CEL etnotextos

Quan vaig anar a Barcelona era fadrina. Perque ta güelo, jo no tenia pare ni mare, o sigue que tenia a mon pare, pero mon pare estava ampedit, ferit que diuen a Barcelona, a Catalunya, de, de un callo que li van tallar aquí de la maceta de picar pedra. Antes les carrateres per a ‘nar una mica bé els carros, les feen en pedra, pedra grossa de les, de les montanyes, la ficaven per les carrateres a munts, allavontes anaven los matxacadors, que es dien matxacadors, i en unes macetes de ferro. Pero n’havien de sapiguer i mon pare meu, i lo tio Andrés i los atres del poble eren matxacadors i els allogaven pa ‘nar a matxacar pedra per les carrateres i guanyaven lo sou que guanyaven. I mon pare se li va fer un callo de la, del mànic de la maceta, se li va fer una durícia i la hi ‘vien de tallar, perque no podia, no podia, la hi van tallar, li van tocar el nyirvi principal i es va quedar d’una part ferit, enganxat.

I bueno, ressumidas qüentas, ta güelo ja em voltava, a totes les cases que vaig estar aquí ‘lcanar no em dixaven festeijar, domés a casa l’ama pero, a casa l’ama, a casa sa padrina de ta mare allí em van dixar festeijar, pero ja va ser quan vaig vindre de Barcelona que jo ja li vaig dir a ta güelo, li vaig dir:

-S’ha acabat, jo no tinc pare ni mare.

Allavontes se mirava molt això, les xiques que tenien nóvio, les xiques que anaven en xics, les xiques que no sé quanto, li vaig dir:

-O mos casem o s’ha acabat lo noviatge.

I allavontes vam quedar, que ell encar havia d’anar a servir i jo li vaig dir-li, dic:

-Tu, tu ara te’n vas a servir, no? Vale, mentres tu estaràs sirvint jo me n’aniré a Barcelona. Si aquí guanyo deu pessetes, allà en guanyaré vint-i-cinc, tot lo que arreplegarem serà pa casar-mos que natros…, jo no tenia a dingú i ell son pare i sa mare, com eren rics, a mi no em volien i estava desharetat. Dic:

-Lo que guanyarem mos comprarem lo que podrem i en pau.

I així va ser. Vaig estar mentrestant ta güelo va servir, vaig estar… Me la va buscar esta casa una dona que li dien ‘rabosa’ i criava a Barcelona. I ja també havia de vindre perque el crio ja s’havia fet grandet i allavontes necessitaven una ninyera, perque aquella gent tenien dos fàbriques i, una que ho podien pagar, i l’atra que, en aquell temps, qui tenia una ninyera, qui tenia una dida, qui tenia dos criades eren millonaris, -que ara ja ho som tots millonaris, i no valem una perra. I allavontes los millonaris eren millonaris. Pos aquella tia ‘rabosa’ li va dir, als amos los va dir:

-No patixquen que jo pel poble li buscaré una xica que sigue de confiança i que estigue bé i que no sigue d’estes corrides.

En aquell temps s’usava més que tot, això: ‘que no sigue d’estes corrides’. Com ara ho diem d’una atra manera: assossegadeta, baix del mando dels amos. Allí (a o)n anaven los amos, jo; allí (a o)n anava jo, els amos. Los amos m’acompanyaven en un teatro. Pero tot teatros de crio, m’acompanyaven a l’atre teatro i em donaven uns tiquets, i em dien:

-Quan sortirà, al primer cotxe que hi hague a la porta, vosté done un tiquet d’estos que la portaran a casa.

I em donaven uns tiquets d’estos i jo puijava al primer taxis que d’això…, a la parada que estessa.

-A on va servir lo meu home, ta güelo? A Maó.

Les cartes sí que les tinc, les guardo com si fossen un pa benet. I les guardo per no llançar-les, perque el dia que em moriré, si ho arriben a arreplegar diran:

-Ma ieia tant que parlava de ma ieio, pos si li fea unes cartes que enxissaven.

Informant: Remei Garriga Esteller (87 anys). Informació recollida l’estiu de 1996.

Bibliografia: BUJ ALFARA, Àngela (2001) Lèxic del Montsià. Estudi geolingüístic I. Amposta, Consell Comarcal del Montsià. (pàgines 143-145, 175). En esta obra hi apareix també la transcripció al·lofònica.

Alguns criteris de regularització:

-La /e/ àtona en posició inicial absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és pronunciada [a].

