Si hagués sigut possible que algú  viatgés per les nostres terres cap l'any 1350, s'hauria trobat un molt petit nucli instal·lat en un lloc anomenat Lo Canà. Tot ell rodejat de garrofers i oliveres. I dic si hagués sigut possible, perquè en aquells   temps els pobles estaven molt aïllats i sobretot a la zona del Montsià, els camins estaven llunyans, doncs el primer camí de què hi ha constància en aquestes terres ni tan sols passava per Lo Canà, això sí, si pel seu terme es tracta del camí que feren els castellans d'Amposta per anar a Ulldecona que és on estava per "lo torrent de Canà", crec que aquest torrent és sense cap dubte lo barranc de les Cases.
    No hi ha una estadística seriosa del nombre de persones que habitaven al nostre poble, però sí que n'he trobat del que n'eren a la comarca del Montsià (Congrès d'Història de la Corona d'Aragó), doncs en el citat Congrès es va barallar la xifra de 1.844, que repartit pels pobles que contenia aquesta zona (la Ràpita i Santa Bàrbara no existien), podríem dir que lo Canà tenia 220 ànimes més o menys, la qual cosa comportava 55 focs, tal com s'anomenaven en aquella època les llars o cases.
    Fins aquí, aquest poblat havia seguit un creixement molt lent però progressiu. Però de cop s'atura el seu desenvolupament, trigaria més de dos-cents anys a tornar a agafar un ritme de progrés demogràfic. Què és el que va passar?
    Per primera vegada es parla de les epidèmies i, en concret de la pesta negra, i dels grans estralls epidemiològics del 1350 i dels que li seguiren en el 1363 (mortaldat d'infants) i tota sèrie de malalties a la població de Catalunya i que fes que un segle més tard fossin a tot el país català 60.000 habitants menys, si comptem que a tot Catalunya un segle abans n'eren 375.000, perd doncs la cinquena part de població. Lo Canà potser més.     Tots  els  habitatges estaven situats als carrers dels Arcs, Hug de Folcalquer, Forcadell i Jesús i encara no units entre si, perquè ni havien moltes clarianes i sembla ser que també hi era una capelleta on es venerava una verge, ignorant-se el nom d'aquesta. això potser era al lloc de l'actual església.
    Aquestes cases, construïdes amb materials tots de la pròpia terra, és a dir, de pedra, rajoles, sorra i calç, la fusta també era del Montsià.
Aquestes  cases  amb  tan rudimentaris materiaIs han arribat a principis del nostre segle i pot assegurar-se sense cap dubte, que encara en queda alguna.
    El Montsià era meravellós, tota la part baixa estava coberta de carrasques, pujant amunt i avall, tal com si estés plantada per l'agricultor més savi del món, doncs el verd tenia un altre matís més viu. Qué havia passat?. S'havien acabat les carrasques, començaven els pins i això fins  una altra alçària, i aleshores començava una nova vegetaciò, la del pi roig, i aquesta fins a dalt de tot on hi havia terra por poder viure.
    Al pi roig els canareus li donaven dues utilitats, una d'elles era per a les cobertes de les seves cases, per fer-los servir de bigues, aquestes solien ser arrodonides o bé sisabades, a sobre hi col·locaven estelles de la mateixa fusta <això es dela "tixells">, sobre aquests argamassa feta amb sorra i calç. L'altra utilitat, era fer-se la llum, aitaI era de resinosa que solien tindre uns forats a la paret on hi col·locaven un tros de fusta encès.
    D'aquesta manera, en fer-se llum s'arriba fins els anys 1850, on les cases eren més pobres, doncs ja en aquells darrers anys era tant l'oli que es collia aquí a Alcanar, que s'hagués fet córrer un riu. (Això dit peIs més vells canareus, potser era una mica exagerat, però que donà testimoni d'una gran quantitat), però la tia Miquela (algun dia en parlaré d'ella), em deia que la seva iaia era tan pobreta que no podia comprar oli per al gresol.

LO CANÀ PERTANY A UN ESTAT INDEPENDENT I SOBIRÀ
 
    Vull incloure en aquest escrit per una qüestió de dates, els anys 1330-1363, com durant el regnat d'Alfons IV aquestes terres va esdevindre l'esdeveniment polític més important de la seva història. Es va constituir el Marquesat de Tortosa en estat independent,  amb totes les prerrogatives d'un estat sobirà.
    Aquest fet es pot resumir així: Quan va néixer l'infant Don Ferran en 1329, la reina Donya Leonor (que estava casada en segones núpcies amb Alfons IV), tenia un fillastre, hereu de la corona d'Aragó i no volien que el seu fill quedés desheretat. Va insistir al rei perquè fes donació al, I'lnfant Ferran, del Marquesat de Tortosa per a ell i tots els seus descendents.
    El sobirà accedí a les seves pretensions i va convertir-se en estat sobirà, el 5 de gener de l'any 1330. El Parlament General celebrat a Castelló de la Plana al 1337, va reconèixer la decisió del rei, reconeixent l'infant Ferran, la possessió d'aquest marquesat.
    A la mort del rei Alfons IV, va ocupar el tron Pere IV, conegut pel Cérimoniós, encara que més popularment fou conegut pel del "Punyalet". Aquest rei va reconèixer el nomenament del germà i l'estat independent de Tortosa.
    Aquest estat anava de Lo Canà, s'endinsava dins de l'Aragó i no hi ha dades que indiquin fins on arribava per la part nord.
    Van anar-li molt malament les coses a en Ferran, perquè el 1363 moria assassinat pel seu germanastre Pere IV a Almassora (Castelló), no deixant descendència, per la qual cosa l'estat independent de Tortosa, passà altra vegada a la Corona d'Aragó.
    Molt va indignar el vil assassinat comès per Pere IV "el Cerimoniós", a la noblesa d'Aragó i Catalunya. Després d'aquest fet va estar-se llargues  temporades  a Tortosa, la qual cosa li va anar molt car a la ciutat, que havia de pagar l'estança del rei.
    Per això d'aquell acudit que haureu sentit alguna vegada que diu: "Rel tingam i no el conegam"
    Això és un fet històric del que jo en la meva vida mai no n'havia sentit parlar i, crec per per la mateixa raó em penso que molts de vosaltres tampoc.
    Jo sóc un petit aficionat a la història, penso que ho he dit altres vegades, no tinc cap pretensió de res, escric per a persones com ara jo, si també ho llegeix algun estudiós Ii prego sigui benevolent. La meva fi és dir tot allò que no ha dit mai ningú sobre la història local.