Col·lecció
d’etnotextos del dialecte tortosí, febrer 2009
Alcanar (Montsià) [1] [2] (nou)
els Valentins (Ulldecona, Montsià)
Santa Bàrbara (Montsià)
Paüls (Baix Ebre) [1] [2] [3]
[4]
Jesús i Maria (Deltebre, Baix Ebre)
Horta de Pimpí (Tortosa, Baix Ebre)
Aldover (Baix Ebre)
Tivenys (Baix Ebre)
Benissanet (Ribera d’Ebre)
Móra la Nova (Ribera d’Ebre)
Flix (Ribera d’Ebre)
la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre) [1] [2]
Faió (Ribera d’Ebre)
Caseres (Terra Alta)
la Codonyera (Matarranya)
Massalió (Matarranya)
la Portellada (Matarranya)
Mont-roig de Tastavins (Matarranya) (nou)
Torremiró (Morella, Ports)
el Bellestar (Pobla de Benifassà, Baix Maestrat)
Castell de Cabres (Baix Maestrat)
Rossell (Baix Maestrat)
Benassal (Alt Maestrat) (nou)
(tornar)
Quan vaig anar a Barcelona era fadrina. Perque ta
güelo, jo no tenia pare ni mare, o sigue que tenia a mon pare, pero mon pare
estava ampedit, ferit que diuen a Barcelona, a Catalunya, de, de un callo que
li van tallar aquí de la maceta de picar pedra. Antes les carrateres per a ‘nar
una mica bé els carros, les feen en pedra, pedra grossa de les, de les
montanyes, la ficaven per les carrateres a munts, allavontes anaven los
matxacadors, que es dien matxacadors, i en unes macetes de ferro. Pero n’havien
de sapiguer i mon pare meu, i lo tio Andrés i los atres del poble eren
matxacadors i els allogaven pa ‘nar a matxacar pedra per les carrateres i
guanyaven lo sou que guanyaven. I mon pare se li va fer un callo de la, del
mànic de la maceta, se li va fer una durícia i la hi ‘vien de tallar, perque no
podia, no podia, la hi van tallar, li van tocar el nyirvi principal i es va
quedar d’una part ferit, enganxat.
I
bueno, ressumidas qüentas, ta güelo ja em voltava, a totes les cases que vaig
estar aquí ‘lcanar no em dixaven festeijar, domés a casa l’ama pero, a casa
l’ama, a casa sa padrina de ta mare allí em van dixar festeijar, pero ja va ser
quan vaig vindre de Barcelona que jo ja li vaig dir a ta güelo, li vaig dir:
-S’ha
acabat, jo no tinc pare ni mare.
Allavontes
se mirava molt això, les xiques que tenien nóvio, les xiques que anaven en
xics, les xiques que no sé quanto, li vaig dir:
-O
mos casem o s’ha acabat lo noviatge.
I
allavontes vam quedar, que ell encar havia d’anar a servir i jo li vaig dir-li,
dic:
-Tu,
tu ara te’n vas a servir, no? Vale, mentres tu estaràs sirvint jo me n’aniré a
Barcelona. Si aquí guanyo deu pessetes, allà en guanyaré vint-i-cinc, tot lo
que arreplegarem serà pa casar-mos que natros…, jo no tenia a dingú i ell son
pare i sa mare, com eren rics, a mi no em volien i estava desharetat. Dic:
-Lo
que guanyarem mos comprarem lo que podrem i en pau.
I
així va ser. Vaig estar mentrestant ta güelo va servir, vaig estar… Me la va
buscar esta casa una dona que li dien ‘rabosa’ i criava a Barcelona. I ja també
havia de vindre perque el crio ja s’havia fet grandet i allavontes necessitaven
una ninyera, perque aquella gent tenien dos fàbriques i, una que ho podien
pagar, i l’atra que, en aquell temps, qui tenia una ninyera, qui tenia una
dida, qui tenia dos criades eren millonaris, -que ara ja ho som tots
millonaris, i no valem una perra. I allavontes los millonaris eren millonaris.
Pos aquella tia ‘rabosa’ li va dir, als amos los va dir:
-No
patixquen que jo pel poble li buscaré una xica que sigue de confiança i que
estigue bé i que no sigue d’estes corrides.
En aquell temps s’usava més que
tot, això: ‘que no sigue d’estes corrides’. Com ara ho diem d’una atra manera:
assossegadeta, baix del mando dels amos. Allí (a o)n anaven los amos, jo; allí
(a o)n anava jo, els amos. Los amos m’acompanyaven en un teatro. Pero tot
teatros de crio, m’acompanyaven a l’atre teatro i em donaven uns tiquets, i em
dien:
-Quan sortirà, al primer cotxe
que hi hague a la porta, vosté done un tiquet d’estos que la portaran a casa.
I em donaven uns tiquets d’estos
i jo puijava al primer taxis que d’això…, a la parada que estessa.
-A on va servir lo meu home, ta
güelo? A Maó.
Les cartes sí que les tinc, les guardo com si fossen un pa benet.
I les guardo per no llançar-les, perque el dia que em moriré, si ho arriben a
arreplegar diran:
-Ma
ieia tant que parlava de ma ieio, pos si li fea unes cartes que enxissaven.
Informant: Remei Garriga Esteller (87 anys). Informació recollida l’estiu de
1996.
Bibliografia: BUJ ALFARA, Àngela (2001) Lèxic
del Montsià. Estudi geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià.
(pàgines 143-145, 175). En esta obra hi apareix també la transcripció
al·lofònica.
Alguns criteris de
regularització:
-La /e/ àtona en posició inicial
absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és pronunciada [a].
-La ‘o’ dels mot ‘ho, mon, o,
pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha ortografiat ‘o’.
-Les formes reforçades dels
pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada, ex.: I em donaven = I ‘m
donaven.
-La prepalatal fricativa sorda,
representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre africada a l’inici de mot o
darrere de consonant.
-Els monosíl·labs ‘ja, jo’
apareixen grafiats sempre així i els correspon la pronúncia general del català
occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].
(tornar)
ESPARDENYERS
Lo
cànem era la sola dels aspardenyes. Feen una trena, pero se’n tenia de sapiguer
fer, no una trena de consevol manera. Ma mare era llatera, sa mare de la Pèl era
llatera, i n’hi havia moltes dones que eren llateres.
Lo cànem era el cànem. Començaves
la trena i deu u dotze braces u menos, era un plec, tal com eres de llerga i
deu u dotze voltes u set u vuit, no me’n recordo, a casa meua, que hu penjaven
a n’una astaca. Mira: un plec, dos plecs, tres plecs; ma mare i la tia Roija ne
feen. Del cànem feien una trena, i de la trena los aspardenyers en un banc voltaven,
voltaven, voltaven, voltaven, voltaven la trena, voltaven, voltaven i después
la feen redona, pero después li donaven la etxura de la sola i an una agulla,
que jo la tinc a casa de mon sogre, an una agulla trevessaven, passaven un atre
cordell i la traïen, tornaven a passar, tombaven lo d’això tornaven a passar
per l’atre costat.
Anguany a les quinquenals vaig
vore un banc allí dalt, me va fer una cosa… Dic:
—Ui!, un banc d’aspardenyer!
Hi havia un aspardenyer al costat
de casa que, a vegades, jo dia, com me feen dir consevol paraula fea, i
feen:
—Astàs condenada com una pota de
burro!
Coses d’antes, passava jo.
—Dis això, ai, això, astàs
condenada com una pota de burro.
Un home que treballava al banc
dels aspardenyers.
Allí a (o)n s’ha fet ara la casa,
devant de Cap pelat. Cap pelat fa cantó. Lo cantó de baix, s’han fet una casa
nova, aquell xic.
Allí, a n’aquell carreró se
ficava, sortia allí i a aspardenyes, an lo banc. Això l’aspart, ai, lo cànem pa
fer la llata. La llata, una trena, pero molt ben feta i de la trena allavontes
la donaven als aspardenyers paque fessen les soles, i allavontes les soles
aquelles donaven al mateix aspardenyer, pero els amos tenien auficiales que
feien les cares i les taloneres que eren aspardenyes de l’hòstia que portaven
los paigesos an vestit de botella, que es dia, d’estos que ballen los de San(t)
Antoni. Allò es dia vestit de botella. I les aspardenyes de l’hòstia, ne
portaven molta gent, perque jo hòmens los hai vist anar vestits en calçons
blaus.
No te hu puc dir com, uns calçons
blaus, los camals d’allò més amples, lo menos així, que els arribaven a mitant
cama, pero els camals eren amples, pero a baix portaven calçotets i i i
portaven les aspardenyes estes.
Calces blanques i calcetins negres
i les aspardenyes estes l’hòstia. Ancara n’hi ha que en porten, no són iguales,
pero són una imitació. Ancara n’hi ha que en porten.
Lo cànem és una fulla, a vegades
jo hu hai trobat en puesto gu atre i allavontes…, l’asmotxen an lo que sigue,
en ganxos u an lo que sigue i allavontes queda lo cànem purt. És una cosa molt
forta, és una cosa molt forta. Jo, jo hai sentit dir que el cànem és una
planta, peró igual ne ha de fulles més llergues que n’hi ha de fulles més
menudes, i allavontes la que fa la trena, ella mateixa, que n’ha da sapiguer
fer, se hu combina paque la trena sempre súrtigue igualeta, una miqueta més da
dit, sempre igualeta, allí a (o)n se li acaba lo cànem tornarne a afidgir.
Informant: Remei Garriga Esteller (1909-2006). Cobradora, mestressa de casa.
Informació recollida i transcrita per Àngela Buj Alfara, durant l’hivern de
1999.
Bibliografia: Publicat a la revista beCEroLes. Lletres de llengua i literatura,
3 (Alcanar, 2008), p. 183-184.
(tornar)
Pardals vas aquí a la part de Catalunya, diguem lo
pardals són los vileros. Los vileros natros diem vileros, pero aquí la part
d’això: ‘Quin vol de pardals!’
Pardals natros diem tota classe de pardal, tota
classe de pardal hi diem pardal, pero aquí està el nom que diem capçots, hi
diem rufardes, hi diem tords, hi diem barba-roijos, hi diem culroijos i
pinzans. Pero tot en una paraula domés té un nom: pardals. Pero aquí has
d’escollir quina classe de pardal és, pos mira és un barba-roig, lo barba-roig
és aquell que té la barbeta roija, i un pinzà, una cagarnera, un capçot, una
rufarda, un rufardot, un tord, un estornell, una merla, una griva. Bueno tot
això, i tot ho conec perque si me ho preguntesses diria això, hi ha una torrat,
un gafarró. Hi ha mil classes de pardal, peró pardal, lo d’això és pardal.
Pardal i aquí después a escollir pel nom que tinga.
Informant: José María Forcadell Tallada (85 anys). Informació recollida durant
l’estiu de 1996.
