Els horrors d'aquell guerra no són per descriure'ls, i menys per imaginar-los. Solament els que vàrem patir l'última guerra civil ens poden fer una idea de quantes vides va constar al poble d'Alcanar, molts de morts assasinats, a la reraguarda, als camps de batalla, reraguarda, als camps de batalla, represàlies, etc. Els que vam viure aquella trista guerra podem fer-nos una idea del que va passar fa 160 anys, i perquè es va vessar tanta sang. Ara des de l'esplai del temps, podem afirmar que l'inútil fou aquell sacrifici, promogut per uns pocs.

LA BATALLA D'ALCANAR
    El dia 17 d'octubre de 1835, Cabrera, Forcadell i Arévalo varen atacar la nostra vila. Feia solament una setmana que s'havien celebrat les festes del Remei. No pas per això els va agafar desprevinguts, ja feia temps que el poble ho esperava. S'havia fet pels pobles del costat, la guerra de guerrilles era així. Avui apareixien en un poble tres a quatre, tres a quatre dies més tard, en un altre. Després de sembrar la mort i la desgràcia, haver-los robat  tot el que podien, diners i collites, condemnant-los a una fam segura, marxaven en busca d'un altre poble a cantinuar fent el mateix.
    Alcanar era defensat per 64 nacionals, era el cap d'aquest petit exèrcit n'Antonio Bòria. El poble era tancat al voltant de l'església, emmurallats els caps dels carrers, però prompte deixaren aquestes primeres defenses i com a últim bastió es refugiaren al sastre de l'església. Ah resistiren amb gran valor, Cabrera va intentar apoderar-se d'aquell baluard en repetides ocasions, sense acanseguir-ho.
    Per trencar el setge a què estaven sotmesos els canareus va pujar una columna de Vinaròs, composada de 413 infants entre nacionals, francs carrabiners. També hi portaven vint cavalls. Cabrera els va sortir al pas amb forces molt superiors (més de mil homes) a les dels liberals, que van ser agafades per sorpresa i que van patir una desfeta total.
    Els vinarossencs lluiten fins a la mort, no es valen rendir, les forces de Cabrera produeixen una gran carnicena: va ser espantós. Allí mori tota la joventut del poble, els ferits que anguniosament demanaven pietat eren rematats amb la baioneta acoltellats, prop de 2OO vinarossencs van tintar de sang la terra de les Martorelles. Entre ells n'hi havia molts que per relació entre els dos pobles eren coneguts i estimats aquí a Alcanar Podem citar a Josep Julián, Joaquim Aiguals, Joan Ballester,Francesc Martí i moltíssims més.
    Els del setge que des de dalt del campanar havien estat testimoni de la gran desfeta varen decidir, després de pegar-li molles voltes i pensant amb els seus familiars, de rendir-se. Això era ja el dia 19.
    El general Cabrera per primera vegada, qui sap si va tenir un altre motiu els perdona la vida i marxaren a Vinaròs al dia següent. (1)

NAUFRAGI DE LA POLLACRA "NUESTRA SRA. DEL MAR"
    Tradueixo una part del comunicat oficial de la Comandància Militar del Cantó de Vinaròs, amb data 8 de novembre de 1838. No és literal per l'extensiò d'aquest.
"Exm. Sr.
    Vora les deu del matí d'aquest dia, amb un fort temporal se'm va donar avís que es trobava un vaixell a la vista, en direcció a la costa i amb perill de perdre's. Se Ii indicà amb senyals que les cap a la costa de la Magdalena. En arribar prop de la costa es va poder observar que dual facciosos presoners, disposant de rotes les forces vaig aconseguir avarar el vaixell a la costa, va resultar ser la pollacra "Nuestra Sra. del Mar" manada pel capità Estanislau Pérez, procedent de Cartagena, que conduïa 147 presoners; a Barcelona, escortats per un sergent, un caporal i vuit nacionals.
    El poble de Vinaròs ha donat una prova de noblesa en lluitar contra les inclemències de la mar, treballant tot el dia fins a la nit, i salvar d'una mort segura a aquells que tant motius tenien per odiar. Ara els tinc empresonats perquè disposi i quedi a mans de la justícia el seu destí.

Vinaròs. 13 de novembre de 1838.
Excm. Sr. Ignasi Cantois
Excm. Sr. Capità General Interí, segon Caporal d'aquests Regnes.(2).
    He volgut contar aquest ter per ressaltar la gran diferència que hi havia entre els nacionals i els facciosos.