-La ‘o’ dels mot ‘ho, mon, o, pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha ortografiat ‘o’.

-Les formes reforçades dels pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada, ex.: I em donaven = I ‘m donaven.

-La prepalatal fricativa sorda, representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre africada a l’inici de mot o darrere de consonant.

-Els monosíl·labs ‘ja, jo’ apareixen grafiats sempre així i els correspon la pronúncia general del català occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].

LOS MASETS (LOS VALENTINS)

(tornar)

Pardals vas aquí a la part de Catalunya, diguem lo pardals són los vileros. Los vileros natros diem vileros, pero aquí la part d’això: ‘Quin vol de pardals!’

Pardals natros diem tota classe de pardal, tota classe de pardal hi diem pardal, pero aquí està el nom que diem capçots, hi diem rufardes, hi diem tords, hi diem barba-roijos, hi diem culroijos i pinzans. Pero tot en una paraula domés té un nom: pardals. Pero aquí has d’escollir quina classe de pardal és, pos mira és un barba-roig, lo barba-roig és aquell que té la barbeta roija, i un pinzà, una cagarnera, un capçot, una rufarda, un rufardot, un tord, un estornell, una merla, una griva. Bueno tot això, i tot ho conec perque si me ho preguntesses diria això, hi ha una torrat, un gafarró. Hi ha mil classes de pardal, peró pardal, lo d’això és pardal. Pardal i aquí después a escollir pel nom que tinga.

Informant: José María Forcadell Tallada (85 anys). Informació recollida durant l’estiu de 1996.

Alguns criteris de regularització:

-La /a/ àtona final -en el text dels Valentins- pot neutralitzar-se en un al·lòfon més acostat al so de ‘e’ oberta, però hem ortografiat ‘a’.

-La /e/ àtona en posició inicial absoluta apareix grafiada ‘e’, encara que és pronunciada [a].

-La ‘o’ dels mot ‘ho, mon, o, pogués’ es neutralitza sempre en [u] i s’ha ortografiat ‘o’.

-Les formes reforçades dels pronoms elidixen la vocal, encara que l’hem grafiada, ex.: I em donaven = I ‘m donaven.

-La prepalatal fricativa sorda, representada per la grafia ‘x’, s’articula sempre africada a l’inici de mot o darrere de consonant.

-Els monosíl·labs ‘ja, jo’ apareixen grafiats sempre així i els correspon la pronúncia general del català occidental de la ‘j’ com a semiconsonant: [j].

VALLIBONA

(tornar)

OFICIS DEL POBLE

-Mos podia contar si hi havien més oficis pel poble, quins oficis hi havien?

Estaen los de les abelles que encar ny’han per això i esquiladors de matxos, auvelles, persones..., eixos ho esquilaen tot!, d’hasta les agüeles... Ma sogra a casa mos esquilae a tots en les estisorotes. Ella en un moment en la peine, tot lo que pujae per dalt del peine... au! Cloc, cloc, cloc.

El meu xic este menut va ‘nar; encar treballae Vicent de Vito i diu: “Tio Vicent, quant m’heu farà pagar de tallâ-me el monyo?” Diu: “Pos, tres perretes, quinze cèntims.” Diu: “Quinze cèntims? Jo me’n vaig a casa, no me cal esperar i ma güela no em demane res.”

Entonces la gent heu sabie fer tot, per això tots teníem faena, ere la gent, la gent que mos aplicàem a tot.

Tu ve saps! L’espígol mateix a Vallibona, ny’ha una indústria, olé, olé, d’espígol! A baix Santa Àgueda, allí ny’ha una aigua que com naix allí de Santa Àgueda, que allò és aigua de neu, a l’estiu està que gele i allí heu tenien molt bé, tenien la màquina allí i allí passae la sequieta, que ny’ha molts hortets allí que encara es conserven, i al ser tan freda, pos posaen els tubets allí a la reguera i el medicament aquell el triaen a l’aigua, el medicament de l’espígol, que allò ‘nae molt caríssim, eh! Els xiquets, tots a segar! Te donaen un tant per cent encabat. Tu ve saps allò lo que va donar! Ara después, m’apaix que ja no queda ni espígol. Tot ha canviat. Eixe temps ‘vie da tornar.

Informant: Saturnino Meseguer Mas. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona.