Bibliografia: BUJ ALFARA, Àngela (2001) Lèxic
del Montsià. Estudi geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià.
(pàgines 143-145, 175). En esta obra hi apareix també la transcripció
al·lofònica.
Alguns criteris de
regularització:
-La /a/ àtona final -en el text
dels Valentins- pot neutralitzar-se en un al·lòfon més acostat al so de ‘e’
oberta, però hem ortografiat ‘a’.
-La /e/ àtona en posició inicial
absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és pronunciada [a].
-La ‘o’ dels mot ‘ho, mon, o,
pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha ortografiat ‘o’.
-Les formes reforçades dels
pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada, ex.: I em donaven = I ‘m
donaven.
-La prepalatal fricativa sorda,
representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre africada a l’inici de mot o
darrere de consonant.
-Els monosíl·labs ‘ja, jo’
apareixen grafiats sempre així i els correspon la pronúncia general del català
occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].
(tornar)
OFICIS DEL POBLE
-Mos podia contar si hi havien més oficis pel poble, quins oficis
hi havien?
Estaen los de les abelles
que encar ny’han per això i esquiladors de matxos, auvelles, persones..., eixos
ho esquilaen tot!, d’hasta les agüeles... Ma sogra a casa mos esquilae a tots
en les estisorotes. Ella en un moment en la peine, tot lo que pujae per dalt
del peine... au! Cloc, cloc, cloc.
El meu xic este menut va
‘nar; encar treballae Vicent de Vito i diu: “Tio Vicent, quant m’heu farà pagar
de tallâ-me el monyo?” Diu: “Pos, tres perretes, quinze cèntims.” Diu: “Quinze
cèntims? Jo me’n vaig a casa, no me cal esperar i ma güela no em demane res.”
Entonces la gent heu
sabie fer tot, per això tots teníem faena, ere la gent, la gent que mos
aplicàem a tot.
Tu ve saps! L’espígol
mateix a Vallibona, ny’ha una indústria, olé, olé, d’espígol! A baix Santa Àgueda,
allí ny’ha una aigua que com naix allí de Santa Àgueda, que allò és aigua de
neu, a l’estiu està que gele i allí heu tenien molt bé, tenien la màquina allí
i allí passae la sequieta, que ny’ha molts hortets allí que encara es
conserven, i al ser tan freda, pos posaen els tubets allí a la reguera i el
medicament aquell el triaen a l’aigua, el medicament de l’espígol, que allò
‘nae molt caríssim, eh! Els xiquets, tots a segar! Te donaen un tant per cent
encabat. Tu ve saps allò lo que va donar! Ara después, m’apaix que ja no queda
ni espígol. Tot ha canviat. Eixe temps ‘vie da tornar.
Informant: Saturnino Meseguer Mas. Informació recollida per Tere Izquierdo
Salom l’estiu de 1999 per als Premis de
Literatura Jove 1999 de Vallibona.
(amunt)
Baixàvem del poble i
pujàem a arreplegâ-mos a la Sénia en un carro i anàem d’hasta Tortosa. A
Tortosa mos agafaven i anàem a la montanya. I allí, pos, portàem lo minjar i ho
portàem tot i a plegar aulives. Mos alçàem de nit i quan se fee de dia ja ‘víem
amorzat les farinetes i a plegar aulives. I quan se fee prop de la una, anave
una i fee el dinar, cada dia anae una a fer el dinar. I allà a la una, ja
plegàem i estàem de la una a les dos. I entonces mos tornàem a posar hasta de
nit fosc. I mos quedàem a una caseta i, mira, de nit, a bureo, a cantar i a
escriure, mira, coses de joventut i avant. I a parlar dels nóvios i dels xics,
i... Tot dones, anàem dones, que et pensaes que havíem de fer? Pos, una cosa correnta
i avant, de consevol manera.
Pero lo primer any que
vam anar a plegar aulives, estàem a Tortosa i ny’havie un matrimoni vell i mos
guisave i mos fee el minjar i tot... i molt bé.
Guanyàem sis o set
pessetes cada dia. Después ja guanyàem més, pero al primer any m’apaix que set
pessetes o una cosa aixines. Traballaes tres o quatre mesos, poca cosa, pero,
mira,tamé contaves. I tot lo minjar mô’l portàem de casa i el pa mos se fee sec
i mos se florie per guardâ’l per estalviar. Ni una sardina compàem. Ham guanyat
cent pessetes, pos cent pessetes pa tu, a casa no te donaen res. Te donaen lo
minjar, te donaen pataques, te donaen una mica de tocino i una mica de d’això,
per guardar.
Mô n’anaèm a Tots Sants i
pujàem pa Nadal. Passat Nadal mô n’entornàem i pujàem allà al març o abril. De
primer passaes poc perqué pujaes a Nadal, pero después d’ hasta que acabaes, no
tornaes. Tres mesos fora.
Informant: Elodia Pla Beltran. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom
l’estiu de 1999 per als Premis de
Literatura Jove 1999 de Vallibona i per a la xarrada Les plegadores d’olives de Vallibona.
(amunt)
Cabres? La semana passada
ne van matar una. Vuit u deu n’ixen. Se minjaen les pataques del Roig, no tenen
temor a res. I allà, Palomo plegae aulives eixe hivern, i trau les cabres i se
minjaen les aulives de les atres auliveres, con que mira tu, la temor que
tenen. La rabera, vuit u deu cabres.
La semana passada vam sentir
un tiro, pos i què ha segut açò? Açò és un tiro, un tiro, pos no ny’ha ningú al
poble, ni ny’ ha res, pos açò, quin sant és? Semble un tiro. I eren los
forestals que al vindre van matar una cabra. Van matar una cabra i no sé si ere
orde d’ells u jo no sé què ere. I van vindre aquí al poble a convidâ-los si la
volien pa minjasê-la en ser el domenge, pa donâ-la a l’ajuntament si l’alcalde
la volie i l’alcalde va dir que no la volie perquè después no ny’ha ningú que
la vullgue guisar. Diu jo què n’hai de fer? No la vull! Emporteu-se-la allà on
vullgueu! Diu pos natros quan passarem allà baix, la tirarem allà baix al riu.
Feu lo que vullgueu! Aquí, a n’estes roques d’aquí davant i als horts, ahi baix
al riu i la font, al maiol que diuen, que ny’han tot ple d’horts, allí se
minjaen les pataques, i bé, tumateres i pataques; tot lo que ny’havie a l’hort
i païen.
Este Palomo plegae
aulives i detràs en les cabres, veigues la temor que tenen. Les cabres són
fréstegues. No ny’ha ningú que tire un tiro. Fréstegues, fréstegues, i els
qüernos que tenen...
Informant : Francisca de
Cal Garxo. Informació recollida la primavera de 1998.
Bibliografia: “Què parlem
la gent de Vallibona?” dins la revista Festes
Majors Vallibona ’98, també en Au!
Revista Comarcal dels Ports, núm. 48. Any XII. Tardor ’98.
(tornar)
MARIA: Pos dis que vas nàixer al Ballestar, que tos
pares eren del Convent i van viure uns anys al Ballestar.
ROGELIO: Al ser dones, s'ajuntaven més la mare i sa
mare d'ella, perqué ells vinien a treballar al Convent, los hòmens, i sempre dinaven, portaven pataques i quatre
coses i son pare era molt reparós i llavons com no la coneixia tant i 'vie
d'anar a donar lo dinar a son pare i llavons, pos me va fer gràcia. Ma mare era
germana de son pare d'ella i jo vaig nàixer al Bellestar, perqué mos vam posar
a la casa que mon iaio tenia al Bellestar i tíniem allí dos u tres bancals. I
vaig nàixer lo dia set d'agost de 1923. I allavons, pos, va arribar que
ny'havie un mas que s'havie d'arrendar, que es dia el mas del Peraire, prop de
Fredes, i vam anar d'arrendadors i vam astar vuit anys, arrendats al mas del
Peraire. I allavons son pare i sa mare se van casar i van viure a la mateixa
casa i els dos vam nàixer a la mateixa habitació. Mira quina casualitat! I
allavons, pos, quan se va fer el temps que van comprar el Convent, bueno, van
anar d'arrendadors los nostres iaios al Convent, bueno, els tataraiaios ja, i
allavons natros astàvem al Convent i mô'm vam anar a n'aquell mas d'arrendadors,
perqué ja eren tanta gent i quan van
partir el Convent pos vam tornar a baixar a viure al Convent i allavons jo ja
tenia catorze anys. Allavons va morir ma iaia i van partir la terra i va tocar
un tros a cada u. A natros mos va tocar la terra junta, partíem, allà a
l'ampalme de Fredes mateix. I allí al mig la finca natros teníem un pou i vinia
ella a buscar aigua pa son pare. Tíniem la sort que son pare sempre dia: «tan
prompte ja em portes lo dinar?» Jo treballant i ja la vea que baixava.
Tenia un tio, i son pare
igual, que em dia, «que no veus que astà verda esta xiqueta?» i jo dic: «Ai, i
jo hai d'asperar a que maduro? I si quan astà madura la cull un atre, qué?» I
un dia sa mare me ho diu: «Xè, a ton padrí no li agrada això que ballos, no
pots ballar en una atra tamé, que sempre balles los balls en ella?» «Pos li diu
a mon padrí que en aquella atra que hi ballo ell».
I allavons quan vinia a
buscar l'aigua al povet, a natros allí mos baixava l'aigua per aquells bancals
avall en tuberies d'allò de terra, en tubos, cadups. Aquella aigua tinia molta
tosca i se queda la tosca dins, i allavons s'ambossava. I els que es traïen bé
los posàvem allí a la punta d'un marge, tots arrengleradets en una pilera i
allavons allí mos féem les cartes. Allò era casa Correus. Allà al Convent mos
baixava l'aigua de la font de Santa Escolàstica.
