L´escriptor canareu Trinitari Fabregat (Alcanar 1912 - París, Dia del Remei de 1994) va ser una personalitat cabdal al nostre poble. La seua iniciativa i el seu talent són ara un mirall per als joves que tenim més oportunitats que les que hi havia en aquell temps. El seu llibre Jardins Ignorats és una novel.la amb un gran valor no només artístic, sinó també sociològic. Ens situa en una època no tan llunyana en el temps com en evolució. I és que els nostres iaios van viure un temps que la joventut d´ara no pot ser capaç de concebre i a això ens ajuda Jardins Ignorats.
 Aquí us presentem una petita biografia , extreta de Lo Rafal i escrita per Agustí Bel, d´aquesta interessant personalitat canareva, que va anar a França i es va fer respectar per aquells francesos que en aquell temps entenien tot allò que venia de més avall dels Pirineus com "menor".

ELS PRIMERS ANYS

Trinitari Fabregat i Chimeno va néixer a Alcanar l´any 1912.
 Dels seus anys a l´escola lamentava com s´hi establien inconscientment unes sòlides barreres socials, pròximes a una sort de racisme, entre els xiquets del pla i els del Rocall, amb els consegüents maldecaps per al senyor mestre. Les ensenyances s´impartien en castellà, amb esforç i paciència per professors amb cognoms tan coneguts al poble com Gisbert i Sanmartí.

L´ESCOLANET QUE ANAVA PER A CAPELLÀ

Als set anys Trinitari va començar a fer d´escolà. S´hi trobava tan a gust que considerava l´església parroquial quasi com a casa seua. Es movia amb deseiximent entre els confessionaris,  els altars, els ciris, les canadelles, els calzes... El senyor rector va aconsellar a sos pares que Trinitari ingressés al Seminari de Tortosa. Son pare va contestar-li que el xiquet encara era massa menut. Davant la insistència el capellà, escaletes amunt, escaletes avall, van quedar així:- No s´hi amoïni, senyor rector. El xiquet hi entrarà l´any que ve.

A LA BOTIGA D´ENRIQUE CÈSAR

Però aquell xiquet despert i intel.ligent, siga per les raons que siga, no va travessar mai la porta del Seminari. Bon estudiant, encara va seguir anant a l´escola fins als dotze anys, quan deixa els llibres i cartipassos per entrar  com a aprenent a la conegudíssima botiga de teixits d´Enrique Cèsar. S´hi va estar quatre anys. És aquesta, sens dubte, la botiga "de la plaça, davant la farmàcia", "protegida del sol(...) amb un tenderol de tela crua" on Raül, el protagonista de Jardins Ignorats, anirà a comprar una peça de cotó gruixut per reposar la vela de la barca dels Palau: hi trobarà el botiguer i l´aprenent rutllant i desant als prestatges les peces de roba abundantment desplegades per als clients del matí; estesa la peça sobre el taulell, el botiguer agafarà la mitja vara i es posarà a amidar...Trinitari comença a llegir en català en publicar-se a Alcanar el cèlebre hebdomadari Terra Nostra, inspirat i dirigit per Josep Bòria i Ulldemolins i sostingut per una colla de tenaços amics entre els quals endevinem avui, llegint-los un batec sense parió que hauria pogut donar insospitats fruits en la vida cultural canareva si una maleïda guerra no s´hi hagués posat pel mig.
 L´esguard de Trinitari s´obria, a poc a poc, a uns horitzons nous i engrescadors. Volia fer camí. Al jove i inquiet lector, convertit ja en l´autodidacta confés i impenitent que mai no deixaria de ser, només li calia la mínima excusa per llençar-se de cap a l´aventura.

L´EXPOSICIÓ UNIVERSAL

DORMINT DAMUNT DEL TAULELL

Els primers mesos a la ciutat comtal van ser molt durs. Tots dos amics hi treballaven d´aprenents de comerç. La seua feina principal consistia a fer encàrrecs, bé perquè no tenien dispesa, bé per voler-se-la estalviar, van haver d´encomanar sengles matalassos per poder dormir damunt del taulell de la botiga.
 El  desenvolupament industrial de Catalunya havia produït un augment espectacular del sector serveis. Una part important d´empleats en aquest comerç eren els dependents de comerç com Trinitari Fabregat i Antoni Colell. Els dos joves canareus van integrar-se ràpidament en aquest grup social tan característic i representatiu en la Barcelona del primer terç d´aquest segle.
 Despectivament eren anomenats saltataulells i pixatinters". La veritat és que, a mesura que agafaven experiència, aquest treballadors de "coll i corbata" es veien més diferents dels de brusa i espardenya; es consideraven més cultes que la resta dels treballadors, encara que les seues condicions de treball i el seu nivell de vida fossen iguals o pitjors que els dels obrers dels tallers i de les fàbriques.