LES PLEGADORES D’OLIVES

(amunt)

Baixàvem del poble i pujàem a arreplegâ-mos a la Sénia en un carro i anàem d’hasta Tortosa. A Tortosa mos agafaven i anàem a la montanya. I allí, pos, portàem lo minjar i ho portàem tot i a plegar aulives. Mos alçàem de nit i quan se fee de dia ja ‘víem amorzat les farinetes i a plegar aulives. I quan se fee prop de la una, anave una i fee el dinar, cada dia anae una a fer el dinar. I allà a la una, ja plegàem i estàem de la una a les dos. I entonces mos tornàem a posar hasta de nit fosc. I mos quedàem a una caseta i, mira, de nit, a bureo, a cantar i a escriure, mira, coses de joventut i avant. I a parlar dels nóvios i dels xics, i... Tot dones, anàem dones, que et pensaes que havíem de fer? Pos, una cosa correnta i avant, de consevol manera.

Pero lo primer any que vam anar a plegar aulives, estàem a Tortosa i ny’havie un matrimoni vell i mos guisave i mos fee el minjar i tot... i molt bé.

Guanyàem sis o set pessetes cada dia. Después ja guanyàem més, pero al primer any m’apaix que set pessetes o una cosa aixines. Traballaes tres o quatre mesos, poca cosa, pero, mira,tamé contaves. I tot lo minjar mô’l portàem de casa i el pa mos se fee sec i mos se florie per guardâ’l per estalviar. Ni una sardina compàem. Ham guanyat cent pessetes, pos cent pessetes pa tu, a casa no te donaen res. Te donaen lo minjar, te donaen pataques, te donaen una mica de tocino i una mica de d’això, per guardar.

Mô n’anaèm a Tots Sants i pujàem pa Nadal. Passat Nadal mô n’entornàem i pujàem allà al març o abril. De primer passaes poc perqué pujaes a Nadal, pero después d’ hasta que acabaes, no tornaes. Tres mesos fora.

Informant: Elodia Pla Beltran. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona i per a la xarrada Les plegadores d’olives de Vallibona.

CABRES

(amunt)

Cabres? La semana passada ne van matar una. Vuit u deu n’ixen. Se minjaen les pataques del Roig, no tenen temor a res. I allà, Palomo plegae aulives eixe hivern, i trau les cabres i se minjaen les aulives de les atres auliveres, con que mira tu, la temor que tenen. La rabera, vuit u deu cabres.

La semana passada vam sentir un tiro, pos i què ha segut açò? Açò és un tiro, un tiro, pos no ny’ha ningú al poble, ni ny’ ha res, pos açò, quin sant és? Semble un tiro. I eren los forestals que al vindre van matar una cabra. Van matar una cabra i no sé si ere orde d’ells u jo no sé què ere. I van vindre aquí al poble a convidâ-los si la volien pa minjasê-la en ser el domenge, pa donâ-la a l’ajuntament si l’alcalde la volie i l’alcalde va dir que no la volie perquè después no ny’ha ningú que la vullgue guisar. Diu jo què n’hai de fer? No la vull! Emporteu-se-la allà on vullgueu! Diu pos natros quan passarem allà baix, la tirarem allà baix al riu. Feu lo que vullgueu! Aquí, a n’estes roques d’aquí davant i als horts, ahi baix al riu i la font, al maiol que diuen, que ny’han tot ple d’horts, allí se minjaen les pataques, i bé, tumateres i pataques; tot lo que ny’havie a l’hort i païen.

Este Palomo plegae aulives i detràs en les cabres, veigues la temor que tenen. Les cabres són fréstegues. No ny’ha ningú que tire un tiro. Fréstegues, fréstegues, i els qüernos que tenen...

Informant : Francisca de Cal Garxo. Informació recollida la primavera de 1998.

Bibliografia: “Què parlem la gent de Vallibona?” dins la revista Festes Majors Vallibona ’98, també en Au! Revista Comarcal dels Ports, núm. 48. Any XII. Tardor ’98.

EL BELLESTAR

(tornar)

MARIA: Pos dis que vas nàixer al Ballestar, que tos pares eren del Convent i van viure uns anys al Ballestar.

