De Gran Gala al Palácio
Agustí Bel
REAL DESPACHO DE SU MAGESTAD EL SR. D. PHELIPE QUINTO,
REY DE LAS ESPAÑAS (QUE DIOS PROSPERE Y GUARDE),
firmado de su Real mano y referendado del Sr. Don Íñigo de Torres y Oliverio, su secretario:
«EL REY. Noble y amado don Juan Caballero:
Por cuanto he venido en condescender con la instancia de Gerónimo Anglés y Pastor de armarle caballero, condecorándole con el cíngulo militar, y concederle el privilegio de tal para sí y sus sucesores. Por tanto, en virtud de la presente os doy amplia y plena comisión y facultad para que, usando de mi real autoridad, arméis caballero a dicho Gerónimo Anglés y Pastor, dándole el cíngulo militar y concediéndole todas las insignias militares que en semejantes casos se han acostumbrado. Y de haber cumplido con esta solemnidad, me remitiréis testimonio auténtico por mano de mi infrascrito secretario, para que se le expida el privilegio de la referida merced. Fecha en San Ildefonso, a 11 de septiembre de 1739. YO EL REY».
Aquell 11 de setembre el monarca signava de molt bon humor. Feia vint-i-cinc anys justos que havia derrotat els catalans. Canareus com el metge Ignasi Anglès Reverter, pare de Geroni, l'hi havien ajudat reclutant voluntaris. Els en devia una.
Geroni pensà en el seu besavi, el poderós Miquel Reverter d'en Mateu, a l'hora de triar la festa del sant patró del poble per fer-s'hi armar cavaller. La cerimònia se celebraria el dia 29, dimarts, fora de les muralles d'Alcanar, «en las casas de la residencia del Noble Señor D. Juan Caballero», en presència seua «y de muchos cavalleros y otros personados del mayor distintivo de dicha presente Villa y otras de su vecindad». Hi farien de padrins els falduts Josep i Carles de Ferran i Reiner, cunyats de Geroni i renéts del cavaller vinarossenc Josep de Ferran. El gran havia sigut batle d'Ulldecona (1723-1724); el menut, clergue beneficiat a la Seu tortosina (1728).
En donaria fe l'escrivà Josep Domènech, faldut també, «siendo a ello presentes por testigos el muy ilustre señor frey don Vicente Pasqual de Riquelme, cavallero de la ínclita y sagrada Religión de San Juan de Jerusalén, Comendador actual de dicha presente Villa y de las villas de la Cenia, Mirambel y la Cuba, y los Dotores en ambos derechos Andrés Chavalera, mayor en días, y Joseph Ayguavives».
L'HORA DELS BUFATS
Era l'hora dels galls, galtaplens i bufats que havien arribat al poble per fer-hi fortuna i prestigi. El vinarossenc Josep Aiguavives i el jove Andreu Chavalera (la gent li deia Cavalea) tenien molt en comú: tots dos eren forasters, hòmens de lleis... i d'allò més ben casats, respectivament, amb la Maria i l'Agustina Queralt, riques pubilles canareves. Un bon puntal ho era tot. Aiguavives ho tenia tan clar que ja s'ho havia fet perquè el seu primogènit Ildefons enllacés amb la Teresa Fibla, hereva del major terratinent local. La resta de fills, rai: serien frares, capellans o militars.
El comanador, l'alacantí fra Vicente Pasqual de Riquelme y Robles, hi representava els senyors feudals a qui Alcanar jurà fidelitat cinc segles enrera. Tenia 63 anys i, com sos germans Gabriel i Bautista, havia ingressat en l'orde santjoanista encara adolescent. Fra Vicente era el cinquè fill de Diego Pasqual y Martínez de Fresneda, justícia d'Alacant (1665-1667), i de Beatriz Muñoz de Robles y Riquelme. Ella descendia del llinatge dels Muñoz de Terol, instal·lats a Caravaca des de la Reconquista, i dels Riquelme de Lorca, ben destacats entre els filipistes murcians.
