Excavacions a Sant Jaume: Un GranHermano en Positiu
ALCANAR NECESSITA EL CENTRE D'INTERPRETACIÓ DELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS
Són les 7 hores del matí al poble d’Alcanar un dia a principis d’agost. Molts canareus i canareves encara dormen; d’altres ja són al treball o van de camí: a la finca, la cooperativa, a la fàbrica, al bar a servir cafès... Però un grup de quinze joves puja dalt un turó, als Sant Jaumes, i excava cercant històries, investigant el passat...
Pere Fibla Biosca / J. M. Rebled Corsellas
Quan al 1997 es va fer la primera excavació del jaciment, era difícil d’imaginar la riquesa d’informació que s’amagava en aquell turó d’uns 250 metres d’alçada i 500 m2. Des d’aleshores, el Grup de Recerques en Arqueologia Protohistòrica (GRAP) de la Universitat de Barcelona (UB) porta nou anys fent campanyes d’excavació ininterrompudes, cada cop més llargues a mesura que n’augmenta el pressupost (provinent de l’Ajuntament d’Alcanar, de la Generalitat i de la UB) i sempre trobant alguna peça, algun tipus de construcció, algun detall que el fa excepcional. No sense certa ironia ens recalca que el jaciment de Sant Jaume, malgrat la creença popular, ni és un poblat ni és ibèric. En paraules del David, Sant Jaume “és una gran casa, una residència, un centre polític de tot el territori”; el grup treballa en la hipòtesis segons la qual Sant Jaume era la llar d’un cap que controlava tota la zona de la Ferradura d’Ulldecona, la Moleta i la Cogulla i que tenia el monopoli del comerç amb els fenicis, ara fa uns 26 segles. Després d’uns 100 anys de negoci, un atac d’algun poblat veí el va destruir i va deixar escrita a les cendres la història que ara estem llegint.
Foto de família del grup d'arqueòlegs en un descans durant les excavacions a Sant Jaume
Però, qui són els qui amb cura i paciència, interpreten el passat que s’amaga en les pedres? La nit que vam quedar per a que ens expliquessen el seu treball, ens vam trobar davant una dotzena de joves, amb edats que rondaven els 25 anys, xics i xiques estudiants d’història que havien fet de la seua vocació un estudi, i de l’estudi un treball. “Hem estat dos quinzenes excavant, un mes, amb un total de trenta persones”. La majoria estudiants de la Universitat de Barcelona, dos canareus (l’Helena Fibla i l’Oriol Torres; sense oblidar l’Hèctor Sancho i el Damià Griñó, col·laboradors en campanyes anteriors), però també algú vingut de més lluny, com la Beatriz, de Santander, el Tomàs de Jaén o la Clàudia, una italiana de l’illa de Sardenya. Però “en general ve gent de tot arreu. Portem gent de la UB, tant estudiants com acabats de llicenciar, i d’altres universitats d’Espanya i d’Europa” ens comentava David.
Aquest grup de xics i xiques, més el David Garcia i la Isabel Moreno (que són els directors de l’excavació i de la conservació), conviuen durant els períodes de campanya en un prat que els cedeixen. Tots els dies “hem de dir-li bon dia al David quan ens crida a les sis del matí, perquè sinó, no para fins que ens aixequem” comentava la Jéssica amb resignació. Després d’alçar-se han de pujar un sender, carregats amb estris diversos i aigua per a poder resistir al Sol d’estiu des de les set del matí fins a les tres de la tarda, quan han de tornar a baixar carregats amb les restes trobades. Aquestes restes, una vegada estudiades i catalogades als laboratoris de la UB, són dutes al Museu Comarcal del Montsià, el museu més pròxim al nostre poble.
Segons ells, la convivència durant estos quinze dies “és com un Gran Hermano en positiu”. Primer, perquè en 15 dies que té cada torn no hi ha temps que hi hagin mal rotllos. Potser a partir del dia 16, si continuéssim endavant, començarien a aparèixer friccions i coses d’aquestes. Perquè a veure, som quinze persones convivint en una mateixa casa, però en quinze dies no et dóna temps. Sempre hi haurà alguna vegada que et topes amb algú, però en general acostuma a haver-hi bon rotllo. Conviure quinze dies amb quinze persones crea situacions curioses. Imagina’t la cua per anar al lavabo i la dutxa. Dinàmiques personals, diguem-ne íntimes, que passes a compartir molt frec a frec amb gent que moltes vegades no coneixies absolutament de res”.
Però, per què passar el mes d’agost fent això? L’Arnau ens contesta: “Com a professió és una professió maca, en la qual tens oportunitats de treballar una mica al teu aire. Perquè clar, tu estàs dalt de la muntanya picant, però en realitat estàs pensant en el mur aquell que estàs posant al descobert, que és i com depenia la vida d’aquella gent de la seguretat que li donava el mur. A part d’això, crec que és una cosa que socialment té un valor i que per tant, és quelcom amb el qual tu estàs contribuint a que la societat en la que vius tingui una major comprensió de sí mateixa, cosa que a la llarga ha de portar-la a tirar endavant”. I els resultats que permeten mostrar la importància de les excavacions són les restes que van descobrint campanya a campanya que permeten anar desxifrant el passat, el passat dels nostres avantpassats, de la nostra gent. Per altra banda, el David ens fa una observació: “La veritat és que, i és un problema de Catalunya en general, no hem estat encara capaços de donar el salt, d’entendre què és l’arqueologia i, sobretot, el patrimoni arqueològic que n’és el resultat últim. Aquest es pot convertir en un actiu econòmic per tal de dinamitzar economies locals, ajuntaments, comarques i territoris concrets. Mentre altres països europeus ho tenen assumit i fa anys que estan restaurant jaciments, musealitzant-los, amb tecnologia i mitjans audiovisuals moderns, a casa nostra no, tret d’algunes poques excepcions. Llavors, en alguns punts s’està invertint en recerca científica, però s’està deixant de banda encara en gran mesura el que és la dinamització del patrimoni per convertir-lo en un actiu econòmic, que també ho pot ser”.
A la pregunta sobre el que voldrien ells en un futur que esdevingués Sant Jaume, coincideixen en opinar que, a part de la imprescindible adequació del jaciment, cal un centre d’interpretació a Alcanar: “un centre on s’explique el que era Sant Jaume i la Moleta que permeta fer una didàctica comprensible, que arribe a tothom, per a que al moment de fer la visita al jaciment, el visitant siga capaç de comprendre més ràpidament i millor el que són les restes de Sant Jaume”.
Vista del jaciment de Sant Jaume – Mas d'en Serrà des del turó del costat ( Foto: PERE FIBLA )
Sabíeu que...
Una de les peces més abundants que es troben al jaciment són els pondus, pesos fets de fang, de forma oval, i de diferents mides que en el seu extrem més petit tenen un forat per on hi passaven el cap d’un fil. Servien per a mantenir tensos els fils en els telers verticals.
El jaciment de St. Jaume està, per segon any consecutiu, al Grup d’Excel·lència d’Excavacions Arqueològiques, juntament amb quatre jaciments més que la Generalitat està subvencionant, de cara a potenciar la recerca, entre els quals estan les excavacions del circ romà de Tarragona o el jaciment de l’Esquerda de Roda de Ter. El jaciment de St. Jaume hi és per l’interès que té de cara a l’estudi de la primera Edat del Ferro a Catalunya.