ROGELIO: Al ser dones, s'ajuntaven més la mare i sa mare d'ella, perqué ells vinien a treballar al Convent, los hòmens, i sempre dinaven, portaven pataques i quatre coses i son pare era molt reparós i llavons com no la coneixia tant i 'vie d'anar a donar lo dinar a son pare i llavons, pos me va fer gràcia. Ma mare era germana de son pare d'ella i jo vaig nàixer al Bellestar, perqué mos vam posar a la casa que mon iaio tenia al Bellestar i tíniem allí dos u tres bancals. I vaig nàixer lo dia set d'agost de 1923. I allavons, pos, va arribar que ny'havie un mas que s'havie d'arrendar, que es dia el mas del Peraire, prop de Fredes, i vam anar d'arrendadors i vam astar vuit anys, arrendats al mas del Peraire. I allavons son pare i sa mare se van casar i van viure a la mateixa casa i els dos vam nàixer a la mateixa habitació. Mira quina casualitat! I allavons, pos, quan se va fer el temps que van comprar el Convent, bueno, van anar d'arrendadors los nostres iaios al Convent, bueno, els tataraiaios ja, i allavons natros astàvem al Convent i mô'm vam anar a n'aquell mas d'arrendadors, perqué ja eren tanta gent i quan van partir el Convent pos vam tornar a baixar a viure al Convent i allavons jo ja tenia catorze anys. Allavons va morir ma iaia i van partir la terra i va tocar un tros a cada u. A natros mos va tocar la terra junta, partíem, allà a l'ampalme de Fredes mateix. I allí al mig la finca natros teníem un pou i vinia ella a buscar aigua pa son pare. Tíniem la sort que son pare sempre dia: «tan prompte ja em portes lo dinar?» Jo treballant i ja la vea que baixava.

Tenia un tio, i son pare igual, que em dia, «que no veus que astà verda esta xiqueta?» i jo dic: «Ai, i jo hai d'asperar a que maduro? I si quan astà madura la cull un atre, qué?» I un dia sa mare me ho diu: «Xè, a ton padrí no li agrada això que ballos, no pots ballar en una atra tamé, que sempre balles los balls en ella?» «Pos li diu a mon padrí que en aquella atra que hi ballo ell».

I allavons quan vinia a buscar l'aigua al povet, a natros allí mos baixava l'aigua per aquells bancals avall en tuberies d'allò de terra, en tubos, cadups. Aquella aigua tinia molta tosca i se queda la tosca dins, i allavons s'ambossava. I els que es traïen bé los posàvem allí a la punta d'un marge, tots arrengleradets en una pilera i allavons allí mos féem les cartes. Allò era casa Correus. Allà al Convent mos baixava l'aigua de la font de Santa Escolàstica.

MARIA: Quan se va ascomençar la guerra aspanyola, fea cent cinquanta anys que s'havia cremat lo Convent i ho va comprar uns sinyors de Tortosa, los sinyorets de Còrdova, tinien la casa a Jesús. Allavons, al comprar-ho ells, van anar d'arrendaments dos germanes, rebisiaies nostres, molt més llèrg, perqué, claro, para fer tants d'anys, i allí es va quedar lo nostre iaio, de tots los germans, lo nostre iaio, heredero, no del Convent, d'arrendament, perqué no era d'ell. I allavons quan se van morir los sinyorets d'aquí baix de Tortosa, los sinyorets de Còrdova, pos ho van dixar a uns flares de Tortosa, a un convent de Tortosa, pero que si passaven a vendre-ho, que ho venguessen als arrendadors i en lo preu fet, allò que no podien fer pagar més del que aquella sinyora -l'home ja s'havia mort- va dir. I això fa, que es va vendre, setanta-dos anys, tinc jo setanta-dos anys i tinia mes i mig quan mons iaios van comprar-ho. I allavons va ser quan, ell, mon c[u]sí, que és lo meu home, van baixar, que astaven d'arrendament a un mas, i ja van partir el Convent, perqué ma iaia al cap d'un any u any i mig se va morir, que em va fer de padrina a mi, i allavons, claro, m[u]n iaio ja no podia dominar allò. I ho va repartir per tots los fills: onze fills, m[u]n pare era el quart, i ells pos tamé ja es van quedar a viure allí d'hastos ara que fa uns trenta anys u així, que ho va comprar la Diputació i s'hi van posar-hi a viure monges. Perqué la Diputació volia fer un parador nacional. M[u]n pare va ser dels hòmens, dels germans, que es va fer més fort a no vendre-ho i li van dir: Li posarem tanta contribució que vosté mateix vindrà detrás a vendre-mos-ho". I allavons los van convéncer les cartu[c]es de fer el Convent cartu[c]o en vés de fer el parador. Pero natros tenim molt bona relació perqué com no van comprar tota la terra, jo ancara la tinc a propet i sóc veïna d'elles. I natros anem al Convent, antrem quan volem, claro les piquem antes.

