Tots estem assabentats d'aquelles coses de les quals se'n parla arreu del món, per exemple de quan es va inventar l'avió o el cotxe, de qui fou el descobridor de l'electricitat i tots aquells invents i descobriments que han afectat la humanitat sencera. També hi ha invents que són particularment nostres, que han conformat la nostra cultura i que tan arrelats estan als nostres avantpassats, aquells que encara sortosament podem contemplar perquè el jovent pugue fer-se un retrat històric de com era la vida dels seus pares i iaios.
    Em refereixo al carro. D'aquest artefacte es troba en antics escrits que els primers en fer-en ús van ser els asiàtics, encara que d'una manera molt diferent a com és el carro a la nostra zona. El carro canareu, el que aquí hem conegut, aquell fort i lleuger va ser necessari per a tot pagès, imprescindible per a la seva professió, encara que fa només 150 anys tots els llauradors feien ús de l'ase i la sàrria, encara.
    El primer carro es va construir a Tortosa. Quasi es podria afirmar que l'inventà Francesc Homedes, de malnom Genís, cap a l'any 1830. Es conta que el seu taller encara existia al 1930 ja que els seus descendents van continuar treballant i tenint prestigi en tota la zona. Tant va ser l'èxit d'aquest  carro  que  prompte s'establiren per tot l'entorn els tallers de construcció. Alcanar, com a poble  més  important  llevat d'Ulldecona, va ser un dels pobles que va encapçalar la construcció d'aquest mitja de transport.
    Deien que per establir-se de carreter s'havia de ser un expert en el treball de la fusta, que no ho podia fer qualsevol que no fos boter o fuster. Alcanar en tenia, de bons artesans en la matèria. Ja al 1575 hi consta que hi havia un fuster-boter que es deia Andreu Forner. El carro s'anà perfeccionant, no us penseu que de premeres ha va sortir tal ¡ com és ara. EIs primers carros que van circular per Alcanar se sostenien damunt dues rodes unides amb un eix de fusta de carrasca o d'olivera. Les rodes, en compte de tenir 18 radis com ara, només en tenien 12 i estaven subjectades als "cubos" 1 a les pines de fusta encerclades. Els cercles estaven formats per sis planxes de ferro forjat, ja que el cercle d'una peca no es coneixia, perquè no sabien en aquells temps la forma de soldar-lo.
    El ferro era molt car a més no es coneixia la perfecció de la forma de treballar-lo, si bé en la forja eren grans artistes. El treball del ferro no arribà a Alcanar fins que es construí el ferrocarril, per la qual cosa les baranes no es podien trabar fortament i usaven cordes de bon cànem en lloc de ferros, revoltillades amb una pestanya, tal i com haureu vist a les antigues serres de mà de fuster.
    AI'extrem de l'eix de fusta d'olivera o de carrasca hi anaven unes planxes de ferro que era el que donava jugament a les rodes. Aquesta mena de carros que es van començar a construir a Tortosa, aviat s'escamparen per tot Catalunya i va ser tant l'èxit que van tenir que al 1848 l'exèrcit espanyol l'adaptá per al transport militar i se'ls donà el nom de carros catalans. Aquests carros anaven equipats amb rodes de recanvi, que
canviaven segons el terrenys per on s'havia de circular; hi havia roda ampla per als camins de terra i la roda anomenada de ganivet per als terrenys pedregosos i rocosos.

    El poble  prompte es va adonar del canvi que aquest gran invent suposava i ho va assimilar de tal manera que van creure necessari de construir les cases a la part baixa del poble, ja que la majoria eren al barri del Rocall i el cementiri els feia nosa. Aprofitant l'avinentesa d'una llei governamental sortida el 1830, que ordenava a les esglésies que els cementiris fossin apartats dels nuclis de població, els canareus tingueren bona cura de respectar aquesta decisió. Així que el 1832 els enterraments ja es teien on es tan ara.
    Les cases de més cabals feien les portalades de pedra per no malmetre les cantonades amb les rodes, les més modestes eren de pedra fins on arribava l'eix de la roda i a les més pobres l'enginy els feia fer un buit a la paret una mica més gran que el "cubo" del carro.
    Per finalitzar aquest escrit vull fer ressaltar la prosperitat que Alcanar va assolir amb la implantació del carro com a eina de treball, transport de mercaderies i moltíssimes més apliicacions. L'any 1830 la nostra vila estava al voltant de 2400 habitants i al 1841 n'hi havia ja 2849, al 1860 comptava amb 3860 animes al 1877 ja arribava als 4133, tot tenint en compte que aquests anys toren molt calamitosos per al poble d'Alcanar, ja que van viure les tres guerres carlines, amb molta incidència en aquestes terres.

Artur Lange Brea

Lo Rafal Núm. 24. 1993