Col·lecció
d’etnotextos del dialecte tortosí, abril 2011
els
Valentins (Ulldecona, Montsià)
Santa
Bàrbara (Montsià)
Paüls
(Baix Ebre) [1]
[2]
[3]
[4]
Jesús i
Maria (Deltebre, Baix Ebre)
Horta de Pimpí
(Tortosa, Baix Ebre)
Aldover
(Baix Ebre) [1], [2] (nou)
Tivenys
(Baix Ebre)
Benissanet
(Ribera d’Ebre)
Móra la
Nova (Ribera d’Ebre)
Flix
(Ribera d’Ebre)
la Palma
d’Ebre (Ribera d’Ebre) [1] [2]
Faió
(Ribera d’Ebre)
Caseres
(Terra Alta)
Calaceit
(Matarranya) (nou)
la
Codonyera (Matarranya)
Massalió
(Matarranya)
la
Portellada (Matarranya)
Mont-roig de
Tastavins (Matarranya)
Cinctorres
(Ports) (nou)
Torremiró
(Morella, Ports)
el Bellestar
(Pobla de Benifassà, Baix Maestrat)
Castell de
Cabres (Baix Maestrat)
Rossell
(Baix Maestrat)
Benassal
(Alt Maestrat)
(tornar)
Quan vaig anar a Barcelona era fadrina.
Perque ta güelo, jo no tenia pare ni mare, o sigue que tenia a mon pare, pero
mon pare estava ampedit, ferit que diuen a Barcelona, a Catalunya, de, de un
callo que li van tallar aquí de la maceta de picar pedra. Antes les carrateres
per a ‘nar una mica bé els carros, les feen en pedra, pedra grossa de les, de
les montanyes, la ficaven per les carrateres a munts, allavontes anaven los
matxacadors, que es dien matxacadors, i en unes macetes de ferro. Pero n’havien
de sapiguer i mon pare meu, i lo tio Andrés i los atres del poble eren
matxacadors i els allogaven pa ‘nar a matxacar pedra per les carrateres i
guanyaven lo sou que guanyaven. I mon pare se li va fer un callo de la, del
mànic de la maceta, se li va fer una durícia i la hi ‘vien de tallar, perque no
podia, no podia, la hi van tallar, li van tocar el nyirvi principal i es va
quedar d’una part ferit, enganxat.
I
bueno, ressumidas qüentas, ta güelo ja em voltava, a totes les cases que vaig
estar aquí ‘lcanar no em dixaven festeijar, domés a casa l’ama pero, a casa
l’ama, a casa sa padrina de ta mare allí em van dixar festeijar, pero ja va ser
quan vaig vindre de Barcelona que jo ja li vaig dir a ta güelo, li vaig dir:
-S’ha
acabat, jo no tinc pare ni mare.
Allavontes
se mirava molt això, les xiques que tenien nóvio, les xiques que anaven en
xics, les xiques que no sé quanto, li vaig dir:
-O
mos casem o s’ha acabat lo noviatge.
I
allavontes vam quedar, que ell encar havia d’anar a servir i jo li vaig dir-li,
dic:
-Tu,
tu ara te’n vas a servir, no? Vale, mentres tu estaràs sirvint jo me n’aniré a
Barcelona. Si aquí guanyo deu pessetes, allà en guanyaré vint-i-cinc, tot lo
que arreplegarem serà pa casar-mos que natros…, jo no tenia a dingú i ell son
pare i sa mare, com eren rics, a mi no em volien i estava desharetat. Dic:
-Lo
que guanyarem mos comprarem lo que podrem i en pau.
I
així va ser. Vaig estar mentrestant ta güelo va servir, vaig estar… Me la va
buscar esta casa una dona que li dien ‘rabosa’ i criava a Barcelona. I ja també
havia de vindre perque el crio ja s’havia fet grandet i allavontes necessitaven
una ninyera, perque aquella gent tenien dos fàbriques i, una que ho podien
pagar, i l’atra que, en aquell temps, qui tenia una ninyera, qui tenia una
dida, qui tenia dos criades eren millonaris, -que ara ja ho som tots
millonaris, i no valem una perra. I allavontes los millonaris eren millonaris.
Pos aquella tia ‘rabosa’ li va dir, als amos los va dir:
-No
patixquen que jo pel poble li buscaré una xica que sigue de confiança i que
estigue bé i que no sigue d’estes corrides.
En aquell temps s’usava més que tot, això: ‘que no sigue d’estes
corrides’. Com ara ho diem d’una atra manera: assossegadeta, baix del mando
dels amos. Allí (a o)n anaven los amos, jo; allí (a o)n anava jo, els amos. Los
amos m’acompanyaven en un teatro. Pero tot teatros de crio, m’acompanyaven a
l’atre teatro i em donaven uns tiquets, i em dien:
-Quan sortirà, al primer cotxe que hi hague a la porta, vosté done un
tiquet d’estos que la portaran a casa.
I em donaven uns tiquets d’estos i jo puijava al primer taxis que
d’això…, a la parada que estessa.
-A on va servir lo meu home, ta güelo? A Maó.
Les cartes sí que les tinc, les
guardo com si fossen un pa benet. I les guardo per no llançar-les, perque el
dia que em moriré, si ho arriben a arreplegar diran:
-Ma
ieia tant que parlava de ma ieio, pos si li fea unes cartes que enxissaven.
Informant:
Remei Garriga
Esteller (87 anys). Informació recollida l’estiu de 1996.
Bibliografia:
BUJ ALFARA,
Àngela (2001) Lèxic del Montsià. Estudi
geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià. (pàgines 143-145,
175). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica.
Alguns
criteris de regularització:
-La
/e/ àtona en posició inicial absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és
pronunciada [a].
-La
‘o’ dels mot ‘ho, mon, o, pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha
ortografiat ‘o’.
-Les
formes reforçades dels pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada,
ex.: I em donaven = I ‘m donaven.
-La
prepalatal fricativa sorda, representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre
africada a l’inici de mot o darrere de consonant.
-Els
monosíl·labs ‘ja, jo’ apareixen grafiats sempre així i els correspon la
pronúncia general del català occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].
(tornar)
ESPARDENYERS
Lo cànem era la sola dels aspardenyes. Feen
una trena, pero se’n tenia de sapiguer fer, no una trena de consevol manera. Ma
mare era llatera, sa mare de la Pèl era llatera, i n’hi havia moltes dones que
eren llateres.
Lo
cànem era el cànem. Començaves la trena i deu u dotze braces u menos, era un
plec, tal com eres de llerga i deu u dotze voltes u set u vuit, no me’n
recordo, a casa meua, que hu penjaven a n’una astaca. Mira: un plec, dos plecs,
tres plecs; ma mare i la tia Roija ne feen. Del cànem feien una trena, i de la
trena los aspardenyers en un banc voltaven, voltaven, voltaven, voltaven,
voltaven la trena, voltaven, voltaven i después la feen redona, pero después li
donaven la etxura de la sola i an una agulla, que jo la tinc a casa de mon
sogre, an una agulla trevessaven, passaven un atre cordell i la traïen,
tornaven a passar, tombaven lo d’això tornaven a passar per l’atre costat.
Anguany
a les quinquenals vaig vore un banc allí dalt, me va fer una cosa… Dic:
—Ui!,
un banc d’aspardenyer!
Hi
havia un aspardenyer al costat de casa que, a vegades, jo dia, com me feen dir
consevol paraula fea, i
feen:
—Astàs
condenada com una pota de burro!
Coses
d’antes, passava jo.
—Dis
això, ai, això, astàs condenada com una pota de burro.
Un
home que treballava al banc dels aspardenyers.
Allí
a (o)n s’ha fet ara la casa, devant de Cap pelat. Cap pelat fa cantó. Lo cantó
de baix, s’han fet una casa nova, aquell xic.
Allí,
a n’aquell carreró se ficava, sortia allí i a aspardenyes, an lo banc. Això
l’aspart, ai, lo cànem pa fer la llata. La llata, una trena, pero molt ben feta
i de la trena allavontes la donaven als aspardenyers paque fessen les soles, i
allavontes les soles aquelles donaven al mateix aspardenyer, pero els amos
tenien auficiales que feien les cares i les taloneres que eren aspardenyes de
l’hòstia que portaven los paigesos an vestit de botella, que es dia, d’estos
que ballen los de San(t) Antoni. Allò es dia vestit de botella. I les
aspardenyes de l’hòstia, ne portaven molta gent, perque jo hòmens los hai vist
anar vestits en calçons blaus.
No
te hu puc dir com, uns calçons blaus, los camals d’allò més amples, lo menos
així, que els arribaven a mitant cama, pero els camals eren amples, pero a baix
portaven calçotets i i i portaven les aspardenyes estes.
Calces
blanques i calcetins negres i les aspardenyes estes l’hòstia. Ancara n’hi ha
que en porten, no són iguales, pero són una imitació. Ancara n’hi ha que en
porten.
Lo
cànem és una fulla, a vegades jo hu hai trobat en puesto gu atre i allavontes…,
l’asmotxen an lo que sigue, en ganxos u an lo que sigue i allavontes queda lo
cànem purt. És una cosa molt forta, és una cosa molt forta. Jo, jo hai sentit
dir que el cànem és una planta, peró igual ne ha de fulles més llergues que
n’hi ha de fulles més menudes, i allavontes la que fa la trena, ella mateixa,
que n’ha da sapiguer fer, se hu combina paque la trena sempre súrtigue
igualeta, una miqueta més da dit, sempre igualeta, allí a (o)n se li acaba lo
cànem tornarne a afidgir.
Informant: Remei Garriga Esteller (1909-2006).
Cobradora, mestressa de casa. Informació recollida i transcrita per Àngela Buj
Alfara, durant l’hivern de 1999.
Bibliografia:
Publicat a la
revista beCEroLes. Lletres de llengua i literatura, 3 (Alcanar, 2008),
p. 183-184.
(tornar)
Pardals vas aquí a la part de Catalunya,
diguem lo pardals són los vileros. Los vileros natros diem vileros, pero aquí
la part d’això: ‘Quin vol de pardals!’
Pardals natros diem tota classe de pardal,
tota classe de pardal hi diem pardal, pero aquí està el nom que diem capçots,
hi diem rufardes, hi diem tords, hi diem barba-roijos, hi diem culroijos i
pinzans. Pero tot en una paraula domés té un nom: pardals. Pero aquí has
d’escollir quina classe de pardal és, pos mira és un barba-roig, lo barba-roig
és aquell que té la barbeta roija, i un pinzà, una cagarnera, un capçot, una
rufarda, un rufardot, un tord, un estornell, una merla, una griva. Bueno tot
això, i tot ho conec perque si me ho preguntesses diria això, hi ha una torrat,
un gafarró. Hi ha mil classes de pardal, peró pardal, lo d’això és pardal.
Pardal i aquí después a escollir pel nom que tinga.
Informant:
José María
Forcadell Tallada (85 anys). Informació recollida durant l’estiu de 1996.
Bibliografia:
BUJ ALFARA,
Àngela (2001) Lèxic del Montsià. Estudi
geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià. (pàgines 143-145,
175). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica.
Alguns
criteris de regularització:
-La
/a/ àtona final -en el text dels Valentins- pot neutralitzar-se en un al·lòfon
més acostat al so de ‘e’ oberta, però hem ortografiat ‘a’.
-La
/e/ àtona en posició inicial absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és
pronunciada [a].
-La
‘o’ dels mot ‘ho, mon, o, pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha
ortografiat ‘o’.
-Les
formes reforçades dels pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada,
ex.: I em donaven = I ‘m donaven.
-La
prepalatal fricativa sorda, representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre
africada a l’inici de mot o darrere de consonant.
-Els
monosíl·labs ‘ja, jo’ apareixen grafiats sempre així i els correspon la
pronúncia general del català occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].
(tornar)
OFICIS DEL POBLE
-Mos podia contar si hi havien més oficis
pel poble, quins oficis hi havien?
Estaen los de les abelles que encar ny’han per això i esquiladors de
matxos, auvelles, persones..., eixos ho esquilaen tot!, d’hasta les agüeles...
Ma sogra a casa mos esquilae a tots en les estisorotes. Ella en un moment en la
peine, tot lo que pujae per dalt del peine... au! Cloc, cloc, cloc.