La crema va ser quan astava este, lo terror del Maestrat, Cabrera, lo terror de la Tinença. I va tancar, este home, allí, dos mil hòmens, dins del Convent i minjaven gram. Que a natros ja mos ho havien dit los iaios i ara tamé ho diu aquí. I només se'n van salvar cinquanta. I a n'aquells cinquanta los van portar a Morella a reparar les muralles de Morella. I els atres, tots morts. I m[u]n pare treballant a l'hort nostre, que mos va tocar un tros d'hort d'allí, treballant va trobar vint-i-dos hòmens tots nugadets de mà a mà, en cadenes de mà a mà, anterrats tots en una rastrera. Mira si havien de ser jovenets, que només los faltava un quixal. Ancara m'anrecordo jo que ho dien. Eren soldats. Demostre de que eren jóvens, que no els fea falta ni una dent. Treballant, treballant, ascomence a trobar i tots, vint-i-dos, tots lligats de braç a braç. Natros diem nugats, aquí baix lligats.

Tota la vida s'ha dit a la Pobla, botifarres i al Ballestar, tacons. Un apodo. I al B[u]ixar, m[e]nos, i a Bel, gatxos.

ROGELIO: I a la Sénia, ja baixaràs.

Informants: Rogelio Verge i Maria Verge. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom la tardor de 2001.

Bibliografia: “Jo faig un becassó. Pos besa el cul al retor. Notes sobre el Bellestar i el seu parlar” dins Au! Revista Comarcal dels Ports, núm. 61. Any XVI. Hivern 2002.

CASTELL DE CABRES

(tornar)

Santa Àgueda, Sant Domingo i Sant Cristòfol

Santa Àgueda està al capdamunt i Sant Domingo al sòl del barranc i Sant Cristòfol al cap del barranc. Contae la leienda popular d’aquí, perqué aixina ho fem vindre de Vallibona, que Sant Cristòfol, Sant Domingo i Santa Àgueda eren germans. Pero Sant Domingo i Sant Cristòfol no es parlaven. I Santa Àgueda parlae en los dos, perqué de Santa Àgueda se veu Sant Domingo i Sant Cristòfol. Ells dos no es veuen pero ella els veu als dos. Ella els vigilave als dos. Tots los Sant Cristòfols, si mireu, estan sempre en alts. Totes les santes estan totes en fondos. Lo que és sants i sobretot Sant Cristòfol sempre estan al cap dels collets. Al poble de la mel, al Perelló, ny’ha un Sant Cristòfol tamé.

L’església de Castell de Cabres i Sant Domingo de Vallibona

Lo capellà que va trasladar la iglésia del Castell a baix, al pla, se die mossén Talòs. D’a on ere, no ho sé. D’a on ere el constructor de la iglésia, ere de Sorita. El de viva veu és que van canviar la consagració a final del 1700, a principis, del 1800, i el nom del capellà ere mossén Talòs. I els constructors de la iglésia d’aquí, d’aquí se’n van anar a fer Sant Domingo a Vallibona. Sant Domingo de Vallibona és posterior a la iglésia d’aquí. I al llibre este que no fa molt que em va arribar, ix reflectat, que els mateixos constructors d’aquí se’n van anar a construir Sant Domingo de Vallibona. I són iglésies molt iguals, molt paral·leles, estes iglésies són de l’estil de la de Villa-real, la gran. L’Arxiprestal de Villa-real és la més gran de la Comunitat Valenciana, i com a iglésia parroquial d’un poble, la de Castell de Cabres X, pero és el mateix estil i la mateixa época. Les mateixes columnes i les mateixes bóvedes.

Aquí degueren cavil·lar que creixeria el poble o poderossa és la Igléssia. No me ho apareix massa gran, sempre me diuen que és molt gran. Lo que té és unes pintures molt vives, no? Té un color molt viu pa ser una iglésia. Ny’havie un retor, “oh, una discoteca!” Té molta vida. La major part d’iglésies o són blanques o són llises o tenen poca llum... Vull dir jo, tenen les parets molt opaques, tenen poca llum i entonces diràs que entres ja en un puesto místic, si no tenen massa llum i tenen los colors apagats. Pero hi entres en un dia que fa sol i paix que estigues al carrer, i vull dir jo, té cinc punts de llum només. Pero té molta vida la pintura aplicada a n’ella. La de Cinctorres és igual que esta per una mida u dos més gran.

Informant: José Ramón Segura Giner. Informació recollida per Glòria Olivares i Muñoz i Tere Izquierdo Salom els dies 2 i 3 de maig de 2003 per a l’Atles Toponímic Valencià.

