l’any 1239, al castell d’Ulldecona era tot un gran aldarull, el Comendador d’aquest havia fet saber entre el petit nucli de la població, al lloc proper de Lo Canar, i haurien d’anar-hi unes vint-i-una persones al lloc dit.
   Aquest era el motiu de tal aldarull i l’ordre havia de ser acceptada perque venia donada per la Castellania d’Amposta i pel seu gran Castellà Frai Hug de Folcalquer.
    Va ser pocs dies després que es va iniciar l’aventura. Després de llegir-los l’esmentada decisió, tota ella plena de llatinismes i tota ella plena de paraules estranyes, però que tots van comprendre que era l’acomiadament del Castell d’Ulldecona, el lloc on havien nascut, on tenien els seus pares, familiars, amics i sobretot la terra que coneixien.
    Així va ser com varen fer els Castellans d’Amposta aquella repoblació, tenint força cura d’escollir matrimonis en plenitud de les millors facultats procreadores, doncs es tractava de fundar un nou poble.

LA REPOBLACIÓ
    Després de ser reconquerides aquestes terres per Berenguer IV i tornades al cristianisme, tasca més difícil, que era poblar aquestes terres perquè no hi havia gent i menys cristians, ja que els musulmans, incloent els jueus, no eren persones de dret, així que van trigar cent anys a donar les cartes pobles a Lo Canar i tot el voltant.

ELS PRIMERS POBLADORS
    No se sap quin procediment van escollir per triar aquells 21 pobladors. Entre aquell grup hi figuraven en Martí Casals i la seva esposa Senenta (aquest nom quedaria unit per sempre a la història de Lo Canar) un jove matrimoni que no es pot descriure amb paraules que normalment són usades, ara després de 760 anys.
    No obstant faré un curt relat per que aneu coneixent en Martí i la Senenta. Sempre de petits havien estat junts, havien jugat junts. La seva infantesa transcorregué als voltants del castell on els seus pares ja els havient marcat el seu futur en la més tendra infantesa. Aquell destí, aquella tracció, estava formada en el més profund del seu cor.
    Així que els seus pares van decidir casar-los (en aquells temps, els matrimonis es celebraven quasi bé a la pubertat). No cabien de la felicitat d’aquell amor tan pur i fogós a la vegada, ple de promeses ja que l’amor, el veritable amor sempre ha sigut el mateix.
    Arribant del dia indicat el grup dels repobladors marxaren cap el seu nou destí, Lo Canar. Allí els esperaven alguns monjos de la Castellania d’Amposta, que els van tornar a llegir la carta pobla on els varen recordar que se’ls donava Lo Canar,
també per als seus fills i els fills d’estos i així a totes les generacions fins a la fi dels segles, de la Punta de Benifallim al Riu d’Ulldecona, Valldepins i tot el vessant del Montsià fins a la mar. Això obeïa al respecte dels bons costums de Tortosa.
 

