Lo Rafal

Mapa del Seti :: Lo Rafal :: 90 :: Història

Història

Els centres d’estudis i el patrimoni cultural

És necessària la preservació i la catalogació del patrimoni

Fa 15 anys de la salvació de la cisterna del Vall

Agustí Bel, Carme Ferré i Francesc Subirats

Lo Rafal

El 1988 el consistori havia comprat els terrenys de la Casa O’Connor. Una cisterna del segle XVII, últim vestigi de la muralla canareva, havia de ser arrasada per deixar-hi al davant una plaça de ciment, plana. Encara hi ha qui la demana.

Els baixos de la vella casa de la vila amagaven un altre edifici civil que ja es coneixia però que es mantenia silenciat. El juny de 1991 IC perd l’alcaldia que ostentava, pel pacte entre la resta de partits. Un informe tècnic data la cisterna i és batejada com cisterna del Vall. Es tracta d’una construcció única a Catalunya i prou singular a Occident. Té volta, 35 metres de llarg per 6 d'ample i per 7 d'alçària, la qual cosa suposa una capacitat de més d’un milió de litres d’aigua. Aleshores comença una campanya informativa que després esdevindrà de lluita i defensa d’aquest element del patrimoni local, lligat per a la seva desgràcia als enfrontaments polítics.

L’oposició escampa només un eslògan: Volem la plaça plana i anomena a la cisterna del Vall la caleta del digne. La primavera de 1993 el debat sobre el futur de la cisterna no es pot ajornar, s’ha enderrocat el vell ajuntament i la volta en queda a la vista. Lo Rafal publica de l’arquitecte Siegfried Kurze “Una proposta per a la plaça de l’ajuntament nou”, que pensa com salvar la volta i fer accessible l’ajuntament que construiran.

Davant la virulència dels enfrontaments verbals, al maig es crea una Junta per a la Defensa del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat d’Alcanar, a la qual s’adhereixen professors, arquitectes i veïns en general i que redacta un manifest de defensa i recull centenars de signatures. L’estiu següent Lo Rafal publica un número extraordinari que ha de reforçar postures abans que un canvi polític es pugue endur la cisterna del Vall o la seua volta: el dossier informatiu l’acompanya un apartat satíric i a l’editorial, la proposta de fer-hi un Museu de l’Aigua. Quan la cisterna s’asseca, s’arranja i s’hi fan actes culturals, fins i tot casaments, tothom la veu. IC demana en enganxines i pins “Cisterna, rectificació”, referint-se, presumiblement, al fet que la conservessen però arranessen la volta. Volien dir mutilació.

Quan Batiste Beltran torna a governar, de 1999 a 2003, es té preparada la documentació per sol·licitar que la Generalitat la declare bé cultural d’interès nacional, amb les mesures cautelars de protecció que això comporta, per si hi hagués indicis que se la pot malmetre.

 

Patrimoni de l’aigua

La proposta de fer a la cisterna del Vall un Museu de l’Aigua volia, de retruc, cridar l’atenció sobre altres elements patrimonials que encara estan descuidats. Són sense catalogar i cada cop en pijor estat motes (sínies), canalats, pous, piquetes i basses (safareigs). Que siguen de propietat privada no hauria d’evitar que aquests elements de l’arquitectura tradicional de la Catalunya nova, molt lligada a l’essència àrab, es mantinguen.

D ’altres elements patrimonials i paisatgístics són en perill pel canvi urbanístic: els prats; els masos, a les estribacions del sud de la serra de Montsià; tota l’arquitectura de la pedra en sec lligada sobretot al cultiu de l’olivera (màrgens, balones i barraques), i les mateixes oliveres centenàries, quan no mil·lenàries, que viuen una veritable febre de transplantament i poda oriental per semblar enormes bonsais.

Del patrimoni lligat a l’àmbit local encara hem de destacar que en els darres anys sovinteja el segrest de camins i lligallos (vies ramaderes) que són integrats a finques privades i estroncats. Ara que l’estudi dels lligallos a les nostres terres ha avançat, cal que l’Administració reclame aquest espai públic que s’ha de preservar. Les torres defensives costaneres que daten del segle XVI i encara les de la Guerra Civil (búnkers) són un altre dels elements que mereixen atenció, així com el pont dels Estretets, de data incerta (romà, medieval?), però que no per això mereix l’abandonament en què es troba.

Malgrat l’esforç en els darrers anys en l’arranjament dels jaciments íbers de la Moleta del Remei i dels sant Jaumes, del manteniment de l’Església i de l’ermita del Remei i la salvació de la cisterna del Vall, Alcanar presenta ara un clar dèficit en la catalogació i manteniment del seu patrimoni arquitectònic i paisatgístic.

.1 Atès que és impensable que cada un d’aquest elements generi tants esforços units com la campanya que ara fa 15 anys va salvar la cisterna, volem fer-ne una llista propositiva i alertadora d’accions a emprendre.

• L’ús dels casalicis: els grans casals de la ciutat, quatre en total i d’estils diversos, es troben en situació incerta. El dels O’Connor va perdre el jardí després de ser comprat per l’ajuntament, la seva restauració, encara que dubtosa, l’ha convertit en una casa d’exposicions. La casa del marquès de las Atalayuelas, a la plaça Major d’Alcanar, és propietat de Caixa Catalunya, que fa anys que la té tancada, així com el seu jardí. L’anomenat Palau ha estat venut després que el seu jardí, considerat verd privat2, fos arrasat. La casa senyorial dels Sunyer també és en venda i es desconeix l’estat del seu jardí.

• Altres jardins: en un municipi amb poquíssimes àrees verdes dins els casc urbà, tant aquests jardins com alguns altres, com el de la biblioteca municipal, també abandonat, són d’una importància cabdal.

• Unitat arquitectònica del nucli antic: les cases de tot el nucli antic han de tenir disposicions de rehabilitació i construcció per a preservar-ne la convergència arquitectònica.

• Torre del carrer Nou i cisterna del Vall: en ser les úniques parts que resten de les antigues muralles, identificació i cura del manteniment. Iniciatives per a instal·lar panells informatius foren necessàries també a l’església, del s.XVII i protagonista de lluites carlines, als pous de calç de l’ermita del Remei i a d’altres elements patrimonials que puguin evidenciar un recorregut per les diverses etapes de la història viscuda.

• Des d’aquest punt de vista, les restes àrabs i la necessària cata de vestigis romans haurien de ser empreses a llarg termini.

• La catalogació i preservació d’aquells que es triïn d’elements del patrimoni arquitectònic popular: pous, motes, canalats, barraques, prats, rafals... Els propietaris haurien de comptar amb ajuts públics per al seu manteniment, potser en alguna forma d’exempció d’impostos.

• La vigilància i denúncia de la usurpació de camins i lligallos, sovint en zones molt properes al nucli urbà.

• La planificació d’accions sobre el patrimoni amb un cartipàs realista i coordinat amb totes les forces polítiques. El patrimoni, com li va passar a la cisterna del Vall, no pot ser el cavall de batalla de cap partit ni la seva bèstia negra.

En aquestes humils i limitades ratlles, Lo Rafal vol reclamar, com a entitat, el que fa en cada número des de fa 18 anys, preocupació per un patrimoni que no pot esperar tot el temps del món per a ser “redescobert” i que necessita d’atenció i actuacions. Sovint les entitats no comptem més que amb la voluntat de fer-ne difusió i amb la insistència constant.