ROSSELL

(tornar)

Usos domèstics de l’oli: l’elaboració del sabó i del frito

Servís l’oli que sigue. Jo guardo lo de frigir, lo colo i allavons lo del cul de les engerres, quan llímpies que mols al molí, allò que et quede d’un anys pa l’atre una mica de solatge. Ara perque ja ho tinim en garrafetes, pero hasta ara aquí encar l’agarràvem del molí i mô l’abocàvem a casa en les engerres i tiníem les engerres a casa, sí. Hasta l’any passat, encara sempre. I quan venia la nova collita pos sempre en quedava. I aquell oli pa mesclâ’l en lo nou, pos no. Allavons lo traïa en un atre puesto i d’aquell vell pos anava fent l’oli, lo sabó durant l’any. I són: un quilo de sosa, cinc litros de oli i deu d’aigua. I allavons un grapat de polvos de rentar o un grapat de farina. Antes hi posaven farina perque no hi havien polvos, pa que lligo.

Primer fas lo de les mides, de l’aigua, de l’oli i la farina i els polvos. Después hi aboques la sosa, vas abocant la sosa i anar regirant. Regires uns cinc minuts i quan t’apareix que ja n’hi ha prou ho dixes. Al cap d’un rato ho tornes a fer, i si ho fas de matí, di nit ja el pots abocar al caixó. Un caixó ja a mida, i quan ja està prou dur al caixó hi poso un plàstic i allavons l’aboques en terra i ja et surt tot perque està en lo plàstic, si no s’apegaria el caixó. I allavons ja faig les pastilles.

Ensendemà ja el poso en un sac de plàstic a una capsa i així s’aguante tendret; si et dure un any i mig...!

I ho fas en oli que és negre de fregir i surt lo sabó blanc per la sosa que el mate. Se coneix la roba que es rent en este sabó, fa una auloreta tan bona...!

Lo que més pa aprofitar és del sabó i del frito que es compre llomillo i costella de tocino, se sale, se té cinc o sis dies salat, en sal, i después als cinc o sis dies se frig en una cassola en de valent d’oli; se frig doradet i después se va arreglant i se hi fique alguna llanguanissa també. I la gràcia.

I antes hi posaven, si mataven un animal, un tito o coses grosses, com no hi havien neveres, pos ho feen igual que el frito: pernil salat i después fregit i allavons rubrit d’oli d’auliva verge.

Informant: Pepita Gavaldà Sabater. Informació recollida per Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom el 1997.

Bibliografia: Pili Ibàñez Martí i Tere Izquierdo Salom (2000): “El camp semàntic del món de l’oli a la comarca del Montsià” dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. Ulldecona, 25 i 26 d’octubre de 1997. Ulldecona: Diputació de Tarragona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell Comarcal del Montsià, Ajuntament d’Ulldecona. També a beCEroLes, 2 (Alcanar, 2006), pàg. 123-124.

PAÜLS

(tornar)

FESTES

J: Oh, pos mira festes!

Mi: Què feen a Sant Antoni?

M: Engalanaven a què? Als matxos los engalanaven.

J: Los ficaven flocs.

Mi: Com? Flocs?

J: Flocs, flocs.

Mi: Què són flocs?

T: Flocs al cap?

J: Papers, llaços. Sant Antoni estava a la plaça, i anaven los matxos en l’amo a benîl. I quan lo sinyor retor tirava les gotetes al matxo, lo matxo unes coces! I un que estava molt flac, un cavall que estava molt flac, pa que fes bonic li van posar un cobrellit de seda.

M:-Pa tapâ-li la flacor, perque era de les cases riques.

J: Era de ca l’Escubedo i claro al veure’l en lo cobrellit, la gent, pus què, i después van en un tocino, van matar, santa festa, xi qui, xi qui, xi. Pues coses de guitarres cantant i ballant i mira, fent resopars, coses així.

Mi: No s’anava a Sant Roc antes? O es fea al poble?

J: No.

Mi: Se fea aquí al poble, a la plaça.

M: Pero s’anava a Sant Fabià i... pero en un grapadet de figues.

Mi: En un grapat.

J: No, lo qui podia anar...

T: Lo dia de Sant Fabià?

M: Lo dia de... a Sant Antoni no s’hi anava. Sant Antoni fea la festa al poble. Sant Antoni, quan era la festa de Sant Antoni, lo que allavons estava. Hi havia Sant Antoni, feen dos dies festa. Después feen un dia de descans i allavons feien Sant Fabià i Sant Sebastià.

T: Era també al giner?

M: Sí.

Mi: Lo dia vint va ser.

M: Desset i devuit.

