|
Ha mort a París l''11 de Setembre passat, als 75 anys. Va venir a Alcanar el 22 d'agost a dir adeu als amics també al seu poble, va ser un adéu silenciós ple de sentiment i de dolçor, era l'adéu de finitiu, era l'àdeu de l'ànima, l'àdeu que pocs comprenen. Trinitari Royo i Cid. Estem a les portes de la nostra Guerra Civil, va ser a l'exèrcit voluntari, per poder agafar destinació, així podrà continuar els estudis de batxillerat. Va a València perquè un professor és fill d'Alcanar, en Juli Subirats i Orgí, germà de «Juanito i Diego>. fins aquí tot va bé, fins que un dia esclata una guerra d'odis de venjances, que els que la vam viure recordem i no voldríem recordar que per a molts, va tornar les il·lusions i també la vida. Trinitari va haver de deixar els estudis, va estar-se al costat de Juli Subirats i Ortí, però la guerra els va separar. Juli va ser comandant de l'exèrcit republicà i Trinitari anava fent conferències a primera línia de foc donant alè als soldats. A Alacant l'agafà la fi de la guerra, va ser dels últims en pujar a l'ultím vaixell, d'aquells soldats que havien lluitat tres anys per una causa que ells creien justa, tres anys de sofriment, però que els havia tingut amb l'esperança del triomf. Orà (a Algèria), va ser la seva meta, amb la confiança que anaven nació amiga, estaven tranquils, però... Els camps de concentració. La insolidaritat del poble francés, els polítics i l'ocupació pels alemanys d'Algéria féu que estigués Trínitari empresonat fins l'alliberament pels americans. Va patir les més horroroses humiliacions a que pot arribar el ser humà. Per defensar un company li aplicaren «l'enterrament a la sorra», és a dir, tot cobert sorra fins al coll, li donaven poc menjar i salat i gens d'aigua. Sortosament, els companys en veure en perill la seva vida, de nit Ii portaven aigua. Quan el varen treure, quasi mort, però com que entre ells hi havien metges, el varen reanimar. El dia 9 de novembre de 1943, els americans alliberen aquella part d'Àfrica, però amb l'alliberació no van acabar-se els problemes. Calia viure i per aquest motiu buscà trebalI. El primer va ser de pastisser perquè va dir que ho era, tal cosa no va resultar, va fer la pasta massa dura i va cremar el motor de la pastadora. Va anar a pintar creus al cementin amerià. Aquest treball durà poc. S'ajuntaren cinc catalans, compraren una barca i aparells i anaren a pescar, el primer dia feren una quantiosa pesca, aquella sort no la van repetir més. Deixaren la pesca. Però, a poc a poc, anaren encarrilant la seva vida. A Orà es reunien en un centre cultural creat per ells mateixos, era freqüentat per molts d'espanyols de catalans. Allí va fer una gran amistat amb un barceloní anomenat Fradera, amistat que duraria tota la vida. Ell anava al centre a la nit a aprendre anglès i es va enamorar de la seva professora, poc temps més tardes casaven. L'amic Fradera també ho faria amb una espanyola que va resultar ser la germana de'n Santiago Carrillo. Fa pocs anys, van estar-se aquí, a Alcanar l'amic Fradera la seva esposa, al xalet que hi ha al costat del ~Palacio~. Per fi, marxaren a Veneçuela, allí s'establí de rellotger, ja la sort anava afavorrit-lo, guanyava diners, només el record d'Alcanar deIs seus familiars el torturava. Per assumptes familiars, tornà a Orà. Els pares de la seva esposa els demanaren. Allí van viure fins a la independència d'aquell país. Es posava molt greu la situació per als estrangers. El seu trasllat a París ja marca l'última i definitiva situació de la seva vida. La seva rellotgeria és visitada per alguns canareus. Les seves cendres (fou incinerat), reposen al cementin d'Alcanar. ARTUR LANGE |
Lo Rafal Gener de 1992