El meu xic este menut va ‘nar; encar treballae Vicent de Vito i diu:
“Tio Vicent, quant m’heu farà pagar de tallâ-me el monyo?” Diu: “Pos, tres
perretes, quinze cèntims.” Diu: “Quinze cèntims? Jo me’n vaig a casa, no me cal
esperar i ma güela no em demane res.”
Entonces la gent heu sabie fer tot, per això tots teníem faena, ere la
gent, la gent que mos aplicàem a tot.
Tu ve saps! L’espígol mateix a Vallibona, ny’ha una indústria, olé, olé,
d’espígol! A baix Santa Àgueda, allí ny’ha una aigua que com naix allí de Santa
Àgueda, que allò és aigua de neu, a l’estiu està que gele i allí heu tenien
molt bé, tenien la màquina allí i allí passae la sequieta, que ny’ha molts
hortets allí que encara es conserven, i al ser tan freda, pos posaen els tubets
allí a la reguera i el medicament aquell el triaen a l’aigua, el medicament de
l’espígol, que allò ‘nae molt caríssim, eh! Els xiquets, tots a segar! Te
donaen un tant per cent encabat. Tu ve saps allò lo que va donar! Ara después,
m’apaix que ja no queda ni espígol. Tot ha canviat. Eixe temps ‘vie da tornar.
Informant: Saturnino Meseguer Mas. Informació
recollida per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona.
(amunt)
Baixàvem del poble i pujàem a arreplegâ-mos a la Sénia en un carro i
anàem d’hasta Tortosa. A Tortosa mos agafaven i anàem a la montanya. I allí,
pos, portàem lo minjar i ho portàem tot i a plegar aulives. Mos alçàem de nit i
quan se fee de dia ja ‘víem amorzat les farinetes i a plegar aulives. I quan se
fee prop de la una, anave una i fee el dinar, cada dia anae una a fer el dinar.
I allà a la una, ja plegàem i estàem de la una a les dos. I entonces mos
tornàem a posar hasta de nit fosc. I mos quedàem a una caseta i, mira, de nit,
a bureo, a cantar i a escriure, mira, coses de joventut i avant. I a parlar
dels nóvios i dels xics, i... Tot dones, anàem dones, que et pensaes que havíem
de fer? Pos, una cosa correnta i avant, de consevol manera.
Pero lo primer any que vam anar a plegar aulives, estàem a Tortosa i
ny’havie un matrimoni vell i mos guisave i mos fee el minjar i tot... i molt
bé.
Guanyàem sis o set pessetes cada dia. Después ja guanyàem més, pero al
primer any m’apaix que set pessetes o una cosa aixines. Traballaes tres o
quatre mesos, poca cosa, pero, mira,tamé contaves. I tot lo minjar mô’l portàem
de casa i el pa mos se fee sec i mos se florie per guardâ’l per estalviar. Ni
una sardina compàem. Ham guanyat cent pessetes, pos cent pessetes pa tu, a casa
no te donaen res. Te donaen lo minjar, te donaen pataques, te donaen una mica
de tocino i una mica de d’això, per guardar.
Mô n’anaèm a Tots Sants i pujàem pa Nadal. Passat Nadal mô n’entornàem i
pujàem allà al març o abril. De primer passaes poc perqué pujaes a Nadal, pero
después d’ hasta que acabaes, no tornaes. Tres mesos fora.
Informant: Elodia Pla Beltran. Informació recollida
per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona i per a la xarrada Les plegadores d’olives de Vallibona.
(amunt)
Cabres? La semana passada ne van matar una. Vuit u deu n’ixen. Se
minjaen les pataques del Roig, no tenen temor a res. I allà, Palomo plegae
aulives eixe hivern, i trau les cabres i se minjaen les aulives de les atres
auliveres, con que mira tu, la temor que tenen. La rabera, vuit u deu cabres.
La semana passada vam sentir un tiro, pos i què ha segut açò? Açò és un
tiro, un tiro, pos no ny’ha ningú al poble, ni ny’ ha res, pos açò, quin sant
és? Semble un tiro. I eren los forestals que al vindre van matar una cabra. Van
matar una cabra i no sé si ere orde d’ells u jo no sé què ere. I van vindre
aquí al poble a convidâ-los si la volien pa minjasê-la en ser el domenge, pa
donâ-la a l’ajuntament si l’alcalde la volie i l’alcalde va dir que no la volie
perquè después no ny’ha ningú que la vullgue guisar. Diu jo què n’hai de fer?
No la vull! Emporteu-se-la allà on vullgueu! Diu pos natros quan passarem allà
baix, la tirarem allà baix al riu. Feu lo que vullgueu! Aquí, a n’estes roques
d’aquí davant i als horts, ahi baix al riu i la font, al maiol que diuen, que
ny’han tot ple d’horts, allí se minjaen les pataques, i bé, tumateres i pataques;
tot lo que ny’havie a l’hort i païen.
Este Palomo plegae aulives i detràs en les cabres, veigues la temor que
tenen. Les cabres són fréstegues. No ny’ha ningú que tire un tiro. Fréstegues,
fréstegues, i els qüernos que tenen...
Informant : Francisca de Cal Garxo. Informació recollida la primavera
de 1998.
Bibliografia: “Què parlem la gent de Vallibona?” dins la revista Festes Majors Vallibona ’98, també en Au! Revista Comarcal dels Ports, núm.
48. Any XII. Tardor ’98.
(tornar)
MARIA: Pos dis que vas nàixer al Ballestar,
que tos pares eren del Convent i van viure uns anys al Ballestar.
ROGELIO: Al ser dones, s'ajuntaven més la
mare i sa mare d'ella, perqué ells vinien a treballar al Convent, los
hòmens, i sempre dinaven, portaven
pataques i quatre coses i son pare era molt reparós i llavons com no la
coneixia tant i 'vie d'anar a donar lo dinar a son pare i llavons, pos me va
fer gràcia. Ma mare era germana de son pare d'ella i jo vaig nàixer al
Bellestar, perqué mos vam posar a la casa que mon iaio tenia al Bellestar i
tíniem allí dos u tres bancals. I vaig nàixer lo dia set d'agost de 1923. I
allavons, pos, va arribar que ny'havie un mas que s'havie d'arrendar, que es
dia el mas del Peraire, prop de Fredes, i vam anar d'arrendadors i vam astar
vuit anys, arrendats al mas del Peraire. I allavons son pare i sa mare se van
casar i van viure a la mateixa casa i els dos vam nàixer a la mateixa
habitació. Mira quina casualitat! I allavons, pos, quan se va fer el temps que
van comprar el Convent, bueno, van anar d'arrendadors los nostres iaios al
Convent, bueno, els tataraiaios ja, i allavons natros astàvem al Convent i mô'm
vam anar a n'aquell mas d'arrendadors, perqué ja eren tanta gent i quan van partir el Convent pos vam tornar a
baixar a viure al Convent i allavons jo ja tenia catorze anys. Allavons va
morir ma iaia i van partir la terra i va tocar un tros a cada u. A natros mos
va tocar la terra junta, partíem, allà a l'ampalme de Fredes mateix. I allí al
mig la finca natros teníem un pou i vinia ella a buscar aigua pa son pare.
Tíniem la sort que son pare sempre dia: «tan prompte ja em portes lo dinar?» Jo
treballant i ja la vea que baixava.
Tenia un tio, i son pare igual, que em dia, «que no veus que astà verda
esta xiqueta?» i jo dic: «Ai, i jo hai d'asperar a que maduro? I si quan astà
madura la cull un atre, qué?» I un dia sa mare me ho diu: «Xè, a ton padrí no
li agrada això que ballos, no pots ballar en una atra tamé, que sempre balles
los balls en ella?» «Pos li diu a mon padrí que en aquella atra que hi ballo
ell».
I allavons quan vinia a buscar l'aigua al povet, a natros allí mos
baixava l'aigua per aquells bancals avall en tuberies d'allò de terra, en
tubos, cadups. Aquella aigua tinia molta tosca i se queda la tosca dins, i
allavons s'ambossava. I els que es traïen bé los posàvem allí a la punta d'un
marge, tots arrengleradets en una pilera i allavons allí mos féem les cartes.
Allò era casa Correus. Allà al Convent mos baixava l'aigua de la font de Santa
Escolàstica.
MARIA: Quan se va ascomençar la guerra
aspanyola, fea cent cinquanta anys que s'havia cremat lo Convent i ho va
comprar uns sinyors de Tortosa, los sinyorets de Còrdova, tinien la casa a
Jesús. Allavons, al comprar-ho ells, van anar d'arrendaments dos germanes,
rebisiaies nostres, molt més llèrg, perqué, claro, para fer tants d'anys, i
allí es va quedar lo nostre iaio, de tots los germans, lo nostre iaio,
heredero, no del Convent, d'arrendament, perqué no era d'ell. I allavons quan
se van morir los sinyorets d'aquí baix de Tortosa, los sinyorets de Còrdova,
pos ho van dixar a uns flares de Tortosa, a un convent de Tortosa, pero que si
passaven a vendre-ho, que ho venguessen als arrendadors i en lo preu fet, allò
que no podien fer pagar més del que aquella sinyora -l'home ja s'havia mort- va
dir. I això fa, que es va vendre, setanta-dos anys, tinc jo setanta-dos anys i
tinia mes i mig quan mons iaios van comprar-ho. I allavons va ser quan, ell,
mon c[u]sí, que és lo meu home, van baixar, que astaven d'arrendament a un mas,
i ja van partir el Convent, perqué ma iaia al cap d'un any u any i mig se va
morir, que em va fer de padrina a mi, i allavons, claro, m[u]n iaio ja no podia
dominar allò. I ho va repartir per tots los fills: onze fills, m[u]n pare era
el quart, i ells pos tamé ja es van quedar a viure allí d'hastos ara que fa uns
trenta anys u així, que ho va comprar la Diputació i s'hi van posar-hi a viure
monges. Perqué la Diputació volia fer un parador nacional. M[u]n pare va ser
dels hòmens, dels germans, que es va fer més fort a no vendre-ho i li van dir:
Li posarem tanta contribució que vosté mateix vindrà detrás a
vendre-mos-ho". I allavons los van convéncer les cartu[c]es de fer el Convent cartu[c]o en vés de fer el parador. Pero natros
tenim molt bona relació perqué com no van comprar tota la terra, jo ancara la
tinc a propet i sóc veïna d'elles. I natros anem al Convent, antrem quan volem,
claro les piquem antes.
La crema va ser quan astava este, lo terror del Maestrat, Cabrera, lo
terror de la Tinença. I va tancar, este home, allí, dos mil hòmens, dins del
Convent i minjaven gram. Que a natros ja
mos ho havien dit los iaios i ara tamé ho diu aquí. I només se'n van salvar
cinquanta. I a n'aquells cinquanta los van portar a Morella a reparar les
muralles de Morella. I els atres, tots morts. I m[u]n pare treballant a l'hort
nostre, que mos va tocar un tros d'hort d'allí, treballant va trobar vint-i-dos
hòmens tots nugadets de mà a mà, en cadenes de mà a mà, anterrats tots en una
rastrera. Mira si havien de ser jovenets, que només los faltava un quixal.
Ancara m'anrecordo jo que ho dien. Eren soldats. Demostre de que eren jóvens,
que no els fea falta ni una dent. Treballant, treballant, ascomence a trobar i
tots, vint-i-dos, tots lligats de braç a braç. Natros diem nugats, aquí baix
lligats.
Tota la vida s'ha dit a la Pobla, botifarres i al Ballestar, tacons. Un
apodo. I al B[u]ixar, m[e]nos, i a Bel, gatxos.
ROGELIO: I a la Sénia, ja baixaràs.
Informants: Rogelio Verge i Maria Verge. Informació recollida per
Tere Izquierdo Salom la tardor de 2001.
Bibliografia: “Jo faig un becassó. Pos besa el cul al retor. Notes
sobre el Bellestar i el seu parlar” dins Au!
Revista Comarcal dels Ports, núm. 61. Any XVI. Hivern 2002.
(tornar)
Santa Àgueda, Sant Domingo i Sant Cristòfol
Santa Àgueda està al capdamunt i Sant Domingo al sòl del barranc i Sant
Cristòfol al cap del barranc. Contae la leienda popular d’aquí, perqué aixina
ho fem vindre de Vallibona, que Sant Cristòfol, Sant Domingo i Santa Àgueda
eren germans. Pero Sant Domingo i Sant Cristòfol no es parlaven. I Santa Àgueda
parlae en los dos, perqué de Santa Àgueda se veu Sant Domingo i Sant Cristòfol.