T: Mira, te volia preguntar els números, ja me’ls has dit!

M: Desset i devuit.

T: Molt bé.

M: Lo denou descansaven. No. I el vint era Sant Fabià i Sant Sebastià. I aquell dia anaven a Sant Roc.

J: Nevant!

T: Nevant i caminant?

J: I caminant!

M: Oh! I a on estaven los vehicles? No ny’hava.

J: En una bosseta de fiques, lo sinyor retor dient missa, feen un traguet d’aigua. Lo qui podia portar -mon iaio- una botelleta d’anís, acovidava, sas? I después s’entornaven i au! Pero que no tots...Lo sinyor retor i tot! Que ara no, ara li van fer una festa.

Mi: Ara no. Ara es va la gent tot sola.

J: Un grapadet de figues i que tenia -he dit son iaio- en la botelleta que feen cafè, d’anís. Al qui li parexia l’acovidava. I anar a missa. I después se’n tornaven. Si plovia, si nevava... anaven en devoció, a l’ermita de Sant Roc; en devoció, mira. I les rondes pels carrers, cantant, i un home va cantar una cançó.

Mi: Se’n recorda?

J: Sí.

Mi: Va, pus.

J: Un home que festeijava una xica i els pares no la volien, no el volien. I ell li va cantar una cançó fent la ronda; li va cantar:

Si tuvieras un par de mulas

i cevada para darle,

buen tie, buena tierra para coltivar

ja me querían tus padres.

T: I vostè se’n recorda d’això?

J: Ui, me’n recordo. I un atre va cantar una cançó i la va assertar. Festeijaven, un home i una dona festeijaven i es van barallar. I ella se va casar en un atre, de cal Moliner, i ella era del cal Serrano. Estava al mas, va baixar del mas i al casâ’s, lo nòvio se’l va dixar ella pel més ric. I baixant del mas, estava molt suat, se va tirar a la bassa per a refrescâ’s. Va agarrar una polmonia i se va morir. I un dia rondant lo nòvio, l’home que encara vivia, li va cantar:

Esperando que t’enviudes

por eso no m’hai casado

quant és l’amor

para dos enamorados.

Se li va morir l’home i es van casar. És cert, eh? Sí, sí.

I a una atra xica li van cantar:

Tu que estàs a la finestra

i aguaites pel finestró,

tirâ-mos una baldana,

encar que siga de bacó.

I sa mare, que era ma tia retora, obri la finestra i zo! I els llança el rastre, un rastre de baldanes, que havien matat lo bacó. I la van cantar a sa mare de l’Antònia, lo Mariano el Portana, e, ti ki ti.

M: Si vols anécdotes antigues!

J: Ah! De coses així...

Informants: Josefina Gavaldà Unió (J). També hi apareixen Magdalena Gracià (M), Mireia Gracià (Mi) i Tere Izquierdo(T). Informació recollida per Tere Izquierdo Salom el 1997 per al treball El parlar de Paüls.

PAGESOS I PASTORS

(amunt)

-Los del poble, abans los hòmens treballa[v]en al camp bàsicament aquí al poble. Tots eren pagesos, cuida[v]en la terra, tenien animals i feen conreu de ganado. A medida que han passat els anys, els pagesos han ‘nat dixant la terra perqué no els hi és rentable. Els pagesos que han quedat s’han ‘nat comprant tractors, los animals s’han ‘nat perdent i en este mument s’astan inclús casi perdent los tractors perqué tots los que abans eren pagesos s’han degut da dedicar a la indústria.

-Llavontes, pastors n’hi havien?

-Pastors n’hi ha[v]ien, no molts, pero n’hi ha[v]ien. N’hi ha[v]ien set o [v]uit persones que es dedica[v]en al pastoreig. A partir de que el go[v]ern va prohibir el ramat de cabra. Sí, sí, va prohibir, no dixa[v]a ‘nar les cabres al monte, los pagesos que tenien les cabres dalt al monte [v]an diguer d’acabar, van diguer da plegar perqué senzillament les finques no tenien suficient extensió com per a puguer cuidar tots los animals. Això fa trenta anys. I és quan [v]a ha[v]er realment la emigrasió forta des dels pobles cap a ciutat. Entre les gelades que [v]an fer que els abres se gelessen i que el ganado no els ho [v]an dixar astar a l’alta montanya, [v]a ser quan lo pagés de fet se va perdre, ja astà. Així de senzill.