MARIA: Quan se va ascomençar la guerra aspanyola,
fea cent cinquanta anys que s'havia cremat lo Convent i ho va comprar uns
sinyors de Tortosa, los sinyorets de Còrdova, tinien la casa a Jesús. Allavons,
al comprar-ho ells, van anar d'arrendaments dos germanes, rebisiaies nostres,
molt més llèrg, perqué, claro, para fer tants d'anys, i allí es va quedar lo
nostre iaio, de tots los germans, lo nostre iaio, heredero, no del Convent,
d'arrendament, perqué no era d'ell. I allavons quan se van morir los sinyorets
d'aquí baix de Tortosa, los sinyorets de Còrdova, pos ho van dixar a uns flares
de Tortosa, a un convent de Tortosa, pero que si passaven a vendre-ho, que ho
venguessen als arrendadors i en lo preu fet, allò que no podien fer pagar més
del que aquella sinyora -l'home ja s'havia mort- va dir. I això fa, que es va
vendre, setanta-dos anys, tinc jo setanta-dos anys i tinia mes i mig quan mons
iaios van comprar-ho. I allavons va ser quan, ell, mon c[u]sí, que és lo meu
home, van baixar, que astaven d'arrendament a un mas, i ja van partir el
Convent, perqué ma iaia al cap d'un any u any i mig se va morir, que em va fer
de padrina a mi, i allavons, claro, m[u]n iaio ja no podia dominar allò. I ho
va repartir per tots los fills: onze fills, m[u]n pare era el quart, i ells pos
tamé ja es van quedar a viure allí d'hastos ara que fa uns trenta anys u així,
que ho va comprar la Diputació i s'hi van posar-hi a viure monges. Perqué la
Diputació volia fer un parador nacional. M[u]n pare va ser dels hòmens, dels
germans, que es va fer més fort a no vendre-ho i li van dir: Li posarem tanta
contribució que vosté mateix vindrà detrás a vendre-mos-ho". I allavons
los van convéncer les cartu[c]es de fer el Convent
cartu[c]o en vés de fer el parador. Pero natros tenim molt
bona relació perqué com no van comprar tota la terra, jo ancara la tinc a
propet i sóc veïna d'elles. I natros anem al Convent, antrem quan volem, claro
les piquem antes.
La crema va ser quan
astava este, lo terror del Maestrat, Cabrera, lo terror de la Tinença. I va
tancar, este home, allí, dos mil hòmens, dins del Convent i minjaven gram.
Que a natros ja mos ho havien dit los
iaios i ara tamé ho diu aquí. I només se'n van salvar cinquanta. I a n'aquells
cinquanta los van portar a Morella a reparar les muralles de Morella. I els
atres, tots morts. I m[u]n pare treballant a l'hort nostre, que mos va tocar un
tros d'hort d'allí, treballant va trobar vint-i-dos hòmens tots nugadets de mà
a mà, en cadenes de mà a mà, anterrats tots en una rastrera. Mira si havien de
ser jovenets, que només los faltava un quixal. Ancara m'anrecordo jo que ho
dien. Eren soldats. Demostre de que eren jóvens, que no els fea falta ni una
dent. Treballant, treballant, ascomence a trobar i tots, vint-i-dos, tots
lligats de braç a braç. Natros diem nugats, aquí baix lligats.
Tota la vida s'ha dit a
la Pobla, botifarres i al Ballestar, tacons. Un apodo. I al B[u]ixar, m[e]nos, i a Bel, gatxos.
ROGELIO: I a la Sénia, ja baixaràs.
Informants: Rogelio Verge
i Maria Verge. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom la tardor de 2001.
Bibliografia: “Jo faig un
becassó. Pos besa el cul al retor. Notes sobre el Bellestar i el seu parlar”
dins Au! Revista Comarcal dels Ports,
núm. 61. Any XVI. Hivern 2002.
(tornar)
Santa Àgueda, Sant Domingo i Sant
Cristòfol
Santa Àgueda està al
capdamunt i Sant Domingo al sòl del barranc i Sant Cristòfol al cap del
barranc. Contae la leienda popular d’aquí, perqué aixina ho fem vindre de
Vallibona, que Sant Cristòfol, Sant Domingo i Santa Àgueda eren germans. Pero
Sant Domingo i Sant Cristòfol no es parlaven. I Santa Àgueda parlae en los dos,
perqué de Santa Àgueda se veu Sant Domingo i Sant Cristòfol. Ells dos no es
veuen pero ella els veu als dos. Ella els vigilave als dos. Tots los Sant
Cristòfols, si mireu, estan sempre en alts. Totes les santes estan totes en
fondos. Lo que és sants i sobretot Sant Cristòfol sempre estan al cap dels
collets. Al poble de la mel, al Perelló, ny’ha un Sant Cristòfol tamé.
L’església de Castell de Cabres i
Sant Domingo de Vallibona
Lo capellà que va
trasladar la iglésia del Castell a baix, al pla, se die mossén Talòs. D’a on
ere, no ho sé. D’a on ere el constructor de la iglésia, ere de Sorita. El de
viva veu és que van canviar la consagració a final del 1700, a principis, del
1800, i el nom del capellà ere mossén Talòs. I els constructors de la iglésia
d’aquí, d’aquí se’n van anar a fer Sant Domingo a Vallibona. Sant Domingo de
Vallibona és posterior a la iglésia d’aquí. I al llibre este que no fa molt que
em va arribar, ix reflectat, que els mateixos constructors d’aquí se’n van anar
a construir Sant Domingo de Vallibona. I són iglésies molt iguals, molt
paral·leles, estes iglésies són de l’estil de la de Villa-real, la gran.
L’Arxiprestal de Villa-real és la més gran de la Comunitat Valenciana, i com a
iglésia parroquial d’un poble, la de Castell de Cabres X, pero és el mateix
estil i la mateixa época. Les mateixes columnes i les mateixes bóvedes.
Aquí degueren cavil·lar
que creixeria el poble o poderossa és la Igléssia. No me ho apareix massa gran,
sempre me diuen que és molt gran. Lo que té és unes pintures molt vives, no? Té
un color molt viu pa ser una iglésia. Ny’havie un retor, “oh, una discoteca!”
Té molta vida. La major part d’iglésies o són blanques o són llises o tenen
poca llum... Vull dir jo, tenen les parets molt opaques, tenen poca llum i
entonces diràs que entres ja en un puesto místic, si no tenen massa llum i
tenen los colors apagats. Pero hi entres en un dia que fa sol i paix que
estigues al carrer, i vull dir jo, té cinc punts de llum només. Pero té molta
vida la pintura aplicada a n’ella. La de Cinctorres és igual que esta per una
mida u dos més gran.
Informant: José Ramón
Segura Giner. Informació recollida per Glòria Olivares i Muñoz i Tere Izquierdo
Salom els dies 2 i 3 de maig de 2003 per a l’Atles Toponímic Valencià.
(tornar)
Usos domèstics de l’oli: l’elaboració del sabó i del
frito
Servís l’oli que sigue.
Jo guardo lo de frigir, lo colo i allavons lo del cul de les engerres, quan
llímpies que mols al molí, allò que et quede d’un anys pa l’atre una mica de
solatge. Ara perque ja ho tinim en garrafetes, pero hasta ara aquí encar
l’agarràvem del molí i mô l’abocàvem a casa en les engerres i tiníem les
engerres a casa, sí. Hasta l’any passat, encara sempre. I quan venia la nova
collita pos sempre en quedava. I aquell oli pa mesclâ’l en lo nou, pos no.
Allavons lo traïa en un atre puesto i d’aquell vell pos anava fent l’oli, lo
sabó durant l’any. I són: un quilo de sosa, cinc litros de oli i deu d’aigua. I
allavons un grapat de polvos de rentar o un grapat de farina. Antes hi posaven
farina perque no hi havien polvos, pa que lligo.
Primer fas lo de les
mides, de l’aigua, de l’oli i la farina i els polvos. Después hi aboques la
sosa, vas abocant la sosa i anar regirant. Regires uns cinc minuts i quan
t’apareix que ja n’hi ha prou ho dixes. Al cap d’un rato ho tornes a fer, i si
ho fas de matí, di nit ja el pots abocar al caixó. Un caixó ja a mida, i quan
ja està prou dur al caixó hi poso un plàstic i allavons l’aboques en terra i ja et surt tot perque
està en lo plàstic, si no s’apegaria el caixó. I allavons ja faig les
pastilles.
Ensendemà ja el poso en
un sac de plàstic a una capsa i així s’aguante tendret; si et dure un any i
mig...!
I ho fas en oli que és
negre de fregir i surt lo sabó blanc per la sosa que el mate. Se coneix la roba
que es rent en este sabó, fa una auloreta tan bona...!
Lo que més pa aprofitar
és del sabó i del frito que es compre llomillo i costella de tocino, se sale,
se té cinc o sis dies salat, en sal, i después als cinc o sis dies se frig en
una cassola en de valent d’oli; se frig doradet i después se va arreglant i se
hi fique alguna llanguanissa també. I la gràcia.
I antes hi posaven, si mataven un
animal, un tito o coses grosses, com no hi havien neveres, pos ho feen igual que
el frito: pernil salat i después fregit i allavons rubrit d’oli d’auliva verge.
Informant: Pepita
Gavaldà Sabater. Informació recollida per Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo
Salom el 1997.
Bibliografia: Pili Ibàñez
Martí i Tere Izquierdo Salom (2000): “El camp semàntic del món de l’oli a la
comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat
d’Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997. Ulldecona: Diputació de
Tarragona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell
Comarcal del Montsià, Ajuntament d’Ulldecona. També a la revista beCEroLes.
Lletres de llengua i literatura, 2 (Alcanar, 2006), pàg. 123-124.
(tornar)
—Bueno, gràcies a Déu com van ser
molt treballadors i mols espaviladets, tota la gent passaen molta fam i
nosatros teníem encara pa donar als atres i tot. Perque tenie tamé molts basos,
de les abelles, sempre tenie mel. Quan teníem una necessitat que no sabíem d’a
on traure les perres, féem dos calderades d’arròs en talladetes i les veníem. I
un camí volíem comprar un canyís i era de l’arrop vam pagar el canyís.
—Explica alguna anécdota de
l’escola.
—Pos el agüelo, claro, com vivia
al Mas del Groc, els primers anys, pos no tenien… no ny’havie cap mestre que no
estae ni l’escola de les Llometes ni la del Canto ni cap.
I n’hi havie un home un poc
aficionat, que havia estat a Barcelona i els fee escola a la Boneta, que li dien
Colau i…, pobre home tamé sabie poc, pero bueno que anae fent i resulte que ma
güelo li va dir «Xico, sí que me cobres sí pero els xiquets no deprenen res”
–diu– “És que si no és maltractar-los jo no puc ensenyâ’ls més.” I va
escomençar a palisses i mos fee blaus.
I después, no, después quan vivia,
quan va passar a viure al Rivet, baixaen ell i un atre que vivia, casi al maset
molt prop, que li dien José Tena, que baixae totes les nits i a escola de denit
quan estae de mestre Carles Salvador i allí va dependre les quatre regles i
escrivíem.
I, i molt, i i… de lletra tamé
molt bé que sabien dessiparar les palaures i bueno, tan bé com jo que vaig anar
molt al col·lege, molt!
Ell tamé ere molt aplicat, de
totes les maneres. I un camí estae regant als horts del Rivet i se presente un sinyor
passeijant, jo, no sé per qué, i, sempre mos hu contae, que li va dir «Ui, que
vosté… que, ha ‘nat a escola o com?» —diu— «Ai, mire, quan era xiquet com
vivíem allà molt llunt no vaig anar mai a escola –diu– pero ara està don Carlos
que mos ensenye molt i anem totes les nits a escola de denit. No me pene gens
de baixar, perque mos ensenye moltíssim, té molta pacència i mos ensenye molt rebé.»