EN MARTÍ I LA SENENTA
    Aquell primer dia varen triar on instal·lar-se, tots ho varen fer d’una manera provisional entre les carrasques que hi eren molt atapeïdes alguns varen fer-ho entre les coves que d’una manera natural els oferia la mateixa natura.
   Al dia següent, ja més tranquils, perquè tenien tota una vida per davant. Van intentar organitzar-se. Tenien plena llibertat per fer l’habitatge que consistia en una sola habitació. Era tal i com és feien en aquesta primera etapa de la història canareva. En Martí i la Senenta es van fer una casa amb les seues pròpies mans.
    Aquesta parella portaria a terme la història de Lo Canar.
    En Martí i la Senenta (això de Senenta li venia del seu pare anomenat Senent) van arribar a ser molt important per al poble de Lo Canar degut al moment que es va desenvolupar la seva història. No va haver-hi cap historiador que deixés cap record de la vida de la Senenta i en Martí, aquella parella que van fer-se la caseta amb amor.
    Cada pedra cada grapat de fang era posat amb molt de sentiment. Ja eren quasi a l’hivern i la caseta era acabada, va ser la primera enllestida i també la més bonica.
    No podria constatar el lloc on van ser contruïdes aquestes casetes encara que se suposa que al voltant de la part mes alta dels carrers de Jesús Bon Matí o del forn o qui sap si el carrer d’Hug de folcalquer, possiblement en alguna d’aquestes parets hi hagin pedres, aquelles que van tocar , en Martí la Senenta.
    Varen continuar vivint feliços, prou que s’ho mereixien per la seva bondat i el seu amor, vivien la seva pròpia vida, com si foren sols al món. La Senenta un dia li digué al seu marit, què no podia fer molts esforços, sentia a les seves entranyes que un nou ser es ballugava. En Martí va fer un salt d’alegria i tot seguit abraçà la seua dona. Ja no li va deixar fer aqueslls treballs tan fatigosos. Ell treballava més que abans.
    El naixement d’aquell nou ser els va arredonir les seves vides, els va omplir d’un nou sentit, es trobaven a punt de rebentar de felicitat. Li varen posar Senenta, com el seu avi que es deia Senent.
    Passa el temps i la Senenta es trobà altra vegada embarassada, la famila s’estava consolidant.
    Un dia el destí els canvià la vida, aquella felicitat s’havia acabat, va ser com una sarpada en el més profund del seu cor.
    Es va presentar el Rei Jaume I que venia de Vall-de-roures, Tortosa i va passar pel Canà. Feia moltes vegades aquesta ruta, altres vegades ho havia fet així, era el camí més recte per anar a conquerir el Regne deValència. Per lliutar contra els cabdills moros es van emportar tots el homes que en aquelles dates en el poble de Lo Canar habitaven. El poble es va quedar només amb dones i els xiquets.
  Jaume I deixà el poble en la més gran desgràcia i al cor de les dones no es resignava la pèrdua de llur marits. Després d’uns anys sense notícies, aquestes famílies poc a poc marxaren de nou cap el Castell d’Ulldecona fins quedar-se tans sols la Senenta. No va voler deixar aquest lloc, on havia sigut tan feliç, omplint de records la seva casa on s’havien estimat tant i on havient nascuts els seus fills. La Senenta va quedar-se tota sola en aquest lloc anomenat Lo Canar, esperant-lo.
   Alguns historiadors van escriure que aquesta primera carta pobla no va prosperar perquè els pobladors no havien complert el seu compromís. Com podeu llegir va ser la decisió de Jaume I, amb les seves reconquestes contra els cabdills moros, el responsable de que no es realitzés la primera carta pobla de l’any 1239.
    D’ençà que el homes i les dones va aprendre a escriure, en aquells temps passats no hi havia ningú que en sabés. Van haver de passar molts d’anys perquè a les zones rurals és trobessin persones que puguèssin demostrar que en sabien, doncs contra la història que la mateixa crònica de Catalunya fou dictada per Jaume I els seus secretaris Bernat Vidal de Besalú i Jaume  Sarroca, Bisbe d’Osca, ja que el mateix rei no sabia escriure, però llegia i signava molt malament. Això era el màxim exponent d’aquella època.
    Per citar algun fet d’aquell temps passat, podem afirmar que el 1.252 es va donar la segona carta pobla a Lo Canar. Més o menys es van repetir aquells actes que ja hem relatat, encara que anaven afegides noves condicions, la més important d’elles i que no podem negar que estava plena de sabiesa va ser que havien de tenir casa oberta abans de Nadal, tenint en compte que aquesta carta de població era donada a primers del mes d’agost. No especifica el nombre de pobladors que tal i com vàrem fer en la primera donació. Però el cert és que vàren venir molts més (els historiadors locals calculen del doble).

    Perquè en els últims anys havien arribat al castell d’Ulldecona procedents de Catalunya Vella o sigue el Baix Llobregat i Baix Penedès i comptaven ja en 75 focs que era tal i com es contaven en els primers dies els habitants, segons la història, tots ell eren llauradors.
    Va ser així com lo Canar va tornar a repoblar-se per segona vegada, després d’aquell dissortat pas del Rei Jaume I, per la nostra terra.
    Per la Senenta va ser com un ajut que li va donar forces per continuar vivint. Els seus fills coneixerien més gent, encara que ella seguia mantenint el record del ser volgut Martí, que ja no hi havia cap dubte de què havia mort lluitant contra els musulmans, així que la seva vida no tenia altre fi que dedicar-la als seus fills, la Senenta se 10 anys i en Martí de 8.
    Tots dos s’havien criat amb un gran respecte i també amb l’amor i amb la memòria del seu pare.
    S’alimentaven d’allò que la terra els donava i també de la pesca i la caça. De diners no n’hi havia. Les poques monedes d’or i argent eren arreplegades pels senyors feudals.
    Aquests les guardaven com a grans tresors i moltes vegades les reencunyaven.
    La vida era dura. No tenien administració pròpia (no en tindrien passats dos segles i mig més tard) fins que van crear municipalitat. Fins a aquella data van pertànyer a la comarca d’Ulldecona.
    La Senenta, mare de tot el nou poblat, era estimada i tothom la venerava, tal era la seva bondat i el seu amor per tots i per tot, que la gent del poblat no sabien que fer-li per correspondre-li i així que sense parlar-ne posaren els noms de Senent i Senenta als seus descendents, costum que perdurà en els segles següents.