AL SINDICAT MERCANTIL

Trinitari s´integra a la vida de la ciutat. Practica el futbol i , sobretot, juga als escacs. Ascendeix a primera categoria. El tauler l´entusiasma. Tanmateix, s´adona aviat que el que més li convé és estudiar. S´afilia al sindicat mercantil. El Sindicat Mercantil de Barcelona era una associació d´obrers creada a finals de 1918, adherida a la CNT, que assolí immediatament prop de 20.000 afiliats. L´octubre de 1930 fou reconstruït, amb poc èxit, amb la iniciativa del sector comunista de la CNT, per Jordi Arquer i Daniel Domingo entre altres, i l´agost de 1932 va ser expulsat de la CNT. A mitjan 1933 es creà l´anomenat Front Únic de Treballadors Mercantils, que aglutinava sindicats i organitzacions del ram i que va aconseguir importants millores salarials i laborals.
 Són els anys de la República. Trinitari, que havia viscut el joiós 14 d´abril de 1931 a Barcelona, pateix el descencís generalitzat que segueix a les eleccions de novembre de 1933, que van donar el triomf al Partit Radical, d´Alejandro Lerroux i a la CEDA de Gil Robles. La Generalitat s´enfronta amb el govern de Madrid en el contenciós de la llei de contractes de conreu. L´octubre de 1934 es produeix la insurreció de Companys, que proclama l´Estat Català.  Mentrestant, a Astúries esclata una revolució social... És l´anomenat "bienni negre". Fou aleshores quan el Front que aplegava els treballadors mercantils va convocar una vaga reivindicativa del col.lectiu, que no s´hi trobava gaire convençut ni gens preparat.
 Trinitari va participar activament en una manifestació de dependents de comerç que s´organitzava a l´efecte, la qual va ser dissolta amb contundència per la cavalleria de la Guàrdia Civil.
 Dolgut pel fracàs de les mobilitzacions, Trinitari va escriure un article titulat "Lo que no som" que va ser publicat amb grans titulars a La Nostra Bandera, portaveu del Sindicat.
 El canareu deplorava l´escassa eficàcia de l´operatiu de la vaga i hi destacava la pila d´entrebancs que calia que superessin els dependents mercantils de Barcelona si volien, en el futur, organitzar una altra protesta amb garanties d´èxit.

LA GUERRA

A mitjan juliol de 1936 esclata la revolta militar, Trinitari no triga a decidir-se a ingressar a l´Escola de la Guerra. Com molts altres, pensa que sense un Exèrcit Popular tal com cal, la contesa està perduda. Trinitari va formar part de la segona promoció de comandaments sortida  de l´Escola de la Guerra. Hi quedà el vuitè entre vuit-cents. Va fer tota la guerra al Front d´Aragó com a oficial de l´Exèrcit Popular de la República fins que el 23 de juliol de 1938 va caure greument ferit a la batalla de Valaredo, al Pirineu català.

L´EXILI

 El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco entraven a Barcelona. Es va produir una retirada general, convertida aviat en desbandada. Població civil, funcionaris i tropes marxaven barrejats,  en un desordre caòtic. De finals de gener fins el 1 de febrer de 1939 van passar la frontera de França 353.000 persones, 180.000 de les quals soldats; cal afegir-ne 10.000 de ferits, entre  els quals es trobava Trinitari. Aquest gran èxode va ser el drama final d´una guerra civil que Catalunya no havia iniciat. El país hi va perdre el seu autogovern i bona part dels seus intelectuals i professionals. La catalanitat, la cultura i la llengua catalanes patiren les conseqüències de la ferotge castellanització que irrompia darrera les tropes motoritzades italianes -aquelles que per evidents motius propagandístics van haver de deixar passar davant,  a última hora, les brigades de carlins navarresos- , agafada del bracet del nou règim centralista emparat en el dret de conquesta.
 Trinitari Fabregat va entrar a França el 5 de febrer, amb una cama encara enguixada. Davallant els vessants gelats dels Prineus, el 6 de febrer va arribar a Prats de Motlló, on l´agafaren les autoritats franceses. Van conduir-lo tot seguit a un vaixell  habilitat com a hospital, el Providence, ancorat al port de Marsella. Tot i que in extremis van poder salvar-li la cama.
 El 13 de març de 1939, un cop li van treure el guix, el van dur al castell Leenhardt de Le Grau du Roi, al Gard, un centre d´acolliment de tots aquells ferits que, encara convalescents, no es trobaven prou restablerts per ingressar als camps de refugiats que hi havia a Argelers, Sant Cebrià, a Barcares, a Gurs, a Agde, als Banys d´Arles, a Vermet d´Arleja...
 Com hom pot comprovar amb el seu Recull de Poesies la mà del juny de 1939  al febrer de 1940, Trinitari escriu poemes que data a Sant Cebrià i a Argelès Sur Mer. Les condicions de vida hi eren deplorables. L´estat de la munió d´homes, dones i xiquets que s´hi amutegaven, llastimós.
 Els esfereïdors estralls de la guerra havien marcat tots els rostre. La tragèdia, omnipresent resultava opressiva i tot.
 I la guerra civil continuava. Sense saber res de les seues famílies, les notícies de la implacable repressió que exercia el bàndol vencedor els torturaven immisedicordement els esperits.
 - No hi vam anar a fer vacances, a França, no... - diria Trinitari molts anys després-. Vam passar-ne moltes i de molt grosses. Però Trinitari ja devia ser una lletraferit incorregible.
 Aprofitant la seua estada al camp de concentració, va aprendre a parlar, a llegir, i escriure en francès.
 En acabar la II Guerra Mundial, segellat el seu esperit per la recent tragèdia col.lectiva, Trinitari va decidir d´establir-se a França. S´hi casa amb la seua estimada Odette. Viu a Fresnes i a París.

JARDINS IGNORATS