I aquell senyor, pos se va fer
molt content, tant que li hu va esplicar a don Carlos i tot, li va dir «Bueno
si tots t’alabaren com aquell xic estaries a la Lluna.» I això.
—I después has parlat de l’abuela.
—La primera que anae l’auela ere
donya Francisca, la mare de Luis Miralles, com li dien?, espera-te, Galiena?
—Galiana.
—Pos la primera ere donya
Francisca i después en donya Ángela, Girona, pos después en donya Ángela. Ma
mare escrivie bé i tot i i i se fee una carta pero, vamos, com mon pare no
escrivie ni mutxo menos. Ademés ell pos tamé hu va practicar molt que allí al
molí pos va tindre de sumar i multiplicar i hu va practicar molt i hasta a última
hora, la tabla de multiplicar va tindre la demència senil i i mô la die de
maravilla perque n’hi havie vegades que jo li die «Pare, la tabla del set», fea
i li dia jo una mentira i die «Tu! Que ahí t’has enganyat». Va estar hasta la
última hora, això hu va tindre molt, molt, molt.
Informant: Josefa Edo Monferrer (1937). Ofici: Mestressa de casa. Informació
recollida per Pere-Enric Barreda, el 27 de gener de 2004. Transcripció: Àngela
Buj Alfara.
Bibliografia: Publicat a la revista beCEroLes. Lletres de llengua i
literatura, 3 (Alcanar, 2008), p. 181-182.
(tornar)
J: Oh, pos mira festes!
Mi: Què feen a Sant
Antoni?
M: Engalanaven a què? Als
matxos los engalanaven.
J: Los ficaven flocs.
Mi: Com? Flocs?
J: Flocs, flocs.
Mi: Què són flocs?
T: Flocs al cap?
J: Papers, llaços. Sant
Antoni estava a la plaça, i anaven los matxos en l’amo a benîl. I quan lo
sinyor retor tirava les gotetes al matxo, lo matxo unes coces! I un que estava
molt flac, un cavall que estava molt flac, pa que fes bonic li van posar un
cobrellit de seda.
M:-Pa tapâ-li la flacor,
perque era de les cases riques.
J: Era de ca l’Escubedo i
claro al veure’l en lo cobrellit, la gent, pus què, i después van en un tocino,
van matar, santa festa, xi qui, xi qui, xi. Pues coses de guitarres cantant i
ballant i mira, fent resopars, coses així.
Mi: No s’anava a Sant Roc
antes? O es fea al poble?
J: No.
Mi: Se fea aquí al poble,
a la plaça.
M: Pero s’anava a Sant
Fabià i... pero en un grapadet de figues.
Mi: En un grapat.
J: No, lo qui podia
anar...
T: Lo dia de Sant Fabià?
M: Lo dia de... a Sant
Antoni no s’hi anava. Sant Antoni fea la festa al poble. Sant Antoni, quan era
la festa de Sant Antoni, lo que allavons estava. Hi havia Sant Antoni, feen dos
dies festa. Después feen un dia de descans i allavons feien Sant Fabià i Sant
Sebastià.
T: Era també al giner?
M: Sí.
Mi: Lo dia vint va ser.
M: Desset i devuit.
T: Mira, te volia preguntar
els números, ja me’ls has dit!
M: Desset i devuit.
T: Molt bé.
M: Lo denou descansaven.
No. I el vint era Sant Fabià i Sant Sebastià. I aquell dia anaven a Sant Roc.
J: Nevant!
T: Nevant i caminant?
J: I caminant!
M: Oh! I a on estaven los
vehicles? No ny’hava.
J: En una bosseta de
fiques, lo sinyor retor dient missa, feen un traguet d’aigua. Lo qui podia
portar -mon iaio- una botelleta d’anís, acovidava, sas? I después s’entornaven
i au! Pero que no tots...Lo sinyor retor i tot! Que ara no, ara li van fer una
festa.
Mi: Ara no. Ara es va la
gent tot sola.
J: Un grapadet de figues
i que tenia -he dit son iaio- en la botelleta que feen cafè, d’anís. Al qui li
parexia l’acovidava. I anar a missa. I después se’n tornaven. Si plovia, si
nevava... anaven en devoció, a l’ermita de Sant Roc; en devoció, mira. I les
rondes pels carrers, cantant, i un home va cantar una cançó.
Mi: Se’n recorda?
J: Sí.
Mi: Va, pus.
J: Un home que festeijava
una xica i els pares no la volien, no el volien. I ell li va cantar una cançó
fent la ronda; li va cantar:
Si tuvieras un par de mulas
i cevada para darle,
buen tie, buena tierra para coltivar
ja me querían tus padres.
T: I vostè se’n recorda
d’això?
J: Ui, me’n recordo. I un
atre va cantar una cançó i la va assertar. Festeijaven, un home i una dona
festeijaven i es van barallar. I ella se va casar en un atre, de cal Moliner, i
ella era del cal Serrano. Estava al mas, va baixar del mas i al casâ’s, lo
nòvio se’l va dixar ella pel més ric. I baixant del mas, estava molt suat, se
va tirar a la bassa per a refrescâ’s. Va agarrar una polmonia i se va morir. I
un dia rondant lo nòvio, l’home que encara vivia, li va cantar:
Esperando que t’enviudes
por eso no m’hai casado
quant és l’amor
para dos enamorados.
Se li va morir l’home i
es van casar. És cert, eh? Sí, sí.
I a una atra xica li van
cantar:
Tu que estàs a la finestra
i aguaites pel finestró,
tirâ-mos una baldana,
encar que siga de bacó.
I sa mare, que era ma tia
retora, obri la finestra i zo! I els llança el rastre, un rastre de baldanes,
que havien matat lo bacó. I la van cantar a sa mare de l’Antònia, lo Mariano el
Portana, e, ti ki ti.
M: Si vols anécdotes
antigues!
J: Ah! De coses així...
Informants: Josefina
Gavaldà Unió (J). També hi apareixen Magdalena Gracià (M), Mireia Gracià (Mi) i
Tere Izquierdo(T). Informació recollida per Tere Izquierdo Salom el 1997 per al
treball El parlar de Paüls.
(amunt)
-Los del poble, abans los hòmens
treballa[v]en al camp bàsicament aquí al poble. Tots eren
pagesos, cuida[v]en la terra, tenien animals i feen conreu de ganado.
A medida que han passat els anys, els pagesos han ‘nat dixant la terra perqué
no els hi és rentable. Els pagesos que han quedat s’han ‘nat comprant tractors,
los animals s’han ‘nat perdent i en este mument s’astan inclús casi perdent los
tractors perqué tots los que abans eren pagesos s’han degut da dedicar a la
indústria.
-Llavontes,
pastors n’hi havien?
-Pastors n’hi ha[v]ien, no molts, pero n’hi ha[v]ien. N’hi ha[v]ien set o [v]uit persones que es
dedica[v]en al pastoreig. A partir de que el go[v]ern va prohibir el ramat de cabra. Sí, sí, va prohibir, no dixa[v]a ‘nar les cabres al monte, los pagesos que tenien les cabres dalt
al monte [v]an diguer d’acabar, van diguer da plegar perqué
senzillament les finques no tenien suficient extensió com per a puguer cuidar
tots los animals. Això fa trenta anys. I és quan [v]a ha[v]er realment la emigrasió forta des dels pobles cap a ciutat. Entre
les gelades que [v]an fer que els abres se gelessen i que el ganado no
els ho [v]an dixar astar a l’alta montanya, [v]a ser quan lo pagés de fet se va perdre, ja astà. Així de senzill.
Informant: Amadeo Gavaldà Unió. Informació
recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per al treball de doctorat La
labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable
fonètica des de la sociolingüística de la variació. Presentat com a
comunicació en el marc del I Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el desembre de 2001.
(amunt)
Me’n recordo que abans
xalà[v]em molt quan [v]inien festes d’agost
perqué igual lo dia dotze, que el tretze, que el catorze, lo cotxe de línia
puja[v]a quatre [v]egades al poble. I en
puja[v]a un a la una, i més carregat! I tots los crios
anà[v]em allà baix a [v]eure qui puja[v]a. I en puja[v]ava un atre allà a les
quatre la tarde, torna[v]a a Tortosa i puja[v]a. L’últim dia era el dia que en fea lo menos tres i xalà[v]em més los crios! Perqué [v]inien un munt de
forasters i claro, i ho anà[v]em a [v]eure. Si a casa del Po[v]ill han [v]ingut los de Barcelona, sabíem los crios a on ana[v]en los forasters que [v]inien. I si n’hi ha[v]ia algun de despistat, l’acompanyà[v]em i mos agrada[v]a molt, eh? Pero molt, eh? Jo xala[v]a molt i això eh?, que a
penes me’n recordo, era molt menuda jo, quan això, pero me’n recordo, eh? Lla[v]ons ja mos [v]am fer més grans, ja [v]am tindre los que [v]an marxar a fora cotxe i
ja [v]inien en cotxe. La gent del poble igual l’usà[v]em lo cotxe de línia pero lla[v]ons només fea dos [v]iatges, pero hi ha[v]ia [v]egades eh?, en anys atràs, que en fea tres i quatre, en això sí que
me’n recordo i xalà[v]em molt, molt, eh? Mos ho passà[v]em bé perqué “[v]inga! Ne mô’n a asperar
lo cotxe de línia” que ma iaia sempre hi dia l’auto, dia, “[v]inga ‘neu a asperar l’auto” Perqué així ja no féem parlar per casa.
I anà[v]em tots a l’antrant del poble i anà[v]em uns cinquanta metros més a[v]ant que hi ha[v]ia una caseta i es [v]ea a dos quilòmetros dels
poble lo cotxe de línia, per uns astrets, “ja [v]e!” I corríem tots per
amunt. “Ja arriba! Ja astà allà baix als astrets!” I quan arriba[v]a, més carregat! I una que érem més xicotets i alla[v]ons ana[v]a carregat de bultos.
Informant: Maria Cinta Targa Cid. Informació
recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per al treball de doctorat La
labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable
fonètica des de la sociolingüística de la variació (inèdit). Publicat a la
revista beCEroLes. Lletres de llengua i literatura, 1 (Alcanar, 2004),
pàg. 141-142. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40250>
(amunt)
-I com [v]ols que te ho diga? Anà[v]em a buscar l’aigua a la
font. Hi ha [v]egades que duia lo cànter al costat, lo poalet a la
mà i un cànter de galet a l’atra mà. Tres aïnes duia quan hi ana[v]a, totes les [v]egades no, pero mare!
-I com ho podies portar?
-Pos bé.
-I anàveu en companyia,
no?
-Ai, no.
-Soles?
-Sí, mira si et trobes en
alguna [v]eïna o això ‘nem a l’aigua pero...
-I la font?
-Ara no hi astà la font,
al Serrall n’hi ha una, que no hi astà com hi asta[v]a, i aquí dalt al carrer
del Balica també.