Tots els convidats pertanyien al bàndol vencedor de la Guerra de Successió. Ara tocava traure'n profit arrimant-se a l'amfitrió i representant del rei, el militar andalús establert a Alcanar Juan Caballero Llanes Enríquez y de Guzmán. Era ell qui, com a sergent major de Tortosa, hi tallava més que mai l'abadejo.
Una pomposa càfila de gent principal empolainada travessà el Portal Nou i raval dels Oms avall, erts i unflats, pel camí de Vinaròs van fer cap al Palàcio. A banda i banda, els fatxendes dels seus maratxeus hi havien congregat grans i menuts. Mudat com si ballés a Sant Antoni, tothom es traïa capcot el gamboix o el capell, enlluernat al pas d'uns pujats entre els quals àdhuc desmereixia mossèn Batiste Alcon, el capellà.
La desfeta catalana havia aplegat a Alcanar, com les mosques a la mel, els Aiguavives, Anglès, Caballero i Chavalera, delerosos d'enriquir-s'hi gràcies al nou règim borbònic. No hi anaven gens errats. Als descendents i galifardeus de tots quatre els esperaven dos segles sencers de profitós domini sobre la innocent pagesia canareva; la mateixa que, embolada pels botiflers locals, s'havia jugat la pell a la guerra contra Catalunya per aplanar-los-hi el camí.
«¡DIOS OS HAGA BUEN CABALLERO!»
Al saló no s'hi cabia de perruques empolvorades i plomalls de gala. Les casaques i xambergues brodades competien amb senyorívoles capes d'estiu, calçons curts, calces blanques, sabates amb sivella, espases i espasins xafarders. Juan Caballero es llevà el barret de pics. Besà el document reial amb reverència i se'l posà dalt del cap descobert, en senyal d'acatament a Felip V. Llavors se'n recordà d'uns altres papers que també venerava, impresos el 1712 a València per Antonio Bordázar: la Oracion funebre en las exequias que consagró D. Rodrigo Cavallero Yllanes a su muy noble consorte Doña Agustina Enriquez de Guzman (de son pare per a sa mare, el sermó, de 32 pàgines amb portada, fou del doctor Francisco de Sopuerta).
Havia arribat l'hora. «Estoy pronto a obedecer y cumplir lo que su Real Majestad se sirve mandar», va dir Caballero, «con el acatamiento, honor, reverencia y respeto que debo y soy obligado, como a carta de mi Rey y señor natural». S'adreçà adés als cunyats de Geroni: «Señores padrinos, ceñid una espada a don Gerónimo Anglés. Y calzadle luego una espuela cada uno».
Fet això, el canareu va traure l'espasa despullada. S'agenollà davant l'andalús que li preguntà tres vegades seguides amb veu marcial: «¿Queréis ser caballero?». «Sí, quiero», contestà sempre Geroni.
«¿Moriréis por la fe de Cristo Nuestro Señor, y por el Rey y señor natural de vuestra Patria? Juradlo así ante Dios Nuestro Señor y sus Santos cuatro Evangelios». Geroni va prestar com calia el jurament.
«En virtud de la real autoridad a mí comunicada», proclamà vibrant el militar, «yo os armo caballero a vos, don Gerónimo Anglés y Pastor, con todas las libertades, prerrogativas, inmunidades, exenciones, potestades y facultades que en semejantes casos se acostumbran».
Anglès li donà l'espasa a Caballero perquè el copegés tres vegades amb ella al cap, tot dient: «¡Dios os haga buen caballero! Y que el Señor Santiago os deje cumplir lo que habéis prometido». Acte seguit, l'andalús la hi embeinà a la cintura. Un fru-fru de seda a la concurrència certificà que ja havien enllestit.
El cavaller novençà –doctorat en dret a Gandia el 1712, regidor primer de l'Ajuntament d'Alcanar– assolia per fi el rang social de la seua dona, l'aristòcrata falduda Marianna de Ferran. El 1726 havien batejat una xiqueta, la Maria Rosa. L'hereu, però, es diria Joaquim, i amb el temps es casaria amb l'Antònia Grau (finalment amb la filla d'aquests, la Francesca Antònia d'Anglès i Grau, hi contrauria un més que avantatjós enllaç el gandesà Marià de Suñer Soler).