Al dir “altra” no vull dir que sigui contrària a tot el que fins ara sabem del nostre poble –ben poca cosa, per cert- i que poc a poc hem anat esbrinant i ens fa sentir orgullosos. Faig ús d’aquest adjectiu perquè jo voldria que es contés la part humana de la història, la història de la gent, de les dones i els homes que van viure al llarg d’aquests 750 anys, de com i quan treballaven, si patien fred, què menjaven, quin respecte com a éssers humans se’ls tenia.
    S’ha fet un mur de maons que ens impedeix de veure el passat humà de les generacions anteriors però jo he trobat una secletxa, m’he introduït, com si fos pel túnel del temps, a la vida de la tia Miquela. La tia Miquela formava part d’aquell grup de 21 persones que vingueren a poblar Alcanar. Aquella dona encara viu, s’ha anat succeint durant 750 anys, com si fos una reencarnació, obligada de tots, sense que cap glòria li arribés.
    Va treballar dur, va fer molts fills, molts van ser per a la guerra. De quatre que en tenia en perdé tres i ningú no sap d’on va traure tantes forces per a sobreviure, però ho va fer, ja que un dels fills morts li deixà tres néts sense mar. Aquella guerra la van guanyar uns, els de sempre: medalles, títols, poder i la Història que els recorda. A la història que ensenyen a escola no es parla de la tia Miquela, no se’n parlava llavors, ni se’n parlara ara.
    Un dia pintava a casa d’ella, en rascar les parets es descobria una forta negror que vaig preguntar-li si aquella casa havia sofert un incendi alguna vegada i amb aquell parlar ten afectuós que mai l’abandonà em va dir: “No fill meu. Mira a Alcanar es feia oli com per fer córrer un riu però ma iaia no en podia comprar per a posar-en al gresol. A les parets tenia uns forats on hi posava una teia encesa per il·luminarnos de nit, per això és la nregror”.
    La tia Miquela mai no va saber llegir i menys escriure però les seves dites estaven plenes de saviesa. Me la trevo molt sovint, la recordo a les últimes eleccions, en el moment de dipositar la papereta a l’urna digué “Per a be que sigue”. Aquella frase sortia del més profund del seu cor i em va emocionar, aquella emoció ha perdurat i m’ha fet pensar molt en aquesta dona que possiblement mai no va anar a escola però que igualment tenia un coneixement bàsic de la Filosofia.
    La tia Miquela evidentment havia estat jove i per cert sempre va ser molt maca; jo sempre la vaig conéixer gran, amb la cara arrugada i la pell cremada pel sol però amb uns gestos harmoniosos. Es va casas. El seu marit, Josep, era treballador al camp, feia de jornaler: uns dies llaurant, uns altres aixadejant de sol a sol. D’això fa ara uns 150 anys. Guanyava menys d’una pesseta i amb això i moltes privacions fins i tot van estalviar una unça. Un diumenge es van mudar i anaren a casa de l’amo per a preguntar si tindria a bé vendre’ls un tros de serra. L’amo s’hi avingué i l’unça va tornar a la butxaca del senyor.
    Quants de sacrificis els havia costat! Però la tia Miquela i Josep eren feliços, havien tingut fills i naturalment una filla que també es deia com sa mare. El tros de serra ja quasi era un jardí. En Josep encara treballava més, si cap, i ella mentre bressolava el més menut, pensava en l’home i com si el volgés ajudar cantava:

    La tia Miquela hi viurà sempre, a Alcanar i tots la coneixeu, no us caotarà molt trobar-la si de veritat sou canareus i canareves. Potser molts de vosaltre la identifiqueu amb la vostra iaia i fins i tot amb la vostra mare.

 Artur Lange Brea

Lo Rafal Núm. 24. 1993

Aquí anira la foto de la dona treballadora de la plaça.