-Al carrer de qué?
-Del Balica que natros
diem, an este carrer, este de dalt, no, a l’atre, que allí hi ha[v]ia una font contra una paret i passà[v]em per ca la Marta que
natros diem, que [v]i[v]ien los del Músic ans de
fê’s la casa, sas? Passa[v]en per allí i quan
sortien d’ascola, ma tia Teresina, que no sé si la coneixes tu.
-No.
-Esta del costat, que viu
a Roquetes, que és sa padrina de la Lurdes, pos mira, com no hi ha[v]ia aigua per les cases, anà[v]em, li ha[v]íem d’omplir una gerra, i per a[v]ançar més, pos en lo que
et dic: duia un cànter aquí al costat, lo poalet a la mà i el cànter de galet
a...
-Lo cànter de galet com
és?
-Mira, eren de test, ara
això perqué ho posem a la ne[v]era i eren més granets.
-A on ho poseu?
-A la ne[v]era, lo cànter el posem, i antes com no n’hi ha[v]ien de ne[v]eres quan jo et dic, pos
los cànters eren de terra, blancs, que tenien la mateixa forma, en més granet i
els posà[v]em de nit a la fresca. Fora al balcó, a la fresca i
de dia, pos mira, els antrà[v]em i per a beure.
Informant: Teresa Ares Cortilla. Informació
recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per al treball de doctorat La
labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable
fonètica des de la sociolingüística de la variació. Presentat com a
comunicació en el marc del I Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el desembre de 2001.
(tornar)
Los barcellers
A plegar jo hi anava poc.
Después a última hora, los últims anys potser, los anys de la guerra,
trenta-sis, trenta-set i trenta-vuit i trenta-nou i això. Aquells anys sí que
hi ‘nàvem, perque no vinien la gent. Primer vinien barcellers que díem, que
baixaven la gent a passar la temporada aquí, de per aquí dalt, d’este Baix
Maestrat, baixaven aquí. Boixar, Coratxà, Bel... tot això, tota la gent, tots
baixaven cap aquí baix a plegar aulives.
Natros vam tindre dos
famílies, los vam tindre, pos, no sé quants anys... molts anys. Eren
barcellers. Estos venien a estall. Plegaven les aulives a com s’ajustava;
segons lo terreno com estava preparat i l’auliva, la classe que era, pos
allavontes ajustaves, “bueno, a com ho farem això, la barcella?” “Vuai! Pos
això, podem plegar-ho a trenta cèntims la barcella.” I allavontes allí
treballaven grans i menuts i vells i treballava tothom, eh? I treballaven totes
les hores del dia que podien i quan venia el final de se(t)mana... o si
portaves molta gent, pos anaves a buscar, pos allà el dimecres o el dijous ja
‘naves a buscar-ne si no tenies aulives al molí, anaves a buscar-ne. Jo ja tamé
de jovenet, de jovenet, mon pare es quedava al molí i a mi m’enviava en lo carro
i el matxo a la finca a buscar les aulives. Allà dalt envasàvem, allí teníem la
barcella i allí posàvem dos sacs baix i au! A envasar! Allí hòmens i dones,
tots abocant aulives del sac al cabàs, l’atre del cabàs a la barcella i jo
passant la barra i abocant al sac i allí posàvem los sacs a quatre barcelles. I
ja et dic. I allà s’envasava, i mira totes les barcelles que veus! Allavontes
teníem una llibreta natros i una llibreta els plegadors i quan acabàvem
d’envasar, agafava el llapis i pim, pam, pim, pam, dia tal, tants de decàlitros
d’aulives i ho apuntava a la d’ells i a la meua. Firmàvem allí, o moltes
vegades ni ho firmàvem tampoc, només posàvem lo d’això i au. Jo m’enduia la
meua llibreta cap avall, “mire, pare, n’ha hiagut sixanta barcelles o setanta o
cent.”
La càrrega que fea el carro eren
cent vint barcelles, era la càrrega que jo posava al matxo. Hauria de ser per
la corpulència i per l’animal lo bo que era. Jo vaig tindre la sort que vaig
treballar en dos animals i van ser los dos prou bons i em vaig dedicar molt.
Después, ja de més gran, ja carretjava oli de casa Bau, li carretjava oli, molt
d’oli, en la carreta, lo carro de torn que es dia. Portava dos barriges d’oli,
dos barriques de ferro, no m’enrecordo quant n’hi cabia allí. Jo també ha carretjat
pedres de molí, lliures i los molars quan se van desfer molins. Ne vaig
carretjar-ne lo menos aquí al poble, ne vaig carretjar cinc, quatre o cinc
molins, que els va comprar Turguiesa, los va
comprar per a fer una paret a la finca que es va comprar davant la
Campsa mateix, en frente de la porta principal de Campsa, sas que ny’hava un
puesto que ny’hava vinya i allí desembocava lo barranquet este d’aquí del
poble. Passava per baix del pont de la via i desembocava allí i allí van dir:
“Tots los màrgens que posaràs, te se ho endurà tot.” Allí ny’haven deu o dotze
hòmens treballant per a menejar les peces i jo baixava les pedres del molí. Fea
una calor, que escolta, t’atxitxarraves. Allà baix, los hòmens treballaven allí
en un sol...
Informant: Carles Barberà Accensi, lo Mesellet. Informació recollida per Pili
Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom el 1997.
Bibliografia: Pili Ibàñez
Martí i Tere Izquierdo Salom (2000): “El camp semàntic del món de l’oli a la
comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat
d’Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997. Ulldecona: Diputació de
Tarragona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell
Comarcal del Montsià, Ajuntament d’Ulldecona.
(tornar)
LES RIUADES DE 1907 I 1917
L’any set va saltar el
riu, i de l’Ampolla van vindre amb les barquetes a auxiliar-mos. Lo riu se
n’anava hasta el mar per tots los costats. La Ribera va desaparèixer baix
l’aigua i la gent se n’anava a les cases més altes on lo riu no entrava o se
n’anava en barques allí on va poguer. Pel riu baixaven pallers sencers amb un
gall dalt cantant, carabasses, troncs... de tot! L’any desset també en va
saltar una atra de riuada i ja estava el canal fet i tot va anar-se’n
reomplint, reomplint i casi el poble se’n va anar tot, va quedar-se sense
ningú. L’aigua va arribar hasta set escales d’alt dins a casa nostra, perqué el
malecó del canal allavons era altíssim i claro, va fer de parada i l’aigua va
pujar molt; pero del canal cap allà no hi havia aigua. Natros mom van anar a
Sacanella, que estava eixut perqué era a l’atra banda del canal i en aixó
estant allà la gent dia: “ha saltat lo riu Segre!”, i l’aigua esta va baixar
per dalt i el riet de Ximero també va vindre ple de tot. S’havien negat raberes
de ganado sap Déu a on i baixaven un tall d’auvelles negades per aquell riu
també.
Informant: Cinta Colomina Vila (Jesús i Maria, 1900).
Bibliografia: MARTÍ I COMES, Ramon (1989) El
Delta de l’Ebre. Barcelona, Terra Nostra. (pàg. 44).
Criteris de transcripció: Veg. la pàg. 2.
(tornar)
[LA TIARRA, NO LA VOL PICAR NINGUNO]
Les
olives se cullen en molt de fred, perquè és lo cor de l’hiviarn i fa molt fred.
Se té que patir molt! Se patix molt. Si n’hi ha neu, hala, només acabar de
marxar la neu, de pressa se fan uns focs que tens que caminar pel bancal. L’any
passat ací a Valljunquera, va buscar, lo seu cunyat, i va eixir empenyat. Que
sí, dona, que sí, empenyat va eixir de la collida d’olives, buscant una dona i
dos xiques. Què li pareix? Pués no val la pena. I ne va haver, perquè
ahí va haver moltes olives. Pués segur, perquè va dir: “Mai més!” Eixos
camps com si fueren d’un altre, però com són d’ell mateix, pués
ninguno ho vol treballar, perquè ara la maioria ha marxat i ne n’hi
ha més tiarres que personal pa treballar i ninguno vol, ni a mitges ni a
sanceres.
Picar
la tiarra, no la vol picar ninguno. Tots brinquen cap allà! Lo millor que
fan. La tiarra no la vol ninguno i tots mos ham d’alimentar d’ella. Tots
la dixen a un costat, pobres camps. Vostè encara no ho veu, oncle Manuel,
perquè tots eixos barrancs que n’hi ha per amunt ja s’empecen a estar
tots ermos. Unes quadrilles de gent! I és que n’ha marxat molta i ne queden
molt pocs.
Tots
eixos barrancs de per allà dalt ja està més de la mitat ermo i està tot
plantat de tires de vinya, n’hi ha empialts i quede algo de vinya, però
per dalt està tot plantat de vinya i, claro, com s’ha escorregut la
tiarra de les tronades, pués resulta que tot és pedra ja i la vertedera
no pare de brincar i ja no se pot criar res allí.
Informant: [?]. La Codonyera. Gravació magnetofònica. 1967.
Bibliografia: QUINTANA, Artur (1989) El
català a l’Aragó. Barcelona, Curial. (pàg. 127-128).
Criteris de transcripció: Veg. unes consideracions sobre la lectura del text a la
pàg. 6.
(tornar)
LOS CINC OUS PER A MENJAR
De vegades, a les parelles los
cal molt poc per a renyir i discutir. Segons diuen, és la salsa del matrimoni.
Hi havia una parella a qui només
quedava per a menjar cinc ous i, com que no tenien prou coneixement per
repartir-se'ls, van començar una forta discussió dient:
—Tres per a mi i dos per a tu.
Tres per a mi i dos per a tu.
La discussió anava en augment
perquè cap dels dos no volia baixar del burro. Tan i tan enrabiada estava la
dona per no poder conseguir els tres ous que, per convèncer l'home, va
determinar fer-se la morta. I es va morir. Com que era molt jove i molt guapa,
per la seua mort va haver-hi un gran sentiment per tota la contornada. També li
van fer uns grans funerals i, a la missa, van vindre cinc capellans de les
viles veïnes per celebrarla. Tal com era el costum en grans enterraments, los
mossens van acompanyar la morta fins al fossar. Però l'home, que anava darrere
del taüt, amb una veu molt baixeta, li anava dient:
—Tres per a mi i dos per a tu.
Tres per a mi i dos per a tu.
Tota la gent que anava a
l'enterrament se quedava meravellada del dol del pobre viudo perquè es pensava
que li estava resant. La morta, des de dins del taüt, lo sentia, però ni per
estes, sense contestar ni donar senyals de vida. Per fi van arribar al fossar i
la van posar a la fossa i tot. Però l'home, en veure que la cosa anava de
veres, li va dir:
—Apa, xica, aixeca't i fote't los
cinc!
