Fa uns dos-cents anys, o pot ser una mica més, vivia aquí a Alcanar un matrimoni. Esperaven un fill amb la il·lusió que això comporta, però aquesta va ser trencada, ja que una gran desgràcia acompanyà el part. Aquella mare portava dues criatures, va morir del part, i de les dues criatures només se'n salvà una.
    Va ésser en Francesc Claudi Bonet i Fibla. I, d'aquest moment és quan comença la història. Podria contar detalls que, de saber fer-ho, es convertiria en una novel·la la, però ha deixaré en el més essencia.
    El meu bon amic Guzmán Fibla i Suñer m'ha facilitat aquests detalls, lamento en aquest curt escrit no introduir-los.
    Francesc Claudi Bonet i Fibla va ésser un noi molt despert, i amb un gran esperit d'aventurer, motivat perla seva infantesa. El seu pare era molt jove i com era natural va tomar a casar-se i van vindre nous germanets. Dedicat al treball dur de la pagesia, a casa no parà només que a dormIr, per la qual cosa podrem dir que en Francesc Claudi era sotmès al mal humor de la madrastra. Els germans sempre tenien raó, ell no la tenia mai, així, quan s'escapava un calbot sempre era per a ell.
    Això va crear un ressentiment dins del seu cor, que va fer que quan tingué setze o dtsset anys pensés a fugir de casa. Així ho va fer, dient al seu pare que no es trobava bé, se'l deixà tot sol al camp i marxà en direcció a Ulldecona. No se sap com va trobar uns joves que anaven ven cap a València a embarcar-se cap a les Índies orientals. aquí no cal dir que encara no havia arribat el mot d'Amèrica, tampoc hi ha constància de com va poder-se pagar el viatge, o si potser va anar de tripulant.
    La major part del viatge va ser de pura normalitat, però tenia calculat entrar al Pacífic abans que vingueren les calmes, però això portava un greu perill, de trobar-se amb les tempestes. Com així va ocórrer: una gran tempesta destruí la nau. Es va trobar hores mes tard a la platja , d'on va saber que era una illa del Pacífic.
    Sortosament, era habitada per una tribu de caràcter pacífic, però no acceptava intrusos de cap mena, així que el van fer presoner, no se sentí gaire segur. Hi hagué la casualitat que el rei d'aquella illa es trobava malalt. Els bruixots havien organitzat balls al seu entorn, li provocaven vòmits posant-li una gran pedra damunt la panxa.
    Quan ho va veure Francesc Claudi, li va dir que ell el curaria, i si no ho aconseguia era perquè Déu no volta que visqués.
    Al poble d'Alcanar, eren en aquells temps quasi tots coneixedors de les herbes medecínals, i en Francesc no era una excepció.. La cua de cavall, el romaní, la farigola, la sajolida, el te de roca, l'herba per al mal de ronyons, infusió d'ortigues per a la sang alta, la camamilla, la marialluïsa per a curar el mal de panxa, la pebrella, alcohol i romaní per a les fregues, la til·la per a calmar els nervis, les arrels de gram i el pèl de panotxa per a fer "pípí", els alls per a evitar el reuma i un gran etc.