LES CASES CREMADES AL NOSTRE POBLE
    Continuem parlant d'Alcanar. El canonge Matamoros ens diu en el seu llibre "Historia de mi pueblo" que "Cabrera castigó a sus soldados por haber incendiado varias casas". Quin afany a disculpar a Cabrera per part del canonge, per què això no va ser així. La crema d'alguns habitatges va ser intencionada i manada pel mateix general. M'explico: les forces que varen quedar dels nacionals es van reorganitzar a l'altra part del riu Sénia al voltant de la torre, en aquell n'hi havia dues però l'altra era al terme d'Alcanar (desapareguda per un temporal a finals del segle passat). Potser el mateix Suñer, que era isabelí els va deixar la torre d'una forma humanitària per poder socórrer els ferits, Cabrera per aital cosa i com a represàlia li va prendre foc al palau habitatge d'aquesta família al carrer de la Vall situat al lloc on és ara el Banc Hispano. Hl acompanyo una fotografia, que es va ter a primers de l'actual segle abans d'enderrocar allò que va quedar de les flames. (3)
    També era isabelí don Juan de Alguavives, molt unit a la corona i a la causa. He llegit en cròniques d'aquella època que fins i tot conspirava contra els carlins.
    La reina Isabel va premiar la seva fidelitat amb el títol de "Majordom de Setmana d'Isabel II"
    També la seva esposa, la marquesa de las Atalayuelas, la Sra. Mercedes Vasallo, tenia un títol, que ara no puc recordar, però sobretot era parenta molt propera d'un dels testamentaris de Ferran II. No cal oblidar que a causa d'aquest es va produir el principal motiu d'aquesta guerra en ser abolit el decret que va fer Felip V, anomenat "Ley Sálica".

UN DELS MOLTS CRIMS COMESOS A ALCANAR PER CABRERA
    Em vull limitar a contar un dels fets més horrorosos que va ocórrer al nostre poble. Hl havia un matrimoni que tenien una filla, el seu nivell de vida els feia considerar entre les famílies més acabalades del poble. Es deia que tenien monedes d'or amagades, ¡ quan se'n va assabentar Cabrera va anar ràpidament a buscar-les, però aquest canareu les hi va negar, Cabrera gens peresós el va agafar i se l'emportà prop del riu i el matà personalment, tornant a fer aquesta cosa per segona volta. Va intimidar la dona, vídua feia només uns moments, iii va fer la mateixa proposta. Aquesta, igual que el seu marit va dir que no, l'assassí se l'emporta al mateix lloc i també la va matar. Per tercera vegada va tornar a la mateixa casa. La filla, ja pensant

en el destí que li tenia reservat, li havia dit el lloc on estaven soterrades aquelles maleïdes monedes, plorosa i esglaiada havia confessat a Cabrera on estaven amagades. El final d'aquella tragèdia fou perdre la vida i els diners. Aquesta història trista me la contava una canareva " la Masilla", que viu a Terrassa i ve al, "Marjal". l'Atzavara i és un descendent d'aquella noieta.
    Malgrat haver estat lleial a la corona, hi havia carlins a Alcanar també.
En documents llistats apareixen els noms dels canareus carlins. Tenim per cas els noms de tota aquells d'Ulldecona que van ser indultats per Isabel II, i noms de canareus, però sobretot hi havia un general anomenat Tomàs Segarra, que acabada aquesta guerra deia un diari de l'època; " Ha llegado a este pueblo d. Tómas Segarra, acompañado de su esposa y familia hospedándose en casa de Don Tadeo Beltran, donde vive D. Miguel Beltran, maestro de obras públicas, cuñado del Sr. Segarra y su compañero de armas y fatigas"

FINAL
Una cosa curiosa, increïble, ha estat la següent. possiblement, no s'ha fet públic en parlar d'aquesta guerra de quan lo va fer fa tres quarts de segle el canonge Matamoros. Quan jo ja tenia escrit tot l'anterior, un senyor de Roquetes a donar una conferència a Alcanar el dia 23 de novembre sobre les guerres carlines.
    Aixà és un gran casual. Aquest conferenciant estava ben assessorat, no de les mateixes fons del canonge, més aviat de les mateixes que jo. Li vaig preguntar, doncs, perquè el canonge havia dit aitals coses i aquest senyor em va contestar que perquè el canonge era carlí. Jo li vaig dir que un sacerdot havia d'haver estat més amb aquell que practiquen la misericòrdia.

Artur Lange  Lo Rafal Desembre de 1995

(1) "El libro de la provincia de Castellón"
(2) Naufragis a la mar de l'Ebre
(3) Aquesta fotografía m'ha estat facilitada pel propi Marià de Suñer