Ells dos no es veuen pero ella els veu als dos. Ella els vigilave als dos. Tots
los Sant Cristòfols, si mireu, estan sempre en alts. Totes les santes estan
totes en fondos. Lo que és sants i sobretot Sant Cristòfol sempre estan al cap
dels collets. Al poble de la mel, al Perelló, ny’ha un Sant Cristòfol tamé.
L’església de Castell de Cabres i Sant Domingo de Vallibona
Lo capellà que va trasladar la iglésia del Castell a baix, al pla, se
die mossén Talòs. D’a on ere, no ho sé. D’a on ere el constructor de la
iglésia, ere de Sorita. El de viva veu és que van canviar la consagració a
final del 1700, a principis, del 1800, i el nom del capellà ere mossén Talòs. I
els constructors de la iglésia d’aquí, d’aquí se’n van anar a fer Sant Domingo
a Vallibona. Sant Domingo de Vallibona és posterior a la iglésia d’aquí. I al
llibre este que no fa molt que em va arribar, ix reflectat, que els mateixos
constructors d’aquí se’n van anar a construir Sant Domingo de Vallibona. I són
iglésies molt iguals, molt paral·leles, estes iglésies són de l’estil de la de
Villa-real, la gran. L’Arxiprestal de Villa-real és la més gran de la Comunitat
Valenciana, i com a iglésia parroquial d’un poble, la de Castell de Cabres X,
pero és el mateix estil i la mateixa época. Les mateixes columnes i les
mateixes bóvedes.
Aquí degueren cavil·lar que creixeria el poble o poderossa és la
Igléssia. No me ho apareix massa gran, sempre me diuen que és molt gran. Lo que
té és unes pintures molt vives, no? Té un color molt viu pa ser una iglésia.
Ny’havie un retor, “oh, una discoteca!” Té molta vida. La major part d’iglésies
o són blanques o són llises o tenen poca llum... Vull dir jo, tenen les parets
molt opaques, tenen poca llum i entonces diràs que entres ja en un puesto
místic, si no tenen massa llum i tenen los colors apagats. Pero hi entres en un
dia que fa sol i paix que estigues al carrer, i vull dir jo, té cinc punts de
llum només. Pero té molta vida la pintura aplicada a n’ella. La de Cinctorres
és igual que esta per una mida u dos més gran.
Informant: José Ramón Segura Giner. Informació recollida per Glòria
Olivares i Muñoz i Tere Izquierdo Salom els dies 2 i 3 de maig de 2003 per a l’Atles
Toponímic Valencià.
(tornar)
Usos domèstics de
l’oli: l’elaboració del sabó i del frito
Servís l’oli que sigue. Jo guardo lo de frigir, lo colo i allavons lo
del cul de les engerres, quan llímpies que mols al molí, allò que et quede d’un
anys pa l’atre una mica de solatge. Ara perque ja ho tinim en garrafetes, pero
hasta ara aquí encar l’agarràvem del molí i mô l’abocàvem a casa en les
engerres i tiníem les engerres a casa, sí. Hasta l’any passat, encara sempre. I
quan venia la nova collita pos sempre en quedava. I aquell oli pa mesclâ’l en
lo nou, pos no. Allavons lo traïa en un atre puesto i d’aquell vell pos anava
fent l’oli, lo sabó durant l’any. I són: un quilo de sosa, cinc litros de oli i
deu d’aigua. I allavons un grapat de polvos de rentar o un grapat de farina.
Antes hi posaven farina perque no hi havien polvos, pa que lligo.
Primer fas lo de les mides, de l’aigua, de l’oli i la farina i els
polvos. Después hi aboques la sosa, vas abocant la sosa i anar regirant.
Regires uns cinc minuts i quan t’apareix que ja n’hi ha prou ho dixes. Al cap
d’un rato ho tornes a fer, i si ho fas de matí, di nit ja el pots abocar al
caixó. Un caixó ja a mida, i quan ja està prou dur al caixó hi poso un plàstic
i allavons l’aboques en terra i ja et
surt tot perque està en lo plàstic, si no s’apegaria el caixó. I allavons ja
faig les pastilles.
Ensendemà ja el poso en un sac de plàstic a una capsa i així s’aguante
tendret; si et dure un any i mig...!
I ho fas en oli que és negre de fregir i surt lo sabó blanc per la sosa
que el mate. Se coneix la roba que es rent en este sabó, fa una auloreta tan
bona...!
Lo que més pa aprofitar és del sabó i del frito que es compre llomillo i
costella de tocino, se sale, se té cinc o sis dies salat, en sal, i después als
cinc o sis dies se frig en una cassola en de valent d’oli; se frig doradet i
después se va arreglant i se hi fique alguna llanguanissa també. I la gràcia.
I antes hi posaven, si mataven un animal, un tito o coses grosses, com
no hi havien neveres, pos ho feen igual que el frito: pernil salat i después
fregit i allavons rubrit d’oli d’auliva verge.
Informant: Pepita Gavaldà Sabater. Informació recollida per Pili
Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom el 1997.
Bibliografia: Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom (2000): “El camp
semàntic del món de l’oli a la comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui
General de la Societat d’Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997.
Ulldecona: Diputació de Tarragona, Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, Consell Comarcal del Montsià, Ajuntament d’Ulldecona. També a la
revista beCEroLes. Lletres de llengua i literatura, 2 (Alcanar, 2006),
pàg. 123-124.
(tornar)
—Bueno,
gràcies a Déu com van ser molt treballadors i mols espaviladets, tota la gent
passaen molta fam i nosatros teníem encara pa donar als atres i tot. Perque
tenie tamé molts basos, de les abelles, sempre tenie mel. Quan teníem una
necessitat que no sabíem d’a on traure les perres, féem dos calderades d’arròs
en talladetes i les veníem. I un camí volíem comprar un canyís i era de l’arrop
vam pagar el canyís.
—Explica
alguna anécdota de l’escola.
—Pos
el agüelo, claro, com vivia al Mas del Groc, els primers anys, pos no tenien…
no ny’havie cap mestre que no estae ni l’escola de les Llometes ni la del Canto
ni cap.
I
n’hi havie un home un poc aficionat, que havia estat a Barcelona i els fee
escola a la Boneta, que li dien Colau i…, pobre home tamé sabie poc, pero bueno
que anae fent i resulte que ma güelo li va dir «Xico, sí que me cobres sí pero
els xiquets no deprenen res” –diu– “És que si no és maltractar-los jo no puc
ensenyâ’ls més.” I va escomençar a palisses i mos fee blaus.
I
después, no, después quan vivia, quan va passar a viure al Rivet, baixaen ell i
un atre que vivia, casi al maset molt prop, que li dien José Tena, que baixae
totes les nits i a escola de denit quan estae de mestre Carles Salvador i allí
va dependre les quatre regles i escrivíem.
I,
i molt, i i… de lletra tamé molt bé que sabien dessiparar les palaures i bueno,
tan bé com jo que vaig anar molt al col·lege, molt!
Ell
tamé ere molt aplicat, de totes les maneres. I un camí estae regant als horts
del Rivet i se presente un sinyor passeijant, jo, no sé per qué, i, sempre mos
hu contae, que li va dir «Ui, que vosté… que, ha ‘nat a escola o com?» —diu—
«Ai, mire, quan era xiquet com vivíem allà molt llunt no vaig anar mai a escola
–diu– pero ara està don Carlos que mos ensenye molt i anem totes les nits a
escola de denit. No me pene gens de baixar, perque mos ensenye moltíssim, té
molta pacència i mos ensenye molt rebé.»
I
aquell senyor, pos se va fer molt content, tant que li hu va esplicar a don
Carlos i tot, li va dir «Bueno si tots t’alabaren com aquell xic estaries a la
Lluna.» I això.
—I
después has parlat de l’abuela.
—La
primera que anae l’auela ere donya Francisca, la mare de Luis Miralles, com li
dien?, espera-te, Galiena?
—Galiana.
—Pos
la primera ere donya Francisca i después en donya Ángela, Girona, pos después
en donya Ángela. Ma mare escrivie bé i tot i i i se fee una carta pero, vamos,
com mon pare no escrivie ni mutxo menos. Ademés ell pos tamé hu va practicar
molt que allí al molí pos va tindre de sumar i multiplicar i hu va practicar
molt i hasta a última hora, la tabla de multiplicar va tindre la demència senil
i i mô la die de maravilla perque n’hi havie vegades que jo li die «Pare, la
tabla del set», fea i li dia jo una mentira i die «Tu! Que ahí t’has enganyat».
Va estar hasta la última hora, això hu va tindre molt, molt, molt.
Informant: Josefa Edo Monferrer (1937). Ofici:
Mestressa de casa. Informació recollida per Pere-Enric Barreda, el 27 de gener
de 2004. Transcripció: Àngela Buj Alfara.
Bibliografia: Publicat a la revista beCEroLes. Lletres
de llengua i literatura, 3 (Alcanar, 2008), p. 181-182.
(tornar)
J: Oh, pos mira festes!
Mi: Què feen a Sant Antoni?
M: Engalanaven a què? Als matxos los engalanaven.
J: Los ficaven flocs.
Mi: Com? Flocs?
J: Flocs, flocs.
Mi: Què són flocs?
T: Flocs al cap?
J: Papers, llaços. Sant Antoni estava a la plaça, i anaven los matxos en
l’amo a benîl. I quan lo sinyor retor tirava les gotetes al matxo, lo matxo
unes coces! I un que estava molt flac, un cavall que estava molt flac, pa que
fes bonic li van posar un cobrellit de seda.
M:-Pa tapâ-li la flacor, perque era de les cases riques.
J: Era de ca l’Escubedo i claro al veure’l en lo cobrellit, la gent, pus
què, i después van en un tocino, van matar, santa festa, xi qui, xi qui, xi.
Pues coses de guitarres cantant i ballant i mira, fent resopars, coses així.
Mi: No s’anava a Sant Roc antes? O es fea al poble?
J: No.
Mi: Se fea aquí al poble, a la plaça.
M: Pero s’anava a Sant Fabià i... pero en un grapadet de figues.
Mi: En un grapat.
J: No, lo qui podia anar...
T: Lo dia de Sant Fabià?
M: Lo dia de... a Sant Antoni no s’hi anava. Sant Antoni fea la festa al
poble. Sant Antoni, quan era la festa de Sant Antoni, lo que allavons estava.
Hi havia Sant Antoni, feen dos dies festa. Después feen un dia de descans i
allavons feien Sant Fabià i Sant Sebastià.
T: Era també al giner?
M: Sí.
Mi: Lo dia vint va ser.
M: Desset i devuit.
T: Mira, te volia preguntar els números, ja me’ls has dit!
M: Desset i devuit.
T: Molt bé.
M: Lo denou descansaven. No. I el vint era Sant Fabià i Sant Sebastià. I
aquell dia anaven a Sant Roc.
J: Nevant!
T: Nevant i caminant?
J: I caminant!
M: Oh! I a on estaven los vehicles? No ny’hava.
J: En una bosseta de fiques, lo sinyor retor dient missa, feen un
traguet d’aigua. Lo qui podia portar -mon iaio- una botelleta d’anís,
acovidava, sas? I después s’entornaven i au! Pero que no tots...Lo sinyor retor
i tot! Que ara no, ara li van fer una festa.
Mi: Ara no. Ara es va la gent tot sola.
J: Un grapadet de figues i que tenia -he dit son iaio- en la botelleta
que feen cafè, d’anís. Al qui li parexia l’acovidava. I anar a missa. I después
se’n tornaven. Si plovia, si nevava... anaven en devoció, a l’ermita de Sant
Roc; en devoció, mira. I les rondes pels carrers, cantant, i un home va cantar
una cançó.
Mi: Se’n recorda?
J: Sí.
Mi: Va, pus.
J: Un home que festeijava una xica i els pares no la volien, no el
volien. I ell li va cantar una cançó fent la ronda; li va cantar:
Si tuvieras un
par de mulas
i cevada para
darle,
buen tie, buena
tierra para coltivar
ja me querían
tus padres.
T: I vostè se’n recorda d’això?
J: Ui, me’n recordo. I un atre va cantar una cançó i la va assertar.