Los capellans, que van sentir
allò i van interpretar que anava per ells, en veure que la difunta s'aixecava i
eixia de la tomba, van fugir a la desbandada tots escopetejats.
Informant: Lolita Viver (1946), pagesa.
Informació i transcripció: Pasqual Vidal i Fígols, primavera d'hivern de 2003. Esta contalla
apareix recollida al llibre A la falda de la iaia. Literatura oral de
Massalió, Calaceit: Associació Cultural del Matarranya, col. 'Lo Trull';
16.
(tornar)
PER QUÉ SEMPRE HAN DE TINDRE RAÓ
LES DONES
Informant: Pasquala Portolés (1918).
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes. Lletres de llengua i
literatura, 1 (Alcanar, 2004), pàg. 143-144. Informació recollida per la
Penya Rostoll, l'estiu de 1995. Transcripció d'Àngela Buj. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40251>
(tornar)
—Iaia, em pots dir com vivies a la
masia?
Ui, filleta, treballant molt, dels
7 als 10 anys vaig anar a escola i después me van posar a cuidar ovelles, aprofitàem
la llana i la carn i encara dòrmigo en lo colxó de llana.
I no es pot posar en castellà
això, rediós?
Pos mira, treballàem al monte i
quan no havie molta faena del monte, anava al corte a Pena-roja a dependre de
cusir
vestits.
Anàem a fer festa al poble i a
missa i féem festa i después anàem al mas atre camí. Féem la vida al mas.
Qué t’hai de dir? Anàem a missa i
después a ballar i tota la semana al mas. Qué te pareix que havíem de fer?
—Com anava al poble?
Caminant, a peu, havia més d’un
hora, uns cinc quarts i a escola de matí puijàem i de nit a dormir al mas i a l’atre
dia, atre camí al poble.
—I no se cansave d’anar a peu?
Això rai, érem jóvens. Teníem una
tia al poble i allí dinàem i si plovie mos quedàem a casa la tia.
Un camí me va pillar una nevada al
poble, mô’n vam anar a jugar en la neu i vam arribar totes les sagales banyades
peró no mos va donar cap surra, mos va dixar que mos acalentàrem al foc.
Gràcies que vam estar a casa d’ella vam poder anar a escola.
Qué t’hai de contar més?
A Mont-roig parlem així i a natres
mos van ensenyar a llegir i escriure en castellà. Com mos van ensenyar a llegir
i escriure en castellà, ni el valencià ni el català jo no l’entenc, ni el sé
llegir, ni el sé escriure. Hasta la tele la entenc més en castellà que en
valencià, i en català encara menos, i no m’agrade parlar en castellà.
Que no n’hi ha prou, ja? A mi me
pareix que ja n’hi ha prou.
—Gràcies pel temps que m’has
dedicat.
Avant, avant.
Informant: Ramona Antolín Lombarte (1920). Ofici: Mestressa de casa. Informació
recollida per Marta Antolín Lombarte durant la
primavera d’estiu de 2008.
Bibliografia: Publicat a la revista beCEroLes. Lletres de llengua i
literatura, 3 (Alcanar, 2008), p. 183-184.
(tornar)
EL PASTOR TRADICIONAL DE ANTES
Informant: Enric Boix Segura (1935). Ofici: pastor.
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes. Lletres de llengua i
literatura, 1 (Alcanar, 2004), pàg. 145-151. Informació recollida per Manel
Ollé Albiol, la primavera d'hivern de 1998. Transcripció de Tere Izquierdo
Salom. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40252>
(tornar)
Lo vesc se feie amb unes coses
que hi ha als pins que li deien butzoga, i hu picaven ben picat amb un...,
feien com una pila i amb una maça hu picaven ben picat, ben picat, i llavons hu
rentaven parqué quedés lo vesc fi amb un costat i tot això a l’altre i allavons
anquell vesc... los pulligons los anvescaven ben anvescats. De bon dematí
agafaen les gàbies i els pulligons i cap a la barraca. Los posaven allí als
pins i tenien una cosa qque li deien un reclam, i anquell reclam feien vindre
tots los tords, feien lo cant dels tords i ‘naven venint los tords i s’agafaven
al vesc i ja estaven.
Informant: Dolores Piñol Pardell, pagesa jubilada, 81 anys.
Bibliografia: CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2002) El parlar de la Palma d’Ebre
(Ribera d’Ebre). La Palma d’Asscociació Cultural L’Espona. (pàg. 172). En
esta obra hi apareix també la transcripció fonètica.
Criteris de transcripció: Veg. pàg. 165.
[La paella la fai] amb peix, i
amb conill o en costella, i un sofregit... Primer fregixo el peix; si hi ha
peix i conill, doncs primer fregixo conill. Hi fregixo el peix, después ho
trec. Después hi fai lo sofregit. Quan està el sofregit fet, después hi torno a
posar el tall. Después hi mesuro l’arròs, hi poso l’arròs, que es rossegi una
miqueteta l’arròs i después hi poses l’aigua.
[...] I que bulli vint minuts i
ja està. [...] Boníssim; pregunta-ho al Manel. [...]
Canalons. [I els canalons com los fas?] En rostit;
amb vedella i pollastre, llangonissa... ben rostidet, ben rostidet, amb una
fulla de llorer, una miqueteta de pebre, tamé una ceba i tot que es vaigui
rostint. Después ho desosses, ho trinxes, fas una miqueteta de betxamel, li
barreges, omples los canalons, allavons fas betxamel, la poses al damunt i formatge
i al forn.
Plats típics d’abans ere l’olla
barrejada, lo que es feie més. Recapte, abans se deie recapte, la gent vella.
[...] D’abans, casi ja ere plat únic, Olga, sí, pebrots amanits... Se feie
moltes amanides de l’hort. Mira, una tomata amanida i un pebrot amanit i així.
Ara no, que ara es fa més coses. Fesols i cansalada es feie molt abans, tamé,
fesols tous. Fesols tous amb cansalada bullits...
Informant: Teresa Ciuraneta (1950), mestresa de casa.
Bibliografia: Text publicat a la revista beCeroLes. Lletres de llengua i
literatura, 2 (Alcanar, 2006), pàg. 125-126. Informació recollida i
transcrita per Olga Cubells Bartolomé, el 7 de gener de 1999.
(tornar)
Parle’m una mica dels cultius.
Pos
antes natros, quan érem jóvens, feem panís, blat, fesols, més que res blat i
panís, i allavons bròcul; fa una vintena d’anys vam plantá.ls tarongés i
mandarinés i les pereres; natros tamé tenim auliveres, no dóna tanta faena com
si fas cartxoferes, tomateres i fato d’este. Antes aquí a la era mos passàvem 8
o 10 dies en los matxos i volta que volta per a trintxá la palla i fé.l blat i
allavons lo granet caïa baix i la palla surava dal, i allavons en les forques,
que encara ne tenim aquí a casa, hu anàvem trian, hu ventàvem que mos fumàvem
polsosos. I només pensaves en fé pa per a casa. Io.m recordo d’aná a buscá
rames per n.estos mons i fé forn. I dale i dale, qu.això de la pasta com més se
meneija més tou. Surtia i ma mare pobreta, que era vella, l’ajudava. I allí
teníem un forn, al rafal, i allavons lo llimpiàvem ben net en la granera,
posàvem les brases al costat i en la pala posàvem lo pa dins i quan estava bé,
a traure.l, i teníem pa per a 8 dies. Anaves als molins i portaves tans quilos
de blat, tenies tans quilos de farina, molien lo blat per a casa; pataques,
blat, per a a casa només precuraes més que res. Venies un bou, venies quatre
cordés. Panís per als animals, pareix que no pero dos o tres mil peles duraven
mol, ara domés duren un dia. L’oli.l portaven al molí, dal teníem uns depòsits
i gerres i.l teníem a casa i quan los apareixia que pujava.l preu lo venien, en
cantes, qu.ara.l duen a la coperativa i al cap de l’any cobres.
Informant: Josep Subirats, , 51 anys. Nascut a Tortosa on ha viscut tota la
vida.
Bibliografia: MASSIP I BONET, Àngels (1989) Aproximació descriptiva al parlar
tortosí. Tarragona, Diputació de Tarragona. (pàg. 116).
Criteris de transcripció: Veg. pàg. 81-83 i 116.
(tornar)
[QUAN SE VA ESTALLAR LA GUERRA]
Quan se va estallá la guerra io
treballava a la carretera. allà baix a la cantina mateix féem un encàrrec. i
claro nastros astàvem una mica a la figuera de lo que passava mundialmén. Un
matí mos posem a treballá i al cap d'un.hora o així se presenta un cotxe allà
baix: diu "¡qué van vostés?" dic. "oh. pos qu.ham da fé?
treballem aquí" I.l cabo per allí dal (lo que ara no me'n recordo si.stava
o no.astava, pero tan.ti val!). Mos van preguntá per ell. diu. "pos no
saben qu.astem en guerra?" "No sabem res!". Aquella gen mos van
fé plegá i tira pac al poble i claro después d'este cotxe ia.n va puijá un atre
i anacabat un atre. Alguns passaven. los atres quedaven para informar-mos de lo
que passava. pos bueno ia.stá bé. i... la missió nostra? Pos aquí s'han de
formá milicianos que controliguen lo personal que puija i baixa i a l'aspera de
noves órdens. Pos bé, vam arribá al poble mos van invitá a que féssem
barricades. barricades allò per detindre.l cotxe. perqué si no fas barricada pos
no.ls pots detindre cotxe i si.t poses davan a lo milló.t fumen trompada i.t
mataran. vull dir que les coses s'han da fé una mica en forma.
Informant: Josep Arasa Estrada, 82 anys. Fill de Els Reguers, ha viscut a
Aldover tota la vida.
Bibliografia: MASSIP I BONET, M. Àngels (1992) El lèxic tortosí: història i
present. Barcelona, Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis
Doctorals Microfitxades; 1691)
(tornar)
Com se vestien abans?
Mun pare. que era paigés, anava
en calçó astret. calça blanca. una aspardenya. era un home que.s podia mirá.
fea dotze robes. anava en faixa i peücs de fil u de roba i asparedenyes
encrevades i lligades. al cap macadó. Al cos brusa i quan volies aná mudat.
jac. Mols per aná a la comunió s'havien d'amprá les sabates a un atre.
Vosté se'n recorda de
quan vá fé la comunió?
Allavons portàvem jaquet. vam fé
la comunió tots juns los xiquets del poble. uns vint-i-cinc nois i noies. Se
matava una gallina vella i a fé caldo.
Què minjaven normalment?
Pos verdura u farines. dematí una
sardina. una miqueta de carn. que quan minjàvem carn érem reis.
Informant: Joan Pinyol Povill, 90 anys. Va néixer a Tivenys. Hi ha viscut
sempre.