    No cal dir que el rei es va salvar, fins els bruixots quedaren sorpresos. D'ença d'aquell moment, l'admiraciò el respecte va ser el que la tribu va sentir per aquell pàlid
blanc.
    Prompte comprengué que aquella illa no eslava dins de La ruta de navegació. Que hauria de viure amb aquells natius. Això no li sabia gaire greu perquè una vegada el van acceptar, es podi confiar en aquella gent. Era diferent de la que ell coneixia, no hi havia por de la punyalada per l'esquena. Vivien de la caça, de la pesca, de les fruites que tenien a l'abast de la ma.
    Llavors, a causa de l'exit que havia tingut amb la enfermetat del rei, hi anaven els natius quan tenien alguna dolença per si tenia algun remei. Ell hi posava el màxim un d'atenció i pot dir-se que ha aconseguia, només el torturava va el pensament del seu pare i els germans. Què devien pensar? De la manera que se'n va anar, sense deixar constància de res...
    A l'illa, els metalls preciosos abundaven massa, i les perles. sobretot les perles.
    Ell quan anava a les cabanes per a curar els malalts, quedava meravellat dels omaments que tenien i als quals gairebé no els donaven importància. Aquella gent tenien la gran virtut de l'agraïment, i li feien regals d'allò que tant abundava a l'illa.
    Així, passà prop de vint anys, fins que un dia, un vaixell anglès s'atura a l'illa per a proveir d'aigua. El cor de Francesc Bonet i FIbla donà un capgirell. Ell es trobava bé amb aquella gent tan senzilla, fins i lot lenta relactons intimes amb la filla la del rei. Però el pensament en el seu pare, els germans, els amics i aquell raconet de món anomenat Alcanar va fer que es decidís: se n'aniria en aquell vaixell angles. Aquella gent ha van comprendre, ell els va prometre que tornaria però al més profund del seu cor hi havia quelcom que Ii deia que no, o almenys el feia dubtar. Va guardar en caixes totes aquells perles objectes d'or, es va acomiadar de tota aquella gent i va marxar rumb a Anglaterra.
    Va dipositar tota aquella immensa fortuna al Banc Nacional d'Anglaterra i se'n vingué cap Alcanar.
    Venia ple de goig, el cor es pot dir que Ii anava més de pressa no li cabia dins. Abans d'arribar a casa del seu pare es trobà molta gent que el van reconèixer li feien preguntes. L'havien donat per mort, era una cosa que havia passat pel seu pensament.
    El desengany més gros encara havia de vindré. Els germans ha s'havien fet ressò de la vínguda d'en Francesc, l'esperaven a la porta de casa, amb cares llargues i de pocs amics. Es van pensar que venia a recollir la misteriosa herència del seu pare, i ni tan sols el van acollir. Va haver d'estar-se en un hostal que hi havia a l'entrada del poble. Va descansar-hi una setmana i va marxar una altra vegada cap Anglaterra. Allí va fer testament, del qual no n'he pogut esbrinar més que una petita part, i és que deixà la seua fortuna de tal manera que no poguessin heretar-la els seus germans. només els interessos els Bonet i Fibla, però passats cinquanta anys.
    Claudi va tomar-se'n cap a l'illa i aquí s'haperdut el fil principal de la història.