Festeijaven, un home i una dona festeijaven i es van barallar. I ella se va
casar en un atre, de cal Moliner, i ella era del cal Serrano. Estava al mas, va
baixar del mas i al casâ’s, lo nòvio se’l va dixar ella pel més ric. I baixant
del mas, estava molt suat, se va tirar a la bassa per a refrescâ’s. Va agarrar
una polmonia i se va morir. I un dia rondant lo nòvio, l’home que encara vivia,
li va cantar:
Esperando que
t’enviudes
por eso no m’hai
casado
quant és l’amor
para dos
enamorados.
Se li va morir l’home i es van casar. És cert, eh? Sí, sí.
I a una atra xica li van cantar:
Tu que estàs a
la finestra
i aguaites pel
finestró,
tirâ-mos una
baldana,
encar que siga
de bacó.
I sa mare, que era ma tia retora, obri la finestra i zo! I els llança el
rastre, un rastre de baldanes, que havien matat lo bacó. I la van cantar a sa
mare de l’Antònia, lo Mariano el Portana, e, ti ki ti.
M: Si vols anécdotes antigues!
J: Ah! De coses així...
Informants: Josefina Gavaldà Unió (J). També hi apareixen Magdalena
Gracià (M), Mireia Gracià (Mi) i Tere Izquierdo(T). Informació recollida per
Tere Izquierdo Salom el 1997 per al treball El parlar de Paüls.
(amunt)
-Los del poble, abans los hòmens treballa[v]en al camp bàsicament aquí al poble. Tots
eren pagesos, cuida[v]en la terra, tenien animals i feen conreu de ganado. A medida que han
passat els anys, els pagesos han ‘nat dixant la terra perqué no els hi és
rentable. Els pagesos que han quedat s’han ‘nat comprant tractors, los animals
s’han ‘nat perdent i en este mument s’astan inclús casi perdent los tractors
perqué tots los que abans eren pagesos s’han degut da dedicar a la indústria.
-Llavontes, pastors n’hi havien?
-Pastors n’hi ha[v]ien, no molts, pero n’hi ha[v]ien. N’hi ha[v]ien set o [v]uit persones que es dedica[v]en al pastoreig. A partir de que el go[v]ern va prohibir el ramat de cabra. Sí, sí, va prohibir, no dixa[v]a ‘nar les cabres al monte, los pagesos que
tenien les cabres dalt al monte [v]an diguer d’acabar, van diguer da plegar perqué senzillament les finques
no tenien suficient extensió com per a puguer cuidar tots los animals. Això fa
trenta anys. I és quan [v]a ha[v]er realment la
emigrasió forta des dels pobles cap a ciutat. Entre les gelades que [v]an fer que els abres se gelessen i que el
ganado no els ho [v]an dixar astar a l’alta montanya, [v]a ser quan lo pagés de fet se va perdre, ja astà. Així de senzill.
Informant: Amadeo Gavaldà
Unió. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per
al treball de doctorat La labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació
a l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la variació.
Presentat com a comunicació en el marc del I
Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el
desembre de 2001.
(amunt)
Me’n recordo que abans xalà[v]em molt quan [v]inien festes d’agost perqué igual lo dia dotze, que el tretze, que el
catorze, lo cotxe de línia puja[v]a quatre [v]egades al poble. I en puja[v]a un a la una, i més carregat! I tots los crios anà[v]em allà baix a [v]eure qui puja[v]a. I en puja[v]ava un atre allà a les quatre la tarde,
torna[v]a a Tortosa i
puja[v]a. L’últim dia
era el dia que en fea lo menos tres i xalà[v]em més los crios! Perqué [v]inien un munt de forasters i claro, i ho anà[v]em a [v]eure. Si a casa del Po[v]ill han [v]ingut los de Barcelona, sabíem los crios a on ana[v]en los forasters que [v]inien. I si n’hi ha[v]ia algun de despistat, l’acompanyà[v]em i mos agrada[v]a molt, eh? Pero molt, eh? Jo xala[v]a molt i això eh?, que a penes me’n
recordo, era molt menuda jo, quan això, pero me’n recordo, eh? Lla[v]ons ja mos [v]am fer més grans, ja [v]am tindre los que [v]an marxar a fora cotxe i ja [v]inien en cotxe. La gent del poble igual l’usà[v]em lo cotxe de línia pero lla[v]ons només fea dos [v]iatges, pero hi ha[v]ia [v]egades eh?, en anys atràs, que en fea tres i quatre, en això sí que me’n
recordo i xalà[v]em molt, molt, eh? Mos ho passà[v]em bé perqué “[v]inga! Ne mô’n a asperar lo cotxe de línia” que ma iaia sempre hi dia
l’auto, dia, “[v]inga ‘neu a asperar l’auto” Perqué així ja no féem parlar per casa. I
anà[v]em tots a
l’antrant del poble i anà[v]em uns cinquanta metros més a[v]ant que hi ha[v]ia una caseta i es [v]ea a dos quilòmetros dels poble lo cotxe de línia, per uns astrets, “ja
[v]e!” I corríem
tots per amunt. “Ja arriba! Ja astà allà baix als astrets!” I quan arriba[v]a, més carregat! I una que érem més
xicotets i alla[v]ons ana[v]a carregat de bultos.
Informant: Maria
Cinta Targa Cid. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost
de 1999 per al treball de doctorat La labiodental fricativa sonora a Paüls:
aproximació a l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la
variació (inèdit). Publicat a la revista beCEroLes. Lletres de llengua i
literatura, 1 (Alcanar, 2004), pàg. 141-142. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40250>
(amunt)
-I com [v]ols que te ho diga? Anà[v]em a buscar l’aigua a la font. Hi ha [v]egades que duia lo cànter al costat, lo poalet a la mà i un cànter de
galet a l’atra mà. Tres aïnes duia quan hi ana[v]a, totes les [v]egades no, pero mare!
-I com ho podies portar?
-Pos bé.
-I anàveu en companyia, no?
-Ai, no.
-Soles?
-Sí, mira si et trobes en alguna [v]eïna o això ‘nem a l’aigua pero...
-I la font?
-Ara no hi astà la font, al Serrall n’hi ha una, que no hi astà com hi
asta[v]a, i aquí dalt
al carrer del Balica també.
-Al carrer de qué?
-Del Balica que natros diem, an este carrer, este de dalt, no, a l’atre,
que allí hi ha[v]ia una font contra una paret i passà[v]em per ca la Marta que natros diem, que [v]i[v]ien los del
Músic ans de fê’s la casa, sas? Passa[v]en per allí i quan sortien d’ascola, ma tia Teresina, que no sé si la
coneixes tu.
-No.
-Esta del costat, que viu a Roquetes, que és sa padrina de la Lurdes,
pos mira, com no hi ha[v]ia aigua per les cases, anà[v]em, li ha[v]íem d’omplir una gerra, i per a[v]ançar més, pos en lo que et dic: duia un cànter aquí al costat, lo
poalet a la mà i el cànter de galet a...
-Lo cànter de galet com és?
-Mira, eren de test, ara això perqué ho posem a la ne[v]era i eren més granets.
-A on ho poseu?
-A la ne[v]era, lo cànter el posem, i antes com no n’hi ha[v]ien de ne[v]eres quan jo et dic, pos los cànters eren de terra, blancs, que tenien
la mateixa forma, en més granet i els posà[v]em de nit a la fresca. Fora al balcó, a la fresca i de dia, pos mira,
els antrà[v]em i per a
beure.
Informant: Teresa Ares
Cortilla. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999
per al treball de doctorat La labiodental fricativa sonora a Paüls:
aproximació a l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la
variació. Presentat com a comunicació en el marc del I Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el
desembre de 2001.
(tornar)
Los barcellers
A plegar jo hi anava poc. Después a última hora, los últims anys potser,
los anys de la guerra, trenta-sis, trenta-set i trenta-vuit i trenta-nou i
això. Aquells anys sí que hi ‘nàvem, perque no vinien la gent. Primer vinien
barcellers que díem, que baixaven la gent a passar la temporada aquí, de per
aquí dalt, d’este Baix Maestrat, baixaven aquí. Boixar, Coratxà, Bel... tot
això, tota la gent, tots baixaven cap aquí baix a plegar aulives.
Natros vam tindre dos famílies, los vam tindre, pos, no sé quants
anys... molts anys. Eren barcellers. Estos venien a estall. Plegaven les
aulives a com s’ajustava; segons lo terreno com estava preparat i l’auliva, la
classe que era, pos allavontes ajustaves, “bueno, a com ho farem això, la
barcella?” “Vuai! Pos això, podem plegar-ho a trenta cèntims la barcella.” I
allavontes allí treballaven grans i menuts i vells i treballava tothom, eh? I
treballaven totes les hores del dia que podien i quan venia el final de
se(t)mana... o si portaves molta gent, pos anaves a buscar, pos allà el
dimecres o el dijous ja ‘naves a buscar-ne si no tenies aulives al molí, anaves
a buscar-ne. Jo ja tamé de jovenet, de jovenet, mon pare es quedava al molí i a
mi m’enviava en lo carro i el matxo a la finca a buscar les aulives. Allà dalt
envasàvem, allí teníem la barcella i allí posàvem dos sacs baix i au! A
envasar! Allí hòmens i dones, tots abocant aulives del sac al cabàs, l’atre del
cabàs a la barcella i jo passant la barra i abocant al sac i allí posàvem los
sacs a quatre barcelles. I ja et dic. I allà s’envasava, i mira totes les
barcelles que veus! Allavontes teníem una llibreta natros i una llibreta els
plegadors i quan acabàvem d’envasar, agafava el llapis i pim, pam, pim, pam,
dia tal, tants de decàlitros d’aulives i ho apuntava a la d’ells i a la meua.
Firmàvem allí, o moltes vegades ni ho firmàvem tampoc, només posàvem lo d’això
i au. Jo m’enduia la meua llibreta cap avall, “mire, pare, n’ha hiagut sixanta
barcelles o setanta o cent.”
La càrrega que fea el carro eren cent vint barcelles, era la càrrega que
jo posava al matxo. Hauria de ser per la corpulència i per l’animal lo bo que
era. Jo vaig tindre la sort que vaig treballar en dos animals i van ser los dos
prou bons i em vaig dedicar molt. Después, ja de més gran, ja carretjava oli de
casa Bau, li carretjava oli, molt d’oli, en la carreta, lo carro de torn que es
dia. Portava dos barriges d’oli, dos barriques de ferro, no m’enrecordo quant
n’hi cabia allí. Jo també ha carretjat pedres de molí, lliures i los molars
quan se van desfer molins. Ne vaig carretjar-ne lo menos aquí al poble, ne vaig
carretjar cinc, quatre o cinc molins, que els va comprar Turguiesa, los va comprar per a fer una paret a la finca que es
va comprar davant la Campsa mateix, en frente de la porta principal de Campsa,
sas que ny’hava un puesto que ny’hava vinya i allí desembocava lo barranquet
este d’aquí del poble. Passava per baix del pont de la via i desembocava allí i
allí van dir: “Tots los màrgens que posaràs, te se ho endurà tot.” Allí
ny’haven deu o dotze hòmens treballant per a menejar les peces i jo baixava les
pedres del molí. Fea una calor, que escolta, t’atxitxarraves. Allà baix, los
hòmens treballaven allí en un sol...
Informant: Carles Barberà Accensi, lo Mesellet.
Informació recollida per Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom el 1997.
Bibliografia: Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom (2000): “El
camp semàntic del món de l’oli a la comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ulldecona,
25 i 26 d’octubre de 1997. Ulldecona: Diputació de Tarragona, Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell Comarcal del Montsià,
Ajuntament d’Ulldecona.
(tornar)
LES RIUADES DE 1907 I 1917
L’any set va saltar el riu, i de l’Ampolla van vindre amb les barquetes
a auxiliar-mos. Lo riu se n’anava hasta el mar per tots los costats. La Ribera
va desaparèixer baix l’aigua i la gent se n’anava a les cases més altes on lo
riu no entrava o se n’anava en barques allí on va poguer. Pel riu baixaven
pallers sencers amb un gall dalt cantant, carabasses, troncs... de tot! L’any
desset també en va saltar una atra de riuada i ja estava el canal fet i tot va
anar-se’n reomplint, reomplint i casi el poble se’n va anar tot, va quedar-se
sense ningú. L’aigua va arribar hasta set escales d’alt dins a casa nostra,
perqué el malecó del canal allavons era altíssim i claro, va fer de parada i
l’aigua va pujar molt; pero del canal cap allà no hi havia aigua. Natros mom
van anar a Sacanella, que estava eixut perqué era a l’atra banda del canal i en
aixó estant allà la gent dia: “ha saltat lo riu Segre!”, i l’aigua esta va
baixar per dalt i el riet de Ximero també va vindre ple de tot. S’havien negat raberes
de ganado sap Déu a on i baixaven un tall d’auvelles negades per aquell riu
també.