Bibliografia: MASSIP I BONET, M. Àngels (1992) El lèxic tortosí: història i
present. Barcelona, Universitat de Barcelona. (Col·lecció de Tesis Doctorals
Microfitxades; 1691)
(tornar)
Antes anàem a llavar al riu. Ara
tenim màquines. Abans la roba es picave en una picadora de fusta. Allavons no
hi havie pólvors ni res. Antes sabó de casa, sabó moll i sabó de llosa que féem
natres... I en cendra féem lo llixiu... Pos ficàvem tres cabassos de cendra,
dels clafolls dels ameles. Pos los cremàvem quan estaen secs; i la cendra la
ficàem a mida. Ficàem tres cabassos de cendra i dos de calç. Això tot pastat,
tot pastat, en aigua, perque allavons no hi havie “lejies”, i passàem la bugada
en un cossi; ficàem tota la roba així, i damunt cendra, i au!, anar tirant
aigua. I del suc aquell pastàem la mescla, que s’hi die mescla. I llavons, ho
ficàem dins un cossi, ben apitxat així, tot lo que se pastae i encabat sortie
el llixiu, sortie lo llixiu pel foradet del cossi. Lo primer ere del primer
salt, ere molt fort, i allavons ia anae sortint l’atre. I la mare, Déu l’haigue
perdonada, pos fee, ficae a un ribell, ficae llixiu de dos classes, llavons un
ou. En un ou, ficaen l’ou a dins, i quan anae a pesseta, ia ere prou per a fer
sabó... A pesseta és quan va per damunt i fa un trosset així que no s’afone. I
encabat pastàem lo sabó, féem sabó moll... Pel forat per on caïe el llixiu se
hi posae un drapet pa que no sortiguere, que anave caent així al ribell...
Encabat la repassàem... escorreguda, i encabat l’enteníem al riu, damunt la
glera. Ficàem los llançols i la roba petita... Més neta que la plata la teníem.
Se blanqueijave en calç; la calç
se fee coure al forn. Encabat pa aufegâ-la, la ficaen en clots, i allò bollie,
i allí bollie i es desfee, perque allò eren còdols, pedre. La calç la traïen de
la muntanya... Cada any antes de festes, au!, tothom a blanqueijar i a
arreglar, cada u se ho fee, no hi havie blanqueijadors.
Això és lo fumeral,... pel
fumeral surt lo fum... D’allò negre de dins del fumeral ne diem estalzí, i ho
llimpiàvem. Pos rascant-lo, en una argilaga. Lligàem una argilaga a una corda,
i la un estirae de dalt i l’atre de baix, i així, i com que l’argilaga tota és
de punxa, pos se quedae net... Ton oncle Manel ne llimpiave.
Informant: [?]
Bibliografia: NAVARRO GÓMEZ,
Pere (1996) Els parlars de la Terra Alta, 1. Estudi lingüístic.
Diputació de Tarragona, Tarragona, pàg. 346.
Criteris de transcripció: Veg.
pàg. 339.
(tornar)
UN BES I UNA ABRAÇADA
Normalment per l'Ebre, el riu
gran de Faió, baixen los llaguts carregats de carbó; i al tornar riu amunt
direcció Miquerensa, traçen l'anomenat camí de sirga; peró avui és festa i tots
los llaguts descansen junts, amb alguna que altra puntona, a la voreta del riu,
acariciats pel xup xup del sorollet de l'aigua, dolça i tranquila.
Jo he vingut a arrencar
regalísia i també a buscar tartanyes para pescar, peró no ni he trobat i
m'entretinc fent figures de fang.
Pareix que el cel porta bromes
que amenaçen pluja, sinto fred i tinc los peücs mullats. Me'n aniré cap a casa
antes de que plogo, i m'ascofaré a la vora del foc, a veure si entro una mica
en calor.
La meua Padrina té el foc encés
i calenta l'aigua en un topí vell de ferro, tot mascarat pel fum, i aixeque la
corvetora per veure si bull i es pot escudellar les sopes de pa, que está
preparant; s'hi posa un pessic de sal i agafa l'olier per tirar un raget d'oli
de casa, i un all trinxat, per donar-li més gust. Prop de les brases, punxat en
una forquilla, hi té un crostó de pa que s'està torrant, i que se'l amerará amb
l'aigua de les sopes.
Para que el foc no s'apago, me
diu que astronchina una mica de romé i li posa un tió damunt. Lo romé està una
mica verd i provoca una gran fumarrina; el fum puja pel fumeralt amunt, deixant
l'astalzí enganxat a les negres parets. Jo m'ascofo les mans que encara les
tinc gelades, les hi poso a la cara d'ella, i li dono un bes i una abraçada.
Naltres, a casa meua dinam més
tard. Així que ara me minjo un parell de bunyols de mel que ha fet la Padrina.
Avui estan més bons que mai, perqué els hi ha posat un sigalonet de moscatell.
La mel, regalima per tota la meua mà; i me xusclo los dits mentres ella s'en
riu. M'estime molt, i jo també.
Me diu que a la nit per sopar,
farà pataques i baixoques de primer; i abadeixo amb tomata de segon. I demà
dilluns, un bon plat de recapte i ous amb suc, perquè sap que m'agraden i me
quedaré a dinar.
Agafo un mingatxo vell, para
torcam los dits, que'ls tinc empastifats de mel. Ella me fa rentar les mans en
un ribrell, amb aigua clara, i me done una capsana neta para que m'aixuga. La
mel m'ha donat sed i vaig a buscar lo pitxell, per fer un traguet d'aigua, que
ara ja se veure a galet. A l'aigüera hi ha una crica de café per rentar, aixó
vol dir que ha tingut visita, perquè ella no pren mai café, li agrade més
fer-se un soldat o veure una grasiosa de paper.
Ahir, la meua iaia, me va fer
anar a ca Vuelta a comprar dos sardines de casco, i demà para aumorzar mos
farem una clotxa, amb un tomató al caliu i quatre olives a la cendra.
Ja fa rato que plou, lo carrer
Matarranya baixe ple d'aigua i jo m'entretinc fent barquets de paper, amb un
full de diari; los avío pel regall avall i la corrent se'ls emporta lluny i més
lluny.
Alego me'n aniré a dinar i
después faré una mica de mesdiada, perquè aquesta nit estaba desonillat, i no
he pogut pegar l'ull de cap manera. No se si m'adormiré, peró al menos estaré
un ratet amb los ulls aplucats, per descansar una miqueteta.
La meua iaia Nieves, a la que
jo anomeno Padrina, ja ha acabat de dinar; i com que es domenge, a obert lo
sibadé blau, a on guarde los pocs cuartos que té,i m'ha donat una moneda de deu
rals i una pesseta de paper; jo li he donat un bes i una abraçada. A la tarde
me compraré un chupa chups a cal Caramelero, i aniré al cine. I com que me
sobrará cuartos, demà compraré a cal Sigalo, l'últim tebeo del Capitán Trueno,
que em faig la colecció.
També us bull explicar que
l'altre dia vaig anar a comprar ansiam i tomates a cal Verdulero, i una rejola
de xocolate amb llet, en la que surten cromos d'animals, peró el que me va
sortir, lo tenia repetit tres vegades i em vaig empipar molt. Dels cuartos que
portava me van sobrar tres perrots i una perreta, i la meua Padrina me'ls va
donar. I jo li vaig donar un bes i una abraçada.
M'agrade jugar i els meus
juguets los tinc adesats al sonalà. Tinc una reballuga, una rodancha, un grapat
de patacons i moltes boletes de fang i de vidre per jugar al guá. També sé
jugar als tellos, al rogle, al marro, al tú la llevas i al amagatall. L'únic
joc que no m'agrade gaire, es aquel del "churro, media manga, manga
entera", perquè sempre em toca parar.
Tinc una fona feta d'oliver,
amb les gomes de la bicicleta, per anar a fer caure els nius de les grunetes; i
una canya de pescar tallada del canyar de Dellá, per anar a pescar a la Torna,
i per aixó este matí buscaba les tartanyes. També tinc un arc i fletxes, para
jugar als indios i una pistola de fusta, i una matraca que fa un soroll
espantós, una colecció de codisos del Matarranya i moltes coses més.
Dalt al sonalà, i podeu veure
un cistell plé de robí, una cenalla d'anar a comprar, un canyís plé de figues i
ametlles secant-se al sol, per fer pa de figues, una llum d'oli, unes quantes
rateres per caçar pardals, la tenalla vella, la clau rovellada del Mas de les
Roques, un mocadó de farcell, un doble de medir les olives, unes balançes
romanes, sacs de blat i d'ordi lligats amb vencills, una vandovella i un
tresmall per pescar al Matarranya, un bací de porcelana de cul per amunt,
l'aubarda d'una somera que tenia el meu iaio; un caixó plé de llibres
robinosos, una lloca covan ous, i una meletxa despistada, que busca el niu de
les formigues germanes.
La casa de la meua Padina es
gran, a baix a l' entrada hi un trull que ja no es fa servir, una pallissa
gran, un racó per guardar la llenya i el carbó, i la porta és dobla i de fusta,
amb una botera para que entro lo gat, i una bodega on hi guarda oli, aigua
fresca i un caroll de raïm, de l'última collita del meu oncle.
Mentrestant us explico això, la
Padrina agafa una granera llorda, i se'n va a agranar les escales, brutes de
fang de les meues sabates; llavons, aginollada a terra passarà la baieta, i ho
deixará tot net, com una patena. Es clar que li tornaré a embrutar, però ella
me perdonarà deseguida, perquè m'estime molt, i jo li donaré un gran bes i una
forta abraçada. És velleta i está cansada de trisnar amunt i avall darrere meu,
que sóc un trapalandana. Es la meua Padrina, és la meua iaia. Ella m'ha estimat
molt, i jo l'estimaré sempre.
A la meva filla, li he posat el
seu nom i li he ensenyat a estimar. Ara m'ha fet un bes, i jo li he donat...
una dolça abraçada.
Autor: Paco Solé Llop
Font: http://www.terra.es/personal/fayone/
(fora de servei)
(tornar)
[I els fumerals com se netejaven?]
Pués com? Molt fàcilment. Ficaven una argilaga, sas
qué és una argilaga?, això que punxa, no? I ficaves una corda i se’n ‘nava el
marit dalt al fumeral i tirava la corda. I tu baix, agafaves la corda i la
lligaves a la soca de l’argilaga i ell estirava de cara amunt, i estirant
estirant, com que l’argilaga tocava per les parets del fumeral, perqué el
fumeral té dos pams quadrats, no?, així, pus anant amunt amunt amunt estirava
hasta dalt. Paf!, l’argilaga dalt. Quan tenia l’argilaga dalt te tirava la
corda i ell se quedava l’argilaga, perqué estava lligada, i encabat tu de baix
tornaves a estirar la corda. I així s’anava llimpiant lo fumeral. I ja està.
Aixís que ell anava dalt i tirava la corda; per una volta jo estirava corda i
argilaga baix i ja s’havia acabat la misió. [...]