Cinquanta anys més tard

    Vivia a la carretera del Remei, ara General Prim i a la casa núm. 46, en una caseta planta baixa, una família, el era estoré, es deia Miquel Valls Bonet, tenia tambè unes petites terres i la casa tambè era propietat per la qual cosa pot dir-se que vivien bé, dintre de l'època.
    Vull fer constar que en Miquel valls Bonet, era un home de lletres havia estudiat per capellà, no tinc dades de per què deixa els estudis, si bé puc dir que era un home molt honrat, volgut per tot el poble.
    Un dia va rebre un escrit del Banc d'Anglaterra que els deia que: m¡tjançant la seva identificació es presentessin per a cobrar els interessos acumulats, d'aquella immensa fortuna que el seu avantpassat Francesc Claudi Bonet Fibla havia dipositat.
    Quin aldarull hi hagué a Alcanar, el dels Bonet era un cognom quasi exting¡t, però els
Fibla eren moltíssims tots els que portaven el cognom de Fibla es consideraven ja rics.
Tota la premsa espanyola en va parlar, i fins tot el Rei Alfons XIII s'hi va interessar.
    Bé, doncs va decidir anar a Anglaterra, l'èstorè Miquel, per poder emprendre el viatge va haver de vendre una finca (ja no pararia fins deixar la caseta empenyorada amb cent duros). El va acompanyar un altre canareu, no he pogut esbrinar prou si era tambè en Bonet Fibla, o si com veureu més endavant un mal parit. Tambè els acompanyà un advocat que es deia Calcuta.
    Tot Alcanar n'estava pendent, Anglaterra era molt llunyana. No era com ara que berenes aquí i sopes a Londres; per tal cosa es va haver de planificar el viatge. Per fi van marxar, es va fer un acomiadament senzill, però hi havia quelcom de grandiós. Puc contar una petita anècdota al respecte. Miquel l'estorer tenia un amic que era mestre d'obres que Ii deien lo Quinto (el pare del Quinto, que els més vells encara hem conegut) al marxar Ii digué. -Quan vingué d'Anglaterra et portaré una paleta d'or.
    Per fi arribaren a Anglaterra, a Londres concretament i naturalment anaren al Banc, els van rebre molt bé, van presentar els documents corresponents i els digueren que
passessin dos o tres dies més tard per què havien de estudiar-los.
    El dia assenyalat s'aixeca a esmorzar, els seus companys es retardaven; per fi pregunta al cambrer i aquest li digué que ja havien marxat. El món Ii caigué als peus, l'havien estafat, anà al banc i allí Ii digueren que ja havien cobrat; es troba en un país estranger, abandonat.  Va tindré moltes dificultats per tornar, per fi ho va fer. En arribar a Alcanar, preguntà per ells i li digueren que havien comprat tots els negocis de la comarca, entre ells les Salines Velles de Sant  Carles  de  la  Rápita  (avui desaparegudes, després d'haver-hi constància que ja existien en temps dels àrabs). No es va poder contíndre, agafà una pistola anà a buscar-lo per matar-lo; quan el va veu re salta una paret del pati i ja no es va saber més d'ell. De l'advocat Calcuta tampoc.
    Es conta i és veritat que Miquel l'estorer era un home molt honrat i per lo tant confiat; va voler continuar amb l'assumpte de l'herència, això valia molts diners i va vendre una finca darrera l'altra. Per fi no Ii quedà només que la caseta empenyorada per cent duros. Un dia la neta, Providencia Navarro, ja cansada de veure com el seu avi s'havia arruïnat en aquell afer de l'herència agafà els papers i els va prendre foc.
    Qui s'atreveix a jutjar el què va fer Providencia Navarro?.
    Podía ser aquella herència una maledicció?.

Actualització 1990

    Els hereus d'aquesta herència avui ja no són els Bonet (cognom ja desaparegut), ni tampoc els Fibla. Cas curiós per seguir el fil de la història ens hem de guiar pal mal nom, o sigui que tots els que tenen el malnom de Vanita, són els veritables hereus. L'enveja d'alguns canareus que van ésser els que van treure aquest malnom. Vanita vé de vanitat. Pobre Miquel l'estorer. Voldria afegir en aquesta història, que mentre transcorrien aquestos esdeveniments, va anar a ajuntarse una altra desgràcia; dos fills anaren a la a guerra de Cuba, ja no tornaren mai. L'un acabada la guerra la de retorn morgué en a travessía víctima de les febres, el seu cadàver fou llençat al mar.
    L' altra tingué més sort, es va casar a Cuba, ell escrivia als seus pares. Més tard ho féu a les seves germanes (aquestes les ha conegut el que escriu) als voltants de l'any 1936, deixaren de rebre correspondència. Ja no es va saber d'aquest fill de Miquel l'estorer.
    El meu agraïment al meu bon amic Guzmán Fibla Suñer, als germans Navarro a la seva germana Providencia Navarro Valls, tots tres néts de Miquel l'estorer, també a la vídua d'Antoni Marí Valls per la col laboració que m'han facilitat per a la redacció d'aquest escrit, el qual sense la seva ajuda hagués sigut impossible d'escriure.

Artur Lange Brea
Lo Rafal Núm. 11 Gener 91