Com a autor d’aquest escrit faig un recorregut a través del temps a les publicacions fetes a Alcanar des de 1880 als nostres dies, començant per <El Iris de la Paz>, <La avispa>,< El Heraldo Alcanarense>, <Nuestra Tierra>, <Terra Nostra>, <La Voz de Alcanar>, el Bullití Informatiu <Alcanar> i per acabar el nostre <Lo Rafal>.
No sibnifica, aixó, que n’hi hagi alguna més, desconeguda per mi. Si així fos, agrairia moltísim que me n’informassiu i amb molt de gust seria afegit a aquestes pàgines.

Parlar del que es llegeix a Alcanar és força negatiu. Per què? –em pregunto jo. Hi ha més de trenta mestres d’escola amb qualitat, mitjans i bona qualitat d’ensenyament, superiors a quan jo era petit, (fa d’això més de 60 anys), Anava al <palacio>, aquesta escola l’habilitaven per al col·legi electoral i era de vore quan arribaven aquestes dates i penjaven les llistes electorals a la porta de l’escola. Als xiquets ens divertia veure que en una casella on deia: <Sap llegir,> <Sap escriure?> hi figurés el no en moltíssima més majoria que el sí. Potser estava justificat, perquè en aquells anys, principis dels 30, no eren més que 10 mestres per a xiquets i xiquetes, i pot dir-se, sense cap dubte, que molt abans no n’eren tants. Però es produeix un fenomen molt curiós en aquesta època.
No sé on he llegit que en tota la Península Ibèrica, en les zones rurals sobretot, que era raríssim trobar algú que sapigués llegir i escriure; però en aquestes mateixes dates, en què el coneixement de les lletres és tan negatiu, és quan arriba la culminació de l’anomenat Segle d’Or (1500-1650) de les lletres, una cosa així com si la manca de saviesa de la gran majoria, s’hagués acumulat en unes poques persones escollides.

 DE 1880 A 1913
 Bé, a Alcanar passa el mateix, encara que les dates siguin diferents. Així ens trobem que l’any 1880 es publicaren aquí a Alcanar dos periòdics; portaven el títol <El Iris de la Paz> i <La Avispa>, va ser un assaig periodístic del canonge Matamoros (en aquells teps estudiant de periodisme), ell mateix ens ho conta en un article publicat a <Terra Nostra> (15 de juny de 1928).
Hem de passar de 1880 al 1911, perquè torne a aparèixer una altra publicació, podria ser que em deixés alguna cosa, en aquesta data, i per a retre homenatge i enaltir el gran Mestre Pedrell apareix <El Heraldo Alcanarense> (podem agrair al col·laborador del B.I. <Alcanar> i amic, Jacint Bort, l’haver fet un bon treball al trobar, regirant la caleixera, un número d’aquesta edició, en què es fa ressò d’una subcripció per a recollir fons amb aquesta finalitat.
Continuem caminat pel camí del temps, aquest camí cruel de la vida, que no té aturades i ens trobem 1919, quan aqpareix una nova publicació: <Nuestra Tierra> la qual va cobrir una llarga temporada. En surt el número 1, el 15 de juliol de 1913, era quinzenal, literària, temes agrícoles, dotze pàgines a dos columnes de 310x220 mm. Aquesta publicació estava parocinada pel Sindicat Agricola i la Caixa d’Estalvis, era el seu director el senyor Andreu Ulldemolis Queralt, advocat i volguda personalitat de tots els canareus. Va tenir una durada de cinc anys. Era repartida gratuïtament a tots els socis, per als no socis el preu era de cinc pessetes l’any. Va batre un rècord de permanència insòlit potser a causa de la prosperitat d’aquells anys que assoleix el nostre poble, la neutralitat espanyola, on la cavalleria era un dels principals recursos bèl·lics, i com a conseqüència, les garrofes eren part complementària d’aquest ús.

<TERRA NOSTRA>

Els anys passen i ens apropem ja a l’any de l’aparció de <terra Nostra>, aquesta pubicació, malgrat sortir a la llum en plena dictadura de Primo de Rivera, per primera vegada quan apareix en català, no podia ser d’altra manera portant títol tan sugestiu), el seu director és el Sr. Josep Bòira Ulldemolins, canareu de talla i catalanista; va viure per davant del seu temps, oposant-se a les normes d’una època on en tota lletra escrita s’havia d’afalagar el dictador. <Terra Nostra> no ho fa mai malgrat haver de passar per la censura. L’entusiasme dels redactors i col·laboradors ja era una garantia per a aquesta per a aquesta publicació i per a obtindre l’honor de figurar en la hemeroteca de l’Arxiu Municipal de la ciutat de Tortosa.

<LA VOZ DE ALCANAR>

Ens tornem a trobar en una nova dictadura, la del general Franco, quan surt per les primeries dels anys 50 <La Voz de Alcanar>. No vull fer cap comentari sobre aquesta publicació, solament dir que els seus principals redactors eren el senyor rector i el senyor mestre de l’escola, Sr. Félix Torrejón, i uns quants noiets d’escola que feien <colmos> per a plaer de les esves iaies.

EL BULLETÍ <ALCANAR>

Anem apropant-nos als nostres dies, ja prop de la meta diríem, al Butlletí Informatiu d’Alcanar, amb 16 anys de vida: tots coneixeu la seva trajectòria, per tant poc us en puc dir que no sapiguéu millor que jo. Hi ha hagut molt bons col·laboradors, ha tingut pujades i baixades. Últimament, pocs hi aporten les seves opinions; perquè és això jo demanaria des d’aquestes modestíssimes línies que hi tornessin, encara que siga (i m’agradaria molt) per a censurar alguns dels meus escrits. No vull deixar de parlar del Butlletí Informatiu Alcanar sense feu un elogi del seu fundador, en Joan Andreu Bòira, per tan encertada concepció.

<LO RAFAL>

I ara, com no, hem de parlar d’aquesta publicació que teniu a les mans, LO RAFAL; voldria elogiar-la, si hi ha cap més que a les altres, per ser jo un dels seus col·laboradors, per haverme deixat el grup que componen la Redacció l’haver-me deixat volar la imaginació per uns camps on va unida aquesta a la història del nostre poble. Gràcies a Lo Rafal he pogut fer un recull d’Episodis Històrics, tal com quan passà vorejant les muralles> d’Alcanar Jaume I i el seu exèrcit en l’anada a la conquesta de Peníscola. Com quatre-cents anys més tard i passà vàries vegades la cavalleria francesa i fent aturada a llavors acabada de costruir cisterna del Vall, aquesta problemàtica dels nostres dies.
I no oblidaré la tia Miquela, aquella canareva, que durant més de 750 anys va ser el prototip de la dona treballadora aquí al nostre poble. Perdoneu n’estic pasant, és que no puc frenar el meva imaginació. Tormen a Lo Rafal , no vull elogiar-lo; que ho facin els altres, tal com el diari <AVUI> qui reproduí quatre capçaleres d’altres publicacions en un altre article sobre premsa comarcal entre les quals la nostra.
Lo Rafal és portat a l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Tortosa per a glòria de generacions futures, tal i com va fer-se amb el <Terra Nostra>.

Artur Lange Brea

Lo Rafal Núm. 25. 1993