Informant:
Cinta Colomina
Vila (Jesús i Maria, 1900).
Bibliografia:
MARTÍ I COMES,
Ramon (1989) El Delta de l’Ebre.
Barcelona, Terra Nostra. (pàg. 44).
Criteris
de transcripció: Veg. la pàg. 2.
(tornar)
[LA TIARRA, NO LA VOL PICAR NINGUNO]
Les
olives se cullen en molt de fred, perquè és lo cor de l’hiviarn i fa molt fred.
Se té que patir molt! Se patix molt. Si n’hi ha neu, hala, només acabar de
marxar la neu, de pressa se fan uns focs que tens que caminar pel bancal. L’any
passat ací a Valljunquera, va buscar, lo seu cunyat, i va eixir empenyat. Que
sí, dona, que sí, empenyat va eixir de la collida d’olives, buscant una dona i
dos xiques. Què li pareix? Pués no val la pena. I ne va haver, perquè
ahí va haver moltes olives. Pués segur, perquè va dir: “Mai més!” Eixos
camps com si fueren d’un altre, però com són d’ell mateix, pués
ninguno ho vol treballar, perquè ara la maioria ha marxat i ne n’hi
ha més tiarres que personal pa treballar i ninguno vol, ni a mitges ni a
sanceres.
Picar
la tiarra, no la vol picar ninguno. Tots brinquen cap allà! Lo millor
que fan. La tiarra no la vol ninguno i tots mos ham d’alimentar d’ella.
Tots la dixen a un costat, pobres camps. Vostè encara no ho veu, oncle Manuel,
perquè tots eixos barrancs que n’hi ha per amunt ja s’empecen a estar
tots ermos. Unes quadrilles de gent! I és que n’ha marxat molta i ne queden
molt pocs.
Tots
eixos barrancs de per allà dalt ja està més de la mitat ermo i està tot
plantat de tires de vinya, n’hi ha empialts i quede algo de vinya, però
per dalt està tot plantat de vinya i, claro, com s’ha escorregut la
tiarra de les tronades, pués resulta que tot és pedra ja i la vertedera
no pare de brincar i ja no se pot criar res allí.
Informant:
[?]. La
Codonyera. Gravació magnetofònica. 1967.
Bibliografia:
QUINTANA, Artur
(1989) El català a l’Aragó.
Barcelona, Curial. (pàg. 127-128).
Criteris
de transcripció: Veg. unes consideracions sobre la lectura del text a la pàg. 6.
(tornar)
LOS CINC OUS PER A MENJAR
De vegades, a les parelles los cal molt poc per a renyir i discutir.
Segons diuen, és la salsa del matrimoni.
Hi havia una parella a qui només quedava per a menjar cinc ous i, com
que no tenien prou coneixement per repartir-se'ls, van començar una forta
discussió dient:
—Tres per a mi i dos per a tu. Tres per a mi i dos per a tu.
La discussió anava en augment perquè cap dels dos no volia baixar del
burro. Tan i tan enrabiada estava la dona per no poder conseguir els tres ous
que, per convèncer l'home, va determinar fer-se la morta. I es va morir. Com
que era molt jove i molt guapa, per la seua mort va haver-hi un gran sentiment
per tota la contornada. També li van fer uns grans funerals i, a la missa, van
vindre cinc capellans de les viles veïnes per celebrarla. Tal com era el costum
en grans enterraments, los mossens van acompanyar la morta fins al fossar. Però
l'home, que anava darrere del taüt, amb una veu molt baixeta, li anava dient:
—Tres per a mi i dos per a tu. Tres per a mi i dos per a tu.
Tota la gent que anava a l'enterrament se quedava meravellada del dol
del pobre viudo perquè es pensava que li estava resant. La morta, des de dins
del taüt, lo sentia, però ni per estes, sense contestar ni donar senyals de
vida. Per fi van arribar al fossar i la van posar a la fossa i tot. Però l'home,
en veure que la cosa anava de veres, li va dir:
—Apa, xica, aixeca't i fote't los cinc!
Los capellans, que van sentir allò i van interpretar que anava per ells,
en veure que la difunta s'aixecava i eixia de la tomba, van fugir a la
desbandada tots escopetejats.
Informant: Lolita Viver (1946), pagesa.
Informació
i transcripció:
Pasqual Vidal i Fígols, primavera d'hivern de 2003. Esta contalla apareix
recollida al llibre A la falda de la iaia. Literatura oral de Massalió,
Calaceit: Associació Cultural del Matarranya, col. 'Lo Trull'; 16.
(tornar)
PER QUÉ SEMPRE HAN DE TINDRE RAÓ LES DONES
Informant: Pasquala Portolés (1918).
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes.
Lletres de llengua i literatura, 1 (Alcanar, 2004), pàg. 143-144.
Informació recollida per la Penya Rostoll, l'estiu de 1995. Transcripció
d'Àngela Buj. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40251>
(tornar)
—Iaia,
em pots dir com vivies a la masia?
Ui,
filleta, treballant molt, dels 7 als 10 anys vaig anar a escola i después me
van posar a cuidar ovelles, aprofitàem la llana i la carn i encara dòrmigo en
lo colxó de llana.
I
no es pot posar en castellà això, rediós?
Pos
mira, treballàem al monte i quan no havie molta faena del monte, anava al corte
a Pena-roja a dependre de
cusir vestits.
Anàem
a fer festa al poble i a missa i féem festa i después anàem al mas atre camí.
Féem la vida al mas.
Qué
t’hai de dir? Anàem a missa i después a ballar i tota la semana al mas. Qué te
pareix que havíem de fer?
—Com
anava al poble?
Caminant,
a peu, havia més d’un hora, uns cinc quarts i a escola de matí puijàem i de nit
a dormir al mas i a l’atre dia, atre camí al poble.
—I
no se cansave d’anar a peu?
Això
rai, érem jóvens. Teníem una tia al poble i allí dinàem i si plovie mos quedàem
a casa la tia.
Un
camí me va pillar una nevada al poble, mô’n vam anar a jugar en la neu i vam
arribar totes les sagales banyades peró no mos va donar cap surra, mos va dixar
que mos acalentàrem al foc. Gràcies que vam estar a casa d’ella vam poder anar
a escola.
Qué
t’hai de contar més?
A
Mont-roig parlem així i a natres mos van ensenyar a llegir i escriure en
castellà. Com mos van ensenyar a llegir i escriure en castellà, ni el valencià
ni el català jo no l’entenc, ni el sé llegir, ni el sé escriure. Hasta la tele
la entenc més en castellà que en valencià, i en català encara menos, i no
m’agrade parlar en castellà.
Que
no n’hi ha prou, ja? A mi me pareix que ja n’hi ha prou.
—Gràcies
pel temps que m’has dedicat.
Avant,
avant.
Informant: Ramona Antolín Lombarte (1920). Ofici:
Mestressa de casa. Informació recollida per Marta Antolín Lombarte durant la
primavera
d’estiu de 2008.
Bibliografia: Publicat a la revista beCEroLes.
Lletres de llengua i literatura, 3 (Alcanar, 2008), p. 183-184.
(tornar)
EL PASTOR TRADICIONAL DE ANTES
Informant: Enric Boix Segura (1935). Ofici: pastor.
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes.
Lletres de llengua i literatura, 1 (Alcanar, 2004), pàg. 145-151.
Informació recollida per Manel Ollé Albiol, la primavera d'hivern de 1998.
Transcripció de Tere Izquierdo Salom. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40252>
(tornar)
Lo vesc se feie amb unes coses que hi ha als pins que li deien butzoga,
i hu picaven ben picat amb un..., feien com una pila i amb una maça hu picaven
ben picat, ben picat, i llavons hu rentaven parqué quedés lo vesc fi amb un
costat i tot això a l’altre i allavons anquell vesc... los pulligons los
anvescaven ben anvescats. De bon dematí agafaen les gàbies i els pulligons i
cap a la barraca. Los posaven allí als pins i tenien una cosa qque li deien un
reclam, i anquell reclam feien vindre tots los tords, feien lo cant dels tords
i ‘naven venint los tords i s’agafaven al vesc i ja estaven.
Informant:
Dolores Piñol
Pardell, pagesa jubilada, 81 anys.
Bibliografia:
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2002) El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre). La
Palma d’Asscociació Cultural L’Espona. (pàg. 172). En esta obra hi apareix
també la transcripció fonètica.
Criteris
de transcripció: Veg.
pàg. 165.
[La paella la fai] amb peix, i amb conill o en costella, i un
sofregit... Primer fregixo el peix; si hi ha peix i conill, doncs primer
fregixo conill. Hi fregixo el peix, después ho trec. Después hi fai lo
sofregit. Quan està el sofregit fet, después hi torno a posar el tall. Después
hi mesuro l’arròs, hi poso l’arròs, que es rossegi una miqueteta l’arròs i
después hi poses l’aigua.
[...] I que bulli vint minuts i ja està. [...] Boníssim; pregunta-ho al
Manel. [...]
Canalons. [I els canalons com los fas?] En
rostit; amb vedella i pollastre, llangonissa... ben rostidet, ben rostidet, amb
una fulla de llorer, una miqueteta de pebre, tamé una ceba i tot que es vaigui
rostint. Después ho desosses, ho trinxes, fas una miqueteta de betxamel, li
barreges, omples los canalons, allavons fas betxamel, la poses al damunt i formatge
i al forn.
Plats típics d’abans ere l’olla barrejada, lo que es feie més. Recapte,
abans se deie recapte, la gent vella. [...] D’abans, casi ja ere plat únic,
Olga, sí, pebrots amanits... Se feie moltes amanides de l’hort. Mira, una
tomata amanida i un pebrot amanit i així. Ara no, que ara es fa més coses.
Fesols i cansalada es feie molt abans, tamé, fesols tous. Fesols tous amb
cansalada bullits...
Informant: Teresa Ciuraneta (1950), mestresa de
casa.
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes.
Lletres de llengua i literatura, 2 (Alcanar, 2006), pàg. 125-126.
Informació recollida i transcrita per Olga Cubells Bartolomé, el 7 de gener de
1999.
(tornar)
Parle’m una mica dels cultius.
Pos
antes natros, quan érem jóvens, feem panís, blat, fesols, més que res blat i
panís, i allavons bròcul; fa una vintena d’anys vam plantá.ls tarongés i
mandarinés i les pereres; natros tamé tenim auliveres, no dóna tanta faena com
si fas cartxoferes, tomateres i fato d’este. Antes aquí a la era mos passàvem 8
o 10 dies en los matxos i volta que volta per a trintxá la palla i fé.l blat i
allavons lo granet caïa baix i la palla surava dal, i allavons en les forques,
que encara ne tenim aquí a casa, hu anàvem trian, hu ventàvem que mos fumàvem
polsosos. I només pensaves en fé pa per a casa. Io.m recordo d’aná a buscá
rames per n.estos mons i fé forn. I dale i dale, qu.això de la pasta com més se
meneija més tou. Surtia i ma mare pobreta, que era vella, l’ajudava. I allí
teníem un forn, al rafal, i allavons lo llimpiàvem ben net en la granera,
posàvem les brases al costat i en la pala posàvem lo pa dins i quan estava bé,
a traure.l, i teníem pa per a 8 dies. Anaves als molins i portaves tans quilos
de blat, tenies tans quilos de farina, molien lo blat per a casa; pataques,
blat, per a a casa només precuraes més que res. Venies un bou, venies quatre
cordés. Panís per als animals, pareix que no pero dos o tres mil peles duraven
mol, ara domés duren un dia. L’oli.l portaven al molí, dal teníem uns depòsits
i gerres i.l teníem a casa i quan los apareixia que pujava.l preu lo venien, en
cantes, qu.ara.l duen a la coperativa i al cap de l’any cobres.
Informant:
Josep Subirats,
, 51 anys. Nascut a Tortosa on ha viscut tota la vida.
Bibliografia:
MASSIP I BONET,
Àngels (1989) Aproximació descriptiva al parlar tortosí. Tarragona,
Diputació de Tarragona. (pàg. 116).
Criteris
de transcripció: Veg.
pàg. 81-83 i 116.