Antiguament totes les cases teníem asgorfa. Encà
tinc dos colomines a dalt a l’asgorfa, jo, en un gallineret que tinc.
Malaguanyat que tenia un gallet que cantava!, tan guapet que era el marit
d’elles, pobretes, i perqué els veïns gemegaven que no dormien a la nit, que
cantava el gall, vaig tinguer de donar el gall en una veïna que visqués a les
sénies i ara m’hai quedat sense gallet. Vaia! Feia ca-cara-cac a les quatre del
matí. Com que esta casa està entre mig de totes, que estan apegades aquí totes
juntes... Veus? Aquí una veïna, aquí una altra, tot, i allà detrás tenia jo el
corralet... I mira. Probet gall! Tan cantador que era! [...]
Natros tenim un tros de dos hectàrees, nena, i era
plantat de vinya, i els xiquets creixien, i un altre tros també vinya, i tot
secà. I si no plovia no collíem res i jo li vaig dir al meu marit: “Mira Pepe,
tenim dos xiquets i es fan grans i aquí tenim tots terra de secà i no plou mai
i no collim re. Tenim de fer un pou”, amb una finca de dos hectàrees, dos, peró
a dos-cents metros del riu. I el riu miràem com passava l’aigua i natros mos
moríem de set. Dic: “Tinim de fer un pou aquí, Pepe.” Diu: “Vols dir noia que
estàs bé?”. Dic: “Sí, home! Los veïns ni tenen; natros bé que estem més a la
vora del riu!”. Això ‘nant pa Miravet. I vam fer un pou! Pués, vam estar vuit
dies separats i barallats perqué ell dia que no i jo que sí i dic: “Bueno, pus
no que no”. I encabat se va revestir: “Pus sí”. Diu: “Serà molt fondo un pou
aquí”. I li vaig dir: “No ho sé, igual que els altres veïns”. I vaig agafar un
cordell i vaig amidar amb un pèndul la fondària de cada veí, del pou, i un
tenia vint metros, l’atre vint-i-dos, l’atre vint-i-vuit, l’atre dinou. Dic,
pus natros devem estar en la mateixa línia... vint metros. Los dos mano a mano
vam fer el pou! Un pou de, una circumferència de metro i mig, és redó, vam
ficar una estisora, jo estirava la corda i ell picava baix. I vam tindre la
sort que vam agafar catorze metros de terra bona i después vam vestir el pou,
perqué encabat va[...] sortir l’aigua, nena. La cosa més preciosa que hai vist!
Com si haguéssem trobat or!
Informant: Rossita
Ayet, 13/17/2000
Bibliografia: CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre.
Estudi geolingüístic. Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat
Rovira i Virgili. (pàg. 490). En esta obra hi apareix també la transcripció
al·lofònica. [En línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
Festa Major; aquí al dia quatre d’agost, pero bueno,
ara no ho és, ja. Ara és l’últim dissabte i dumenge de... lo primer, lo primer
dissabte i dumenge d’agost. I era sant Domingo, pero ara pos a la millor cau al
juriol, perqué sant Domingo a la millor cau, no ho sé si em sé explicar. [...]
Que sigui los primers d’agost. Ara domés se miren les festes que caiguin en
dissabte i dumenge i a Móra d’Ebro, allà, pués allà és al final i també caiguin
quan caiguin. Abans feien santa Rosa, sant Ramon i sant Joan degollat, o no sé
qué feien i ara no, ara també és l’últim, sigui santa Rosa sigui los sants que
siguin. Tot ho fan així ara, tot ho fan caure així.
Com la fira, la fira també. La fira sempre havia
sigut al dia vint-i-sis i vint-i-set d’octubre, i ara pus, mira, cau quan cau,
també és l’últim dumenge de... los últims d’ara, d’octubre. Enguany va caure
bastant bé. Lo dia vint-i-sis me penso que va ser el dia de la inauguració o
sigui que va caure encara bastant bé. Van fer dijous, divendres, dissabte i
dumenge. [...] Que no baixes per la Fira? [...] Pos és molt maca! Perqué hi ha
molt fato, eh! Atraccions... Ui, si es veigués tota la gent junta ! És que és
molt escampada aquesta fira! I a tot arreu està... A la nit? Al tardet? No es
pot passar! [...] Cap al tard, oh! Dins al pavelló, a tot arreu, no es pot
passar! Lo que és divendres i dissabte... És la cent cinquanta no sé... o cent
sixanta, esta fira ja, que es fa! Jo sempre l’hai vist. Sí, és la cent
cinquanta o més, ja passa del cent cinquanta. Esta no ha perdut mai; al
contrari, que augmenta, augmenta. Ara, a l’atre costat ho han provat molt i no
n’han pogut sortir! I a Flix també diuen: “La fira de Flix va acabar en un
canyís”. Porò aquí, no, eh! Perqué aquí per cada any ve més fato, escolta.
Perqué ara això que ve dels animals està molt bé també. Hi ha uns animals molt
bonics! Tota classe de bitxos hi ha, allí! Esta fira, sí, no veus que ve tota
la comarca, se concentra aquí! A on va a parar!
Informant: Rossita
Anguera, 10/11/2000
Bibliografia: CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre.
Estudi geolingüístic. Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat
Rovira i Virgili. (pàg. 506). En esta obra hi apareix també la transcripció
al·lofònica. [En línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
No gàrie no hai jugat, jo; alguna vegada a les boles,
als patacons que díem en aquell temps i poc més ja, que jo, com aquell qui diu,
no n’hai tingut... Los patacons eren com una fabricació cassera de cartes
velles que ho feen a casa els pares mateix, feien com unes xapetes, doblegat, i
mira, n’hi havie que hi sabien fer unes puntetes, n’hi havie que eren quadrats
i mira! ‘Naes... jo et mato, jo...
No ho sé, un passatemps sense solta ni volta, perqué
el de les boletes encara tenie una mica d’alicient, que dies: “T’hai matat!” o
“t’hai guanyat”, peró... no ho sé. [...]
N’hi havie vàrios, pero... qué t’hai de dir, jo,
ara... No me’n sone casibé cap. Hi havie jugar a les cartes... Mira, jugaes al
cau que díem, que en això ja se hi jugae de gran, per això, també! Més que res
a... al triàngol. Més aviat ere joc de noies això, que caminaen en un peu sol.
Feien unes ratlles en terra, eh?, i hi havie l’u, el dos i el tres, me semble.
I en una xincleta que dien, que ere un bocinet de teulís o una pedreta plana,
l’havien de fer córrer en un peu: en lo peu dret i el que ere esquerrer pus en
lo peu esquerre. I l’havien de fer anar d’un quadret a l’altre sense que passés
i ‘naen guanyant punts, ‘naen puntuant. Hi jugaen més aviat les noes; també hi
havie algun noi, peró... en aquell temps casibé ere pecat, això de jugar els
nois i les noies... [...]
En lo que ho féem això ere més aviat en les
ballarugues que díem. En la ballaruga, que encara n’hi ha ara. Féem una redona
i hi posàem dins perrots, una moneda, i tiràem la ballaruga dintre i l’havíem
de plegar en la mà i fer sortir la moneda aquella en la ballaruga, i mira, lo
que la traïe ere per an ell. [...]
Jo vaig agafar l’època que vai estar molt temps al
mas i havia de jugar sol; perqué quan vam vindre cap aquí al poble ja tenia nou
anys i a quan ni tenia onze ja em van fer ‘nar a llaurar [...] aixins és que no
vai poguer jugar gàrie. Més aviat de gran vai jugar a les cartes al café,
alguna vegada, bastantes, vamos, ara ja fa molt temps que no. Peró de jocs
infantils n’hai tingut molt poquets a la vida. Més aviat a quan vai dependre a
fer lligams d’espartenyes ja em van aviar a guanyar les garrofes...
Informant: Joan
Llecha, 23/07/2000
Bibliografia: CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els parlars de la Ribera d'Ebre.
Estudi geolingüístic. Tesi doctoral dirigida per Pere Navarro. Universitat
Rovira i Virgili. (pàg. 496). En esta obra hi apareix també la transcripció
al·lofònica. [En línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
[02/02/2007].
Criteris de regularització: op. cit. pàg. 487.
(tornar)
beCEroles. Lletres de llengua i
literatura. Alcanar, CEL, núm. 1 (2004), núm.
2 (2006), núm. 3 (2008). [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles>
BUJ ALFARA, Àngela (2001) Lèxic del Montsià. Estudi geolingüístic I.
Amposta, Consell Comarcal del Montsià.
CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2002) El
parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre). La Palma d’Asscociació Cultural
L’Espona.
CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2005) Els
parlars de la Ribera d'Ebre. Estudi geolingüístic. Tesi doctoral dirigida
per Pere Navarro. Universitat Rovira i Virgili. [En línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/>
(02/02/2007)
IZQUIERDO SALOM, Tere (1999) El
parlar de Paüls (inèdit).
IZQUIERDO SALOM, Tere (1999) La
labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable
fonètica des de la sociolingüística de la variació (treball inèdit).
Presentat com a comunicació en el marc del I
Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el desembre de 2001.
IZQUIERDO SALOM, Tere (2002) “Jo
faig un becassó. Pos besa el cul al retor. Notes sobre el Bellestar i el seu
parlar”, dins Au! Revista Comarcal dels
Ports, núm. 61. Any XVI. Hivern 2002.
IZQUIERDO,
Tere; IBÀñEZ, Pili (2000): “El camp
semàntic del món de l’oli a la comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui
General de la Societat d’Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997.
Ulldecona: Diputació de Tarragona, Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, Consell Comarcal del Montsià, Ajuntament d’Ulldecona.
MARTÍ I COMES, Ramon (1989) El Delta de l’Ebre. Barcelona, Terra
Nostra.
MASSIP I BONET, Àngels (1989) Aproximació
descriptiva al parlar tortosí. Tarragona, Diputació de Tarragona.
MASSIP I BONET, M. Àngels (1992) El
lèxic tortosí: història i present. Barcelona, Universitat de Barcelona.
(Col·lecció de Tesis Doctorals Microfitxades; 1691)
MOREIRA, Joan (1934) Del
folklore tortosí, Tortosa, 1934.
NAVARRO
GÓMEZ, Pere (1996) Els parlars de la Terra Alta, 1. Estudi lingüístic.
Diputació de Tarragona, Tarragona.
QUINTANA, Artur (1989) El català a l’Aragó. Barcelona, Curial.
SOLÉ LLOP, Paco (?) “Un bes i
una abraçada”, [En línia:] <http://www.terra.es/personal/fayone/< (fora
de servei, 2003).
ENLLAÇOS
Exemples dels dialectes catalans (Wikipedia)
Si
voleu col·laborar amb l’aportació d’etnotextos, escriviu-nos a locel@tinet.org
Visiteu
la nostra web a http://www.alcanar.com/entitats/cel/