Informant: Amadeo Gavaldà Unió. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per al treball de doctorat La labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la variació. Presentat com a comunicació en el marc del I Congrés Cultura i Territori de la Diòcesi de Tortosa el desembre de 2001.

LO COTXE DE LÍNIA

(amunt)

Me’n recordo que abans xalà[v]em molt quan [v]inien festes d’agost perqué igual lo dia dotze, que el tretze, que el catorze, lo cotxe de línia puja[v]a quatre [v]egades al poble. I en puja[v]a un a la una, i més carregat! I tots los crios anà[v]em allà baix a [v]eure qui puja[v]a. I en puja[v]ava un atre allà a les quatre la tarde, torna[v]a a Tortosa i puja[v]a. L’últim dia era el dia que en fea lo menos tres i xalà[v]em més los crios! Perqué [v]inien un munt de forasters i claro, i ho anà[v]em a [v]eure. Si a casa del Po[v]ill han [v]ingut los de Barcelona, sabíem los crios a on ana[v]en los forasters que [v]inien. I si n’hi ha[v]ia algun de despistat, l’acompanyà[v]em i mos agrada[v]a molt, eh? Pero molt, eh? Jo xala[v]a molt i això eh?, que a penes me’n recordo, era molt menuda jo, quan això, pero me’n recordo, eh? Lla[v]ons ja mos [v]am fer més grans, ja [v]am tindre los que [v]an marxar a fora cotxe i ja [v]inien en cotxe. La gent del poble igual l’usà[v]em lo cotxe de línia pero lla[v]ons només fea dos [v]iatges, pero hi ha[v]ia [v]egades eh?, en anys atràs, que en fea tres i quatre, en això sí que me’n recordo i xalà[v]em molt, molt, eh? Mos ho passà[v]em bé perqué “[v]inga! Ne mô’n a asperar lo cotxe de línia” que ma iaia sempre hi dia l’auto, dia, “[v]inga ‘neu a asperar l’auto” Perqué així ja no féem parlar per casa. I anà[v]em tots a l’antrant del poble i anà[v]em uns cinquanta metros més a[v]ant que hi ha[v]ia una caseta i es [v]ea a dos quilòmetros dels poble lo cotxe de línia, per uns astrets, “ja [v]e!” I corríem tots per amunt. “Ja arriba! Ja astà allà baix als astrets!” I quan arriba[v]a, més carregat! I una que érem més xicotets i alla[v]ons ana[v]a carregat de bultos.

Informant: Maria Cinta Targa Cid. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’agost de 1999 per al treball de doctorat La labiodental fricativa sonora a Paüls: aproximació a l’estudi d’una variable fonètica des de la sociolingüística de la variació (inèdit). Publicat a beCEroLes, 1. CEL, Alcanar, 2004, pàg. 141-142. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40250>

A LA FONT

(amunt)

-I com [v]ols que te ho diga? Anà[v]em a buscar l’aigua a la font. Hi ha [v]egades que duia lo cànter al costat, lo poalet a la mà i un cànter de galet a l’atra mà. Tres aïnes duia quan hi ana[v]a, totes les [v]egades no, pero mare!

-I com ho podies portar?

-Pos bé.

-I anàveu en companyia, no?

-Ai, no.

-Soles?

-Sí, mira si et trobes en alguna [v]eïna o això ‘nem a l’aigua pero...

-I la font?

-Ara no hi astà la font, al Serrall n’hi ha una, que no hi astà com hi asta[v]a, i aquí dalt al carrer del Balica també.

-Al carrer de qué?

-Del Balica que natros diem, an este carrer, este de dalt, no, a l’atre, que allí hi ha[v]ia una font contra una paret i passà[v]em per ca la Marta que natros diem, que [v]i[v]ien los del Músic ans de fê’s la casa, sas? Passa[v]en per allí i quan sortien d’ascola, ma tia Teresina, que no sé si la coneixes tu.

-No.

-Esta del costat, que viu a Roquetes, que és sa padrina de la Lurdes, pos mira, com no hi ha[v]ia aigua per les cases, anà[v]em, li ha[v]íem d’omplir una gerra, i per a[v]ançar més, pos en lo que et dic: duia un cànter aquí al costat, lo poalet a la mà i el cànter de galet a...

-Lo cànter de galet com és?

-Mira, eren de test, ara això perqué ho posem a la ne[v]era i eren més granets.

-A on ho poseu?

-A la ne[v]era, lo cànter el posem, i antes com no n’hi ha[v]ien de ne[v]eres quan jo et dic, pos los cànters eren de terra, blancs, que tenien la mateixa forma, en més granet i els posà[v