(tornar)
[QUAN SE VA ESTALLAR LA GUERRA]
Quan se va estallá la guerra io treballava a la carretera. allà baix a
la cantina mateix féem un encàrrec. i claro nastros astàvem una mica a la
figuera de lo que passava mundialmén. Un matí mos posem a treballá i al cap d'un.hora
o així se presenta un cotxe allà baix: diu "¡qué van vostés?" dic.
"oh. pos qu.ham da fé? treballem aquí" I.l cabo per allí dal (lo que
ara no me'n recordo si.stava o no.astava, pero tan.ti val!). Mos van preguntá
per ell. diu. "pos no saben qu.astem en guerra?" "No sabem
res!". Aquella gen mos van fé plegá i tira pac al poble i claro después
d'este cotxe ia.n va puijá un atre i anacabat un atre. Alguns passaven. los
atres quedaven para informar-mos de lo que passava. pos bueno ia.stá bé. i...
la missió nostra? Pos aquí s'han de formá milicianos que controliguen lo
personal que puija i baixa i a l'aspera de noves órdens. Pos bé, vam arribá al
poble mos van invitá a que féssem barricades. barricades allò per detindre.l
cotxe. perqué si no fas barricada pos no.ls pots detindre cotxe i si.t poses
davan a lo milló.t fumen trompada i.t mataran. vull dir que les coses s'han da
fé una mica en forma.
Informant:
Josep Arasa
Estrada, 82 anys. Fill de Els Reguers, ha viscut a Aldover tota la vida.
Bibliografia:
MASSIP I BONET,
M. Àngels (1992) El lèxic tortosí: història i present. Barcelona,
Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Doctorals Microfitxades; 1691)
–Això de l’oli, quan caïa aquí después de
passar la prensa, se fea per decantació i hi havien diferentes bassetes, sas,
per a llevar-hi lo, lo dolent com si diguéssem, lo que queda dolent, i ‘nava
passant d’una basseta a l’atra i a cada una ‘nava decantant i anava quedant lo,
lo solatge o... i en este cas... en este cas més que solatge tamé es pot dir la
morca. La morca era... tamé tinien una bassa al costat, los molins, per a
depositar-hi lo, lo, la morca, l’oli dolent... que ara hu fan per centrifugat,
i ia fa molts anys que ia hu fan per centrifugat, pero allavons hu ‘naven fent
per decantació i hi havia les diferentes bassetes i a cada una ‘nava, ‘nava
decantant, se quedava al fondo, i allavons pos hu traïen i allavons hu tiraven
a la bassa de la morca, que era perillós perquè “ojo de jugar”, perquè
estaven... “ojo allí que si caeu vos afonareu”, los crios sempre “ojo la bassa
de la morca”...
Allò és la morca. Com lo que queda d’aquí
de, de prensat dels molins és la sansa. Pero la sansa ancara s’aprofita, la
porten aquí a... qu’ ancara, està... allí la vora de la... n’has fixat? Que fot
aquelles trumpegueres! L’atre dia fotia un fum més negre, que allí, allí, fiquen,
o sigue, porten la sansa, i ancara trauen l’últim oli. I ‘l que queda, trauen
tot l’oli que poden d’allí, i ‘l que queda, queda per a combustible, per als
brasers que es venia abans i allò... L’orujo, la sansa seca del tot o
l’orujo... lo que queda ia después d’asplotat, o sigue, l’orujo. O sigue, antes
de... tal com surt del molí que ho porta allí porta sansa, una vegada li han
tret l’oli i aixòs i lo que ha quedat allí que ia... que allò domés servix per
a cremar-se allò és orujo. [...]
...I ara pos se fa per criteris d’acidés,
pero antes quan no existia lo tema de l’acidés se valorava l’oli al tast. Io ia
no hu hai vist pero hu hai sentit dir, mun pare pos tamé me’n recordo que hu
contaven...
–I al tast qué feen, lo tastaven?
–Sí, sí, lo tastaven, lo tastaven i així
pos decidien si era bo o no era... al tast! Ara no, ara és més científic, no?
Se mira l’acidés i allò no falla, vull dir... un grau, dos graus o tres graus o
lo que sigue. Allò pos suposo que tamé hi hauria molta habilitat, no?, de dir,
lo propietari diria “no, est’ oli pica molt...” i ‘s fea al tast. [...]
–I les mesures, és allò que em dies abans,
lo doble i la quartera...?
–Això les aulives. Per a l’oli era un
cante. Un cante són... són, a vore, són setze litros quinze quilos. Ara, ara no,
ara vas al molí i diu, bueno, lo peu qu’ has fet per a casa, pos han sortit...
te’l pesen, cent coranta-tres quilos d’oli o cent vint-i-set o no sé quantos.
Antes no, antes sortien... pos, han fet quatre cantes i dos cadaps.
–Ah, cadaps?
–Lo cadap era una... una mesura més menuda
pero tampoc no ‘m faces dir si devien ser... pos da dos litros un cadap, una
mesureta més menuda. Lo cante sí, lo cante me’n recordo bé perqu’ ancara a
últim’ hora se fea una mica la conversió, fees una mica... va ser com lo de la
pesseta a l’euro. Per a mirar ‘l rendiment, com tu sabies que un, un cante era,
era... era això, com és menos dens l’oli que l’eigua, quinze litros... setze
quilos... u al revés te hu dic ara, no... setze... setze litros quinze quilos,
és algo més dens, i era un cante. O sigue tu, lo rendiment, mira, a lo millor
un home hu comentava a
l’atre: “mira, hai fet un peu”, “qué, qué
t’ha sortit”, “pos, hòstia, pos bon rendiment, m’han sortit quatre cantes i
tres cadaps; en deu quarteres pos m’han sortit quatre cantes i tres cadaps”,
era així.
Informant: Gerard Avinyó Huguet (1957), operari de planta. Informació recollida i
transcrita per Carles M. Castellà Espuny (febrer de 2010).
Bibliografia:
Text publicat a beCEroLes. Lletres de llengua i literatura, núm. 4
(2010), p. 151-152.
(tornar)
Com se vestien abans?
Mun pare. que era paigés, anava en calçó astret. calça blanca. una
aspardenya. era un home que.s podia mirá. fea dotze robes. anava en faixa i
peücs de fil u de roba i asparedenyes encrevades i lligades. al cap macadó. Al
cos brusa i quan volies aná mudat. jac. Mols per aná a la comunió s'havien
d'amprá les sabates a un atre.
Vosté se'n recorda de quan vá fé la comunió?
Allavons portàvem jaquet. vam fé la comunió tots juns los xiquets del
poble. uns vint-i-cinc nois i noies. Se matava una gallina vella i a fé caldo.
Què minjaven normalment?
Pos verdura u farines. dematí una sardina. una miqueta de carn. que quan
minjàvem carn érem reis.
Informant:
Joan Pinyol
Povill, 90 anys. Va néixer a Tivenys. Hi ha viscut sempre.
Bibliografia:
MASSIP I BONET,
M. Àngels (1992) El lèxic tortosí: història i present. Barcelona, Universitat
de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Doctorals Microfitxades; 1691)
(tornar)
Antes anàem a llavar al riu. Ara tenim màquines. Abans la roba es picave
en una picadora de fusta. Allavons no hi havie pólvors ni res. Antes sabó de
casa, sabó moll i sabó de llosa que féem natres... I en cendra féem lo
llixiu... Pos ficàvem tres cabassos de cendra, dels clafolls dels ameles. Pos
los cremàvem quan estaen secs; i la cendra la ficàem a mida. Ficàem tres
cabassos de cendra i dos de calç. Això tot pastat, tot pastat, en aigua, perque
allavons no hi havie “lejies”, i passàem la bugada en un cossi; ficàem tota la
roba així, i damunt cendra, i au!, anar tirant aigua. I del suc aquell pastàem
la mescla, que s’hi die mescla. I llavons, ho ficàem dins un cossi, ben apitxat
així, tot lo que se pastae i encabat sortie el llixiu, sortie lo llixiu pel
foradet del cossi. Lo primer ere del primer salt, ere molt fort, i allavons ia
anae sortint l’atre. I la mare, Déu l’haigue perdonada, pos fee, ficae a un
ribell, ficae llixiu de dos classes, llavons un ou. En un ou, ficaen l’ou a
dins, i quan anae a pesseta, ia ere prou per a fer sabó... A pesseta és quan va
per damunt i fa un trosset així que no s’afone. I encabat pastàem lo sabó, féem
sabó moll... Pel forat per on caïe el llixiu se hi posae un drapet pa que no
sortiguere, que anave caent així al ribell... Encabat la repassàem...
escorreguda, i encabat l’enteníem al riu, damunt la glera. Ficàem los llançols
i la roba petita... Més neta que la plata la teníem.
Se blanqueijave en calç; la calç se fee coure al forn. Encabat pa
aufegâ-la, la ficaen en clots, i allò bollie, i allí bollie i es desfee, perque
allò eren còdols, pedre. La calç la traïen de la muntanya... Cada any antes de
festes, au!, tothom a blanqueijar i a arreglar, cada u se ho fee, no hi havie
blanqueijadors.
Això és lo fumeral,... pel fumeral surt lo fum... D’allò negre de dins
del fumeral ne diem estalzí, i ho llimpiàvem. Pos rascant-lo, en una argilaga.
Lligàem una argilaga a una corda, i la un estirae de dalt i l’atre de baix, i
així, i com que l’argilaga tota és de punxa, pos se quedae net... Ton oncle
Manel ne llimpiave.
Informant: [?]
Bibliografia: NAVARRO GÓMEZ, Pere (1996) Els parlars de la Terra
Alta, 1. Estudi lingüístic. Diputació de Tarragona, Tarragona, pàg. 346.
Criteris de transcripció: Veg. pàg. 339.
(tornar)
UN BES
I UNA ABRAÇADA
Normalment
per l'Ebre, el riu gran de Faió, baixen los llaguts carregats de carbó; i al
tornar riu amunt direcció Miquerensa, traçen l'anomenat camí de sirga; peró
avui és festa i tots los llaguts descansen junts, amb alguna que altra puntona,
a la voreta del riu, acariciats pel xup xup del sorollet de l'aigua, dolça i
tranquila.
Jo he
vingut a arrencar regalísia i també a buscar tartanyes para pescar, peró no ni
he trobat i m'entretinc fent figures de fang.
Pareix
que el cel porta bromes que amenaçen pluja, sinto fred i tinc los peücs
mullats. Me'n aniré cap a casa antes de que plogo, i m'ascofaré a la vora del
foc, a veure si entro una mica en calor.
La meua
Padrina té el foc encés i calenta l'aigua en un topí vell de ferro, tot
mascarat pel fum, i aixeque la corvetora per veure si bull i es pot escudellar
les sopes de pa, que está preparant; s'hi posa un pessic de sal i agafa l'olier
per tirar un raget d'oli de casa, i un all trinxat, per donar-li més gust. Prop
de les brases, punxat en una forquilla, hi té un crostó de pa que s'està
torrant, i que se'l amerará amb l'aigua de les sopes.
Para
que el foc no s'apago, me diu que astronchina una mica de romé i li posa un tió
damunt. Lo romé està una mica verd i provoca una gran fumarrina; el fum puja
pel fumeralt amunt, deixant l'astalzí enganxat a les negres parets. Jo m'ascofo
les mans que encara les tinc gelades, les hi poso a la cara d'ella, i li dono
un bes i una abraçada.
Naltres,
a casa meua dinam més tard. Així que ara me minjo un parell de bunyols de mel
que ha fet la Padrina. Avui estan més bons que mai, perqué els hi ha posat un
sigalonet de moscatell. La mel, regalima per tota la meua mà; i me xusclo los
dits mentres ella s'en riu. M'estime molt, i jo també.
Me diu
que a la nit per sopar, farà pataques i baixoques de primer; i abadeixo amb
tomata de segon. I demà dilluns, un bon plat de recapte i ous amb suc, perquè
sap que m'agraden i me quedaré a dinar.
Agafo
un mingatxo vell, para torcam los dits, que'ls tinc empastifats de mel. Ella me
fa rentar les mans en un ribrell, amb aigua clara, i me done una capsana neta
para que m'aixuga. La mel m'ha donat sed i vaig a buscar lo pitxell, per fer un
traguet d'aigua, que ara ja se veure a galet. A l'aigüera hi ha una crica de
café per rentar, aixó vol dir que ha tingut visita, perquè ella no pren mai
café, li agrade més fer-se un soldat o veure una grasiosa de paper.