PER FI, TORNA DE LA GUERRA EN MARTÍ
    Travessant Camps, moltes vegades incipients i gens conreats, encara que més que els de la Catalunya que ell coneixia, anava caminant sense apartar-se de la vora de la mar. Va trobar poca gent i menys a qui poder preguntar. Des de Múrcia, país deconegut per llunyà que era, no se’n parlava.
    Finalment, després de molts de dies, va reconèixer Penyíscola i va pensar que prompte voria el Montsià, que no podem descriure perquè no el vam conèixer, d’un verd tupit i el mateix passava amb l’intents color blau de la mar.
    Havia recorregut moltes terres, però cap de tan meravellosa, perquè era la terra que estimava, que l’havia fet tan feliç i que finalment tenia davant seu. El cor li bategava més acceleradament quan va estar prop de la caseta, la porta s’obrí i sortí la Senenta.
    Jo voldria ser un escriptor, però desafio qui en sàpigue per descriure aquells moments.
    En veure’s, tots dos van quedar-se paralitzats uns segons, com si d’una aparició es tractés. No es creien el que estava succeïnt, com si d’un miracle es tractés, de sobte unes veus que ni ells mateixos reconeixien, sortiren del més profund dels meus cors: Martí!, Senenta!.
    Aquelles veus sortides de llurs ànimes aturmentades durant més d’una dècada pel record del seu gran amor, es van abraçar creient que somiaven. Sentir el contacte dels seus cosos el feien sorgir llàgrimes d’una felicitat que no sabien descriure. La jove Senenta i en Martinet continuaven immòbils encara que endevinaven el què passava o al menys ho presentien: el seu pare, després d’11 anys havia tornat de la guerra.
    Tots els habitants del petit poblat preguntaven coses que amb la precipitació no podien contestar, tal era el ritme de desenvolupament. Per fi, el poblat com era natural donà preferència a la família, ja sabriem més coses després.
    En Martí va tenir tota la vida per contar-li a la seva dona, La Senenta, les aventures que va sofrir lliutant contra els musulmans en La Reconquesta. Aventures que encara contava de vell, en les llargues nits d’hivern a la vora del foc amb els seus néts, que escoltaven, tot imaginant que eren ells qui lliutaven contra els musulmans.
    La fortalesa amb què la Senenta va superar tots aquets anys sense el Martí, aquest esperit visqué molts de segles, jo diria fins als nostres dies reflecteix molt del esperit lliutador i treballador del poble canareu.
   Era un temps aquell en què no hi havia llibres, tans sols el treball de la terra, l’esforç acumulat any rera any.

I VAN TENIR SEGUIDORS
    A tot Catalunya, fins i tot als pobles més petits, començaven a fer-se les primeres esglésies d’una manera molt rudimentària. Els mestres d’obres anaven oferint-se pels bisbats, es desplaçaven a peu, fins i tot en venien de l’estranger.
    Sembla que Lo Canà va començar l’obra de la seva església en una època molt precaria, fou a finals del segle XIII, el segle de les desgràcies a la nostra geografia, terratrèmols, sequeres fam i la pijor de totes: la pesta. A Lo Canà va ser molt terrible aquesta pesta. Perquè no van quedar lliures de l’epidèmia més que vuit famílies, tenia el poble uns cent habitants aproximadament. Les obres de l’església deurien quedar paralitzades, donat que la mà d’obra eren els mateixos canareus.
    Molts d’historiadors han qualificat  la Pesta com el desastre més gran sofert per la humanitat. Dades esgarrifoses com, per exemple, que van morir tots els membres del concell de Cent, l’epidèmia no respectava ningú.
    Eren els anys que van de 1348 a 1351 en què la pesta va deixar moltes cases buides. La gent s’apartava i anava a morir-se fora de la població a casetes del camp, per així poder evitar el contagi.
    El 14 de juliol morí el bisbe de Tortosa Bernat Oliver. També el 15 d’octubre, a Pere IV d’Aragò li sigué enviat un escrivà a Ulldecona ja que a causa de la pesta, no li’n quedava cap. Dades extretes d’Estudis de la Corona d’Aragó vol. pàg . 364.