Ahir,
la meua iaia, me va fer anar a ca Vuelta a comprar dos sardines de casco, i
demà para aumorzar mos farem una clotxa, amb un tomató al caliu i quatre olives
a la cendra.
Ja fa
rato que plou, lo carrer Matarranya baixe ple d'aigua i jo m'entretinc fent
barquets de paper, amb un full de diari; los avío pel regall avall i la corrent
se'ls emporta lluny i més lluny.
Alego
me'n aniré a dinar i después faré una mica de mesdiada, perquè aquesta nit
estaba desonillat, i no he pogut pegar l'ull de cap manera. No se si
m'adormiré, peró al menos estaré un ratet amb los ulls aplucats, per descansar
una miqueteta.
La meua
iaia Nieves, a la que jo anomeno Padrina, ja ha acabat de dinar; i com que es
domenge, a obert lo sibadé blau, a on guarde los pocs cuartos que té,i m'ha
donat una moneda de deu rals i una pesseta de paper; jo li he donat un bes i
una abraçada. A la tarde me compraré un chupa chups a cal Caramelero, i aniré
al cine. I com que me sobrará cuartos, demà compraré a cal Sigalo, l'últim
tebeo del Capitán Trueno, que em faig la colecció.
També
us bull explicar que l'altre dia vaig anar a comprar ansiam i tomates a cal
Verdulero, i una rejola de xocolate amb llet, en la que surten cromos
d'animals, peró el que me va sortir, lo tenia repetit tres vegades i em vaig
empipar molt. Dels cuartos que portava me van sobrar tres perrots i una
perreta, i la meua Padrina me'ls va donar. I jo li vaig donar un bes i una
abraçada.
M'agrade
jugar i els meus juguets los tinc adesats al sonalà. Tinc una reballuga, una
rodancha, un grapat de patacons i moltes boletes de fang i de vidre per jugar
al guá. També sé jugar als tellos, al rogle, al marro, al tú la llevas i al
amagatall. L'únic joc que no m'agrade gaire, es aquel del "churro, media
manga, manga entera", perquè sempre em toca parar.
Tinc
una fona feta d'oliver, amb les gomes de la bicicleta, per anar a fer caure els
nius de les grunetes; i una canya de pescar tallada del canyar de Dellá, per
anar a pescar a la Torna, i per aixó este matí buscaba les tartanyes. També
tinc un arc i fletxes, para jugar als indios i una pistola de fusta, i una
matraca que fa un soroll espantós, una colecció de codisos del Matarranya i
moltes coses més.
Dalt al
sonalà, i podeu veure un cistell plé de robí, una cenalla d'anar a comprar, un
canyís plé de figues i ametlles secant-se al sol, per fer pa de figues, una
llum d'oli, unes quantes rateres per caçar pardals, la tenalla vella, la clau
rovellada del Mas de les Roques, un mocadó de farcell, un doble de medir les
olives, unes balançes romanes, sacs de blat i d'ordi lligats amb vencills, una
vandovella i un tresmall per pescar al Matarranya, un bací de porcelana de cul per
amunt, l'aubarda d'una somera que tenia el meu iaio; un caixó plé de llibres
robinosos, una lloca covan ous, i una meletxa despistada, que busca el niu de
les formigues germanes.
La casa
de la meua Padina es gran, a baix a l' entrada hi un trull que ja no es fa
servir, una pallissa gran, un racó per guardar la llenya i el carbó, i la porta
és dobla i de fusta, amb una botera para que entro lo gat, i una bodega on hi
guarda oli, aigua fresca i un caroll de raïm, de l'última collita del meu
oncle.
Mentrestant
us explico això, la Padrina agafa una granera llorda, i se'n va a agranar les
escales, brutes de fang de les meues sabates; llavons, aginollada a terra
passarà la baieta, i ho deixará tot net, com una patena. Es clar que li tornaré
a embrutar, però ella me perdonarà deseguida, perquè m'estime molt, i jo li
donaré un gran bes i una forta abraçada. És velleta i está cansada de trisnar
amunt i avall darrere meu, que sóc un trapalandana. Es la meua Padrina, és la
meua iaia. Ella m'ha estimat molt, i jo l'estimaré sempre.
A la
meva filla, li he posat el seu nom i li he ensenyat a estimar. Ara m'ha fet un
bes, i jo li he donat... una dolça abraçada.
Autor: Paco Solé Llop
Font: http://www.terra.es/personal/fayone/ (fora de servei)
(tornar)
[I els fumerals com se netejaven?]
Pués com? Molt fàcilment. Ficaven una
argilaga, sas qué és una argilaga?, això que punxa, no? I ficaves una corda i
se’n ‘nava el marit dalt al fumeral i tirava la corda. I tu baix, agafaves la corda
i la lligaves a la soca de l’argilaga i ell estirava de cara amunt, i estirant
estirant, com que l’argilaga tocava per les parets del fumeral, perqué el
fumeral té dos pams quadrats, no?, així, pus anant amunt amunt amunt estirava
hasta dalt. Paf!, l’argilaga dalt. Quan tenia l’argilaga dalt te tirava la
corda i ell se quedava l’argilaga, perqué estava lligada, i encabat tu de baix
tornaves a estirar la corda. I així s’anava llimpiant lo fumeral. I ja està.
Aixís que ell anava dalt i tirava la corda; per una volta jo estirava corda i
argilaga baix i ja s’havia acabat la misió. [...]
Antiguament totes les cases teníem asgorfa.
Encà tinc dos colomines a dalt a l’asgorfa, jo, en un gallineret que tinc.
Malaguanyat que tenia un gallet que cantava!, tan guapet que era el marit
d’elles, pobretes, i perqué els veïns gemegaven que no dormien a la nit, que
cantava el gall, vaig tinguer de donar el gall en una veïna que visqués a les
sénies i ara m’hai quedat sense gallet. Vaia! Feia ca-cara-cac a les quatre del
matí. Com que esta casa està entre mig de totes, que estan apegades aquí totes
juntes... Veus? Aquí una veïna, aquí una altra, tot, i allà detrás tenia jo el
corralet... I mira. Probet gall! Tan cantador que era! [...]
Natros tenim un tros de dos hectàrees,
nena, i era plantat de vinya, i els xiquets creixien, i un altre tros també
vinya, i tot secà. I si no plovia no collíem res i jo li vaig dir al meu marit:
“Mira Pepe, tenim dos xiquets i es fan grans i aquí tenim tots terra de secà i
no plou mai i no collim re. Tenim de fer un pou”, amb una finca de dos
hectàrees, dos, peró a dos-cents metros del riu. I el riu miràem com passava
l’aigua i natros mos moríem de set. Dic: “Tinim de fer un pou aquí, Pepe.” Diu:
“Vols dir noia que estàs bé?”. Dic: “Sí, home! Los veïns ni tenen; natros bé
que estem més a la vora del riu!”. Això ‘nant pa Miravet. I vam fer un pou!
Pués, vam estar vuit dies separats i barallats perqué ell dia que no i jo que
sí i dic: “Bueno, pus no que no”. I encabat se va revestir: “Pus sí”. Diu:
“Serà molt fondo un pou aquí”. I li vaig dir: “No ho sé, igual que els altres
veïns”. I vaig agafar un cordell i vaig amidar amb un pèndul la fondària de
cada veí, del pou, i un tenia vint metros, l’atre vint-i-dos, l’atre
vint-i-vuit, l’atre dinou. Dic, pus natros devem estar en la mateixa línia...
vint metros. Los dos mano a mano vam fer el pou! Un pou de, una circumferència
de metro i mig, és redó, vam ficar una estisora, jo estirava la corda i ell
picava baix. I vam tindre la sort que vam agafar catorze metros de terra bona i
después vam vestir el pou, perqué encabat va[...] sortir l’aigua, nena. La cosa
més preciosa que hai vist! Com si haguéssem trobat or!
Informant:
Rossita Ayet, 13/17/2000
Bibliografia:
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre. Estudi geolingüístic.
Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat Rovira i Virgili. (pàg.
490). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica. [En línia:]
<http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris
de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
Festa Major; aquí al dia quatre d’agost,
pero bueno, ara no ho és, ja. Ara és l’últim dissabte i dumenge de... lo
primer, lo primer dissabte i dumenge d’agost. I era sant Domingo, pero ara pos
a la millor cau al juriol, perqué sant Domingo a la millor cau, no ho sé si em
sé explicar. [...] Que sigui los primers d’agost. Ara domés se miren les festes
que caiguin en dissabte i dumenge i a Móra d’Ebro, allà, pués allà és al final
i també caiguin quan caiguin. Abans feien santa Rosa, sant Ramon i sant Joan
degollat, o no sé qué feien i ara no, ara també és l’últim, sigui santa Rosa
sigui los sants que siguin. Tot ho fan així ara, tot ho fan caure així.
Com la fira, la fira també. La fira sempre
havia sigut al dia vint-i-sis i vint-i-set d’octubre, i ara pus, mira, cau quan
cau, també és l’últim dumenge de... los últims d’ara, d’octubre. Enguany va
caure bastant bé. Lo dia vint-i-sis me penso que va ser el dia de la
inauguració o sigui que va caure encara bastant bé. Van fer dijous, divendres,
dissabte i dumenge. [...] Que no baixes per la Fira? [...] Pos és molt maca!
Perqué hi ha molt fato, eh! Atraccions... Ui, si es veigués tota la gent junta
! És que és molt escampada aquesta fira! I a tot arreu està... A la nit? Al
tardet? No es pot passar! [...] Cap al tard, oh! Dins al pavelló, a tot arreu,
no es pot passar! Lo que és divendres i dissabte... És la cent cinquanta no
sé... o cent sixanta, esta fira ja, que es fa! Jo sempre l’hai vist. Sí, és la
cent cinquanta o més, ja passa del cent cinquanta. Esta no ha perdut mai; al
contrari, que augmenta, augmenta. Ara, a l’atre costat ho han provat molt i no
n’han pogut sortir! I a Flix també diuen: “La fira de Flix va acabar en un
canyís”. Porò aquí, no, eh! Perqué aquí per cada any ve més fato, escolta.
Perqué ara això que ve dels animals està molt bé també. Hi ha uns animals molt
bonics! Tota classe de bitxos hi ha, allí! Esta fira, sí, no veus que ve tota
la comarca, se concentra aquí! A on va a parar!
Informant:
Rossita Anguera, 10/11/2000
Bibliografia:
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre. Estudi geolingüístic.
Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat Rovira i Virgili. (pàg.
506). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica. [En línia:]
<http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris
de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
No gàrie no hai jugat, jo; alguna vegada a
les boles, als patacons que díem en aquell temps i poc més ja, que jo, com
aquell qui diu, no n’hai tingut... Los patacons eren com una fabricació cassera
de cartes velles que ho feen a casa els pares mateix, feien com unes xapetes,
doblegat, i mira, n’hi havie que hi sabien fer unes puntetes, n’hi havie que
eren quadrats i mira! ‘Naes... jo et mato, jo...
No ho sé, un passatemps sense solta ni
volta, perqué el de les boletes encara tenie una mica d’alicient, que dies:
“T’hai matat!” o “t’hai guanyat”, peró... no ho sé. [...]
N’hi havie vàrios, pero... qué t’hai de
dir, jo, ara... No me’n sone casibé cap. Hi havie jugar a les cartes... Mira,
jugaes al cau que díem, que en això ja se hi jugae de gran, per això, també!
Més que res a... al triàngol. Més aviat ere joc de noies això, que caminaen en
un peu sol. Feien unes ratlles en terra, eh?, i hi havie l’u, el dos i el tres,
me semble. I en una xincleta que dien, que ere un bocinet de teulís o una
pedreta plana, l’havien de fer córrer en un peu: en lo peu dret i el que ere
esquerrer pus en lo peu esquerre. I l’havien de fer anar d’un quadret a l’altre
sense que passés i ‘naen guanyant punts, ‘naen puntuant. Hi jugaen més aviat
les noes; també hi havie algun noi, peró... en aquell temps casibé ere pecat,
això de jugar els nois i les noies... [...]
En lo que ho féem això ere més aviat en les
ballarugues que díem. En la ballaruga, que encara n’hi ha ara. Féem una redona
i hi posàem dins perrots, una moneda, i tiràem la ballaruga dintre i l’havíem
de plegar en la mà i fer sortir la moneda aquella en la ballaruga, i mira, lo
que la traïe ere per an ell. [...]
Jo vaig agafar l’època que vai estar molt
temps al mas i havia de jugar sol; perqué quan vam vindre cap aquí al poble ja
tenia nou anys i a quan ni tenia onze ja em van fer ‘nar a llaurar [...] aixins
és que no vai poguer jugar gàrie. Més aviat de gran vai jugar a les cartes al
café, alguna vegada, bastantes, vamos, ara ja fa molt temps que no. Peró de
jocs infantils n’hai tingut molt poquets a la vida. Més aviat a quan vai
dependre a fer lligams d’espartenyes ja em van aviar a guanyar les garrofes...
Informant:
Joan Llecha, 23/07/2000
Bibliografia:
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre. Estudi geolingüístic.
Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat Rovira i Virgili. (pàg.
496). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica. [En línia:]
<http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris
de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
Pos sí, sí, pero el portae uno del Forcall,
sas?, este este trinquet, la casa que és ara de Pere, per baix, ere, ere
frontó, frontó, no: trinquet, d’estes que tenen flare, que les pilotes...
Als dos cantons del front, tenie com una
cosa aixina, que la pilota caïe morta aixina. Si la tiraen allí caïe morta, no
ere frontó que, que totes ixen a fora. I allí, la mataen allí, sas?
Això se die trinquet. Féem ball, en
domenges més que res. Puijae una orquesta, la Mancy, la Mancy de Vinaròs ha
puijat de vegades ací, oh! Ai, no sé si tenie nom ni res. Feen la mateixa
pel·lícula al Forcall i ací pero el que hu portae estae al Forcall. La passae el
mateix que al Forcall. Natros cobrar i avant. A la taquilla, jo. L’ama, a la
taberna a vendre. Pos cubalibres i vi i i i coses d’eixes… De minjar, no. Vam
fer bodes tamé. Bodes, tamé. Entonces les bodes tampoc no eren tan… Se guisae
la mateixa gent, saps?, la família i tot això. Hi havie una dona de Villores
que guisae, guisae i avant. A
basse de… Esta dona, esta dona…, i va
entrar sócia… Això és molt de temps, i anar coent-la i anar…, se fee tendra
com… D’ovella!
De corder, no, massa tendra de corder.
Havie de ser d’ovella, que no estare molt vella i molt seca, pero d’ovella. Un
plat bo, se l’estimaen la gent eixe plat! De conill…, i mondonguilles…, les
sales i quan estae la sal, que està una miqueta empenetrà, les frigen i…, les
poses en oli, i se manté. Això era pa quan segae la gent, pa la sega. Quan se
segae tot a falç i se treballae tant ara a l’estiu, pos el frito… Ara no, ara
quansevol, ara a millor
mates un conill i el fas en frito tamé. El
fiques dins del…, el friges i el fiques dins del jarro…
Tota la vida, i a falç, des de menut, quan
tenia…, dels dotg(e) anys hasta els vint. Hasta que vaig anar a la mili, sempre
segant. Dispués ja van vindre les màquines, i van vindre més… Pero de primer
tot se segae tot a falç i batre, tot en matxos. Jo i mun pare, jo i mun pare, a
fora teníem molta…
Jo sempre vaig treballar al tint. Als
quinz(e) anys vaig entrar al tint; pero dissabtes i domenges, pos a segar.
Vaig acabar la mili i no (e)m van donar cap
perra, mira. Gasta to(t) lo que vullgues. Setge mesos vaig estar jo, de setge a
dívuit, segons com …, al cinquanta-sis. Ah, ací, molt, ací, bueno, no ny’ha
molta pero a Valéncia i per la Plana i per ahí no va dixar uliveres, ni ni de
tot. Ací com no ny’ha res, més que roques i llenya…, les carrasques, pero les
va gelar un tros aixina…, ametlers, tot allò hu va gelar tot. Tiraes aigua i
antes de tocar en terra ja estae jal. Molt de fred.
Natros més que res, tot teníem ametlers i
una miqueta de vinya. Bo, l’has tastat? Enguany té grau. Massa fort. Pa minjar és…
Gust de raïm té que tindre. No té ni una medecina! Li fem una ensulfatà a la
vinya pal mildeu, paque no, les pampes… Fa… vuit dies que la vam ensulfatar. Ja
no té ni una medecina ni ni ni mija. Pos ara en estes calors si no… se fan
agres. Ai, pos el vremem, el piquem, el fem bullir. Una maquineta que la pique
i lleve la brusca. Al mateix temps la brusca la trau. El fas bullir en el
d’això i endispués lo prenses. Antes, ara perque ja s’ha acabat, ara tenim uns
bidonetxs de d’això, pero sempre eren portadores. Que jo encar en tinc dos. La
brusca sense voler sempre es fa verda, sas? A l’estar verda pos el vi no és
tant…
Natros més que res vernatxa prima, trepat.
El vi negre i bo. La vernatxa prima és el millor de tot. De tota la vida, esta
vinya té…, la va sembrar mon pare quan se va casar ell que tenie trentatres anys.
Pos deu tindre setanta anys, esta vinya. La parra si la cuides s’aguante molts
anys. Trepat, morrastell, i vernatxa prima. Ací a este poble se’n collie molt
de vi… Han mort els vells, els jóvens… La vinya done molta faena. I això s’ha
acabat, domés ne queden quatre vells i natros. Quan natros mos criàvem ací,
érem mil cinc cents o mil sis-cents, saps? Els domenges i els dissabtes, la
gent de bodega a bodega anae bevent, i aixina passaen… I a totes les cases hi
havie vi. Hi havie la d’això enfarinar les xiques: farina i a enfarinar les
xiques, a les jóvens, a les nóvies u a les xiques i avant… Les xiques amagaes per
les cases, pels balcons.
Informador: Miguel
Conesa Polo (1933), moliner, tintorer.
Text recollit i transcrit per Àngela Buj
Alfara (16 de juliol de 2010).
(tornar)
[L’accident del Cinema de Calaceit]
Ramona: De nit, de nit ere. […]
Josefina: Claro que ere de nit.[…]
R: Natres no hi estàvem al cine. Jo, al
ball i ella diu que tamé hi estave. Al ball de l’Hogar este que ara han tombat.
Hi havie ball i va vindre una dona que ere la peixcatera […] i mos van dir:
“S’ha cremat lo cine”. “S’ha cremat lo cine”.[…]
R: Ere en gramola.
J: No n’hi havie cap d’orquesta.
R: Bueno, a les Fires, sí que en venie. Oi!
J: A les fires, la Batària de Tortosa,
la... Ui!
R: Sí, pero els domenges, los domenges,
gramola.[…]
Glòria: Ja ho han dit ells que estaven al
ball. Ella diu que san germana, san germana, estave al ball i anave en san
germana, vusté. […] Festejave. Devie ser tarde. Devie ser per la tarde. Lo cine,
allavons, què se devie fer?
J: No, ho ere, de tarde, no. Ere en
cenar.[…]
R: Aquell dia ere de nit. Jo, per a mi, ere
de nit, verdat?
J: Claro que ere de nit.
R: No ere tarde, no.
J: Estàvem al ball. Jo... Me dixaven anar
al ball, que era sagala, en ma germana que festejave, i en la Teresa Faci. I
anàvem al ball i estàvem allí i van dir això. Van tancar el ball i tots per
amunt.
R: Claro i, allavontes, an este carrer del
cine. Natres vivíem an aquell carrer.
J: Totes les entrades...
R: Ai!
R: Tot lo carrer.
J: En sàries, en mantes...
R: En mantes...
J: Llargs per allí.[…]
R: Traïen la gent encara, quan natres.
G: Hi havie gent hasta allà baix, hasta
casa la Beneta, hai sentit dir jo.
J: Per la plaça, per tot.
G: Allí on vivien los d’Agapitú, que vivien
allà baix an aquella casa.
R: Saps que hi ha una replaceta? Pos, hasta
allí n’hi havie sàries i havie...
G: Ma mare vivien en frente.[…]
J: […] Com hi havie de dalt, quan eixien,
tres u quatre u cinc escales i, allí, ia començaven a caure. Allavons, hi
estave el replà i les atres i allò es va fer una montonada a tots.
R: I com tenien que entrar pel mateix
puesto que havien d’eixir. Oi! Entrar pel mateix puesto que havien d’eixir. Ia
ho veus com està ara. Lo que ara ho han reformat per dalt, pero les escales deuen
ser les mateixes, encara.[…]
R: Ui, ia ho crec que en van vindre. Van
vindre metxes de tot arreu.
J: Si haguere hagut lo..., aquí els ho dia
ara, lo que hi ha ara... Se van asfixiar molts, pero alguns s’haurien salvat.
R: S’hagueren salvat, potser sí.
J: Perque no hi està els adelantos que hi
ha ara, que ia els fiquen les caretes de respirar. Encara que hi haguere
assisténcia aquí, que io ia no me’n recordo, pero, no hi estave...
R: Va haver molta assisténcia perquè io me’n
recordo que allí els feen... i els feen tot això que fan. Per aquelles
entrades, tot estae ple.[…]
R: Metxes que van vindre.
G: Saps la casa de Jorjo de la Roca, pos,
ma mare vivien allí.
R: Natres vivíem allí. Lo que después, esta
casa que natres vivíem, la van vendre an este que dius tu i van fer, de dos,
van fê’n una. […]
R: Pero estàem allí.
Informants: Ramona Barceló (Calaceit, 1920), Josefina Gimeno (Calaceit,
1922) i Glòria Barceló (Calaceit, 1948). Ofici: Mestresses de casa i llauradores.
Informació recollida per Ricard Solana i
transcrita per Mercè Gimeno. Calaceit, març de 2009. En esta conversa, les
informants, expliquen un accident al Cinema
de Calaceit el 9 de desembre de l’any 1934;
com a conseqüència del qual van haver-hi 8 morts.
Bibliografia: La
informació obtinguda va servir per a la redacció de l’article de Ricard Solana,
“Als 75 anys de l’accident del Cinema de Calaceit”, a Kalat-Zeyd, 15
(abril de 2009).
(tornar)
beCEroles.
Lletres de llengua i literatura. Alcanar, CEL, núm. 1 (2004), núm. 2 (2006), núm. 3
(2008), 4 (2010). [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles>
BUJ
ALFARA, Àngela (2001) Lèxic del Montsià.
Estudi geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià.
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2002) El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre). La
Palma d’Asscociació Cultural L’Espona.
CUBELLS
BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre. Estudi geolingüístic.
Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat Rovira i Virgili. [En
línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
(02/02/2007)
IZQUIERDO
SALOM, Tere (1999) El parlar de Paüls (inèdit).
IZQUIERDO
SALOM, Tere (1999) La labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a
l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la variació
(treball inèdit). Presentat com a comunicació en el marc del I Congrés
Cultura i Territori de la Diòcesi de
Tortosa el desembre de 2001.
IZQUIERDO
SALOM, Tere (2002) “Jo faig un becassó. Pos besa el cul al retor. Notes sobre
el Bellestar i el seu parlar”, dins Au!
Revista Comarcal dels Ports, núm. 61. Any XVI. Hivern 2002.
IZQUIERDO, Tere; IBÀñEZ,
Pili (2000): “El camp semàntic del món de l’oli a la comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ulldecona,
25 i 26 d’octubre de 1997. Ulldecona: Diputació de Tarragona, Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell Comarcal del Montsià,
Ajuntament d’Ulldecona.
MARTÍ
I COMES, Ramon (1989) El Delta de l’Ebre.
Barcelona, Terra Nostra.
MASSIP
I BONET, Àngels (1989) Aproximació descriptiva al parlar tortosí.
Tarragona, Diputació de Tarragona.
MASSIP
I BONET, M. Àngels (1992) El lèxic tortosí: història i present.
Barcelona, Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Doctorals
Microfitxades; 1691)
MOREIRA,
Joan (1934) Del folklore tortosí, Tortosa, 1934.
NAVARRO GÓMEZ, Pere (1996) Els parlars de la Terra
Alta, 1. Estudi lingüístic. Diputació de Tarragona, Tarragona.
QUINTANA,
Artur (1989) El català a l’Aragó.
Barcelona, Curial.
SOLÉ
LLOP, Paco (?) “Un bes i una abraçada”, [En línia:]
<http://www.terra.es/personal/fayone/< (fora de servei, 2003).
ENLLAÇOS
Exemples dels dialectes catalans
(Wikipedia)
Si voleu col·laborar amb l’aportació d’etnotextos,
escriviu-nos a locel@tinet.org
Visiteu la nostra web a http://www.alcanar